El pleit[1] (del llatí Litigi; en anglés, llegal case) és un conflicte d'interessos calificat i elevat a una autoritat jurisdiccional, per part d'un subjecte de dret, en una intenció o pretensió contra un atre que manifesta una resistència o que s'opon al plantejament del primer, segons com ho sugerix Francisco Carnal.

Alguns autors consideren que el concepte de litigi solament s'aplica al procediment civil en els conflictes contractuals, i que en el procés penal es deu utilisar el terme controvèrsia. No obstant, s'ha alvançat sobre esta idea, puix ara, dins dels processos penals, se sol utilisar l'acció civil o de resarcimiento de danys, la qual cosa dona orige a la responsabilitat extra contractual.

El litigi sol ser sinònim de juí, és dir, l'acte en el que les parts es troben debatent les seues posicions. Per això, no deu confondre's en procés judicial, la qual cosa és una série d'activitats jurídiques de caràcter formal, encaminades a resoldre un litigi. Segons el Diccionari de la llengua espanyola, litigi i pleit poden considerar-se térmens sinònims. Litigar, derivat del llatí “litigare”, significa “pleitejar, disputar en juí sobre alguna cosa”. A la seua volta, pleitejar es definix, en atres paraules pero idèntic sentit, com “contendre judicialment sobre alguna cosa”.[2]

Abans de prendre la decisió estratègica d'iniciar un litigi, convé reflexionar sobre la viabilitat de l'estimació de la concreta pretensió, puix el resultat del litigi pot carrejar greus conseqüències per a la part, especialment la perdedora en el mateix.[3]


Elements del litigi

  • Conflicte: prové del llatí conflictus, que significa combat, lluita, baralla. Pero esta pugna o enfrontament és de caràcter inter-subjectiu, açò és, el litigi no pot existir sense dos subjectes distints. Esta accepció de subjectes comprén tant a les persones físiques com a les denominades jurídic-colectives, els qui també poden vore's involucrades en algun litigi per afectar-los la seua esfera jurídica o interessos per algun atre ent, ya siga de la seua mateixa naturalea o persona física.[4]
  • Interés: és la relació entre l'ent que experimenta la necessitat i l'acte per a satisfer, és dir, l'activitat o conducta que desplega la persona que té una necessitat per a procurar-li-la. És la posició favorable a la satisfacció d'una necessitat. L'interés es pot classificar en immediat i mediato, el primer d'ells es presenta quan existixen situacions que servixen directament a la satisfacció d'una necessitat, i el segon, es presenta quan indirectament dites situacions realisen eixe fi. D'igual manera existixen interessos individuals i colectius, els primers es referixen a la situació favorable d'un individu en particular, pel contrari, els colectius són aquells que s'originen respecte a vàries persones.[4]
  • Pretensión: la pretensión consiste en una manifestación de voluntad. La pretensión es algo que el titular del interés hace y no algo que tiene, es decir, la pretensión no solo no es derecho, sino que ni siquiera lo supone; la pretensión puede hacerse por quien tiene o no tiene un derecho, resultando por ello que sea fundada o bien infundada. La pretensión es el lado activo de la relación jurídica (litigiosa).[5]
  • Resistència: consistix en la negació de la subordinació de l'interés propi a l'alié, esta resistència pot ser de dos tipos:
    1. Es lesiona l'interés i ademés l'adversari discutix la pretensió.
    2. Dita resistència sense discutir la pretensió, lesiona l'interés. En el primer cas parlem de pretensió discutida i

en el segon de pretensió insatisfeta.

  • Parts: hem manifestat que el conflicte d'interessos és inter-subjectiu, per tal raó, solament són dos els subjectes (o entitats) del mateix, pero s'aclarix que esta afirmació no vol dir que les persones interessades en el litigi hagen de ser sol dos, perque no cal confondre el subjecte del litigi en l'home, perque el conflicte pot ser no només d'interessos individuals sino colectius, per eixa raó, un, o els dos subjectes del litigi poden ser en lloc d'un home, un grup d'ells. En l'àmbit processal, a la persona que exigix de l'orgue jurisdiccional a l'aplicació d'una norma substantiva a un cas concret ya siga en interés propi o alié es denomina part. A la seua volta pot parlar-se de parts en sentit material i parts en sentit formal, en les primeres nos referim a la persona o persones a els qui els afecta directament la sentència, i llavors es parla d'actor i demandat. Per un atre costat, en parlar en sentit formal nos estem referint als representants que actuen per un atre, pero que de cap manera la sentència afectarà els seus drets en lo personal.[6]


Referències

  1. ↑
  2. ↑ Bonet Navarro, José. «¿Litigar?». Consultat el 5 de diciembre de 2017.
  3. ↑ Bonet Navarro, José,. «Antes de litigar, mejor reflexionar (sobre la sostenibilidad y las posibilidades de éxito de la pretensión)». Consultat el 5 de diciembre de 2017.
  4. ↑ 4,0 4,1 Silvestre, M., & Cipriano, G. (2005). «Tesis Digital». 132.248.9.195 pàg. 4. Consultat el 10 de noviembre de 2018.
  5. ↑ Silvestre, M., & Cipriano, G. (2005). Formas alternativas de solución de litigios (Tesis de pregrado). Universidad Nacional Autónoma  de México, México. Pág. 6
  6. ↑ Silvestre, M., & Cipriano, G. (2005). Formas alternativas de solución de litigios (Tesis de pregrado). Universidad Nacional Autónoma  de México, México. Pág. 8

Enllaços externs