Persona física
La persona física o persona natural és un concepte estrictament jurídic, elaborat pels juristes romans i que es definix diferentment segons cada sistema jurídic. En alguns casos se pot fer referència ad estes com a persones d'existència visible, d'existència real, naturals o qualsevol ser humà.
EtimologiaEditar
El seu orige etimològic ve del llatí persona (genitiu, personae), que era aquella màixquera per sonare (és dir, per a fer-se escoltar), que portaven els actors de l'antiguetat i que ocultava la seua cara al mateix temps que conseguia fer ressonar la seua veu. És dir, una ficció sobre el ser que la portava.
Esta consideració ve del fet de que no tots els sers humans podien ser considerats persones, com era el cas dels esclaus. Actualment, les persones físiques tenen, a soles pel fet d'existir, est atribut donat per dret, és dir, la personalitat comporta la titularitat de drets.
Inici de l'existència de la persona físicaEditar
Segons cada sistema jurídic concret, la personalitat pot ser determinada pel naiximent (teoria de la vitalitat), o be el recent naixcut ha de complir una série de requisits afegits (teoria de la viabilitat).
Per eixemple, en Argentina, el Còdic Civil reconeix la seua existència des del moment de la concepció i nomena 'persones per nàixer' a les que, una volta concebudes, encara no han naixcut. Si la persona per nàixer mor abans d'estar completament separada del cos de la mare, és considerada com si mai haguera existit.
En Espanya, el Còdic Civil, en els artículs 29 i 30, establix un règim que seguix la teoria de la viabilitat, i exigix haver naixcut en forma humana i haver sobrevixcut vintiquatre hores fòra de la mare. D'esta manera, un bebé que mor a les poques hores del seu naiximent no es tindria en consideració, per eixemple, en la repartició d'una herència.
S'ha de valorar que en dret espanyol els fetos en l'úter de la mare es nomenen nasciturus, i que gogen d'una protecció jurídica específica, per si naixen finalment que puguen tindre personalitat jurídica plena. Aixina, un chiquet que encara no ha naixcut pot arribar a heretar els bens de son pare, si este muiguera durant la seua gestació. A efectes constitucionals sobre la protecció del feto davant la possibilitat de pràctiques abortives, existix una sentència del Tribunal Constitucional (STC 53/85) que declara al feto com un be jurídicament protegit i exigix la seua protecció, a tots els efectes civils (per la consideració com a persona nos remet a la legislació civil). Per este motiu, encara que un feto no tinga personalitat jurídica pròpia, pot ser objecte d'una protecció específica.
Fi de l'existència de la persona físicaEditar
L'existència de les persones físiques finalisa en la mort d'estes, o la seua presunció per absència o accident. En les antigues llegislacions se contemplaven atres formes de finalisació, com ara l'esclavitut, la mort civil per condena perpètua o professió religiosa.
Independència del concepte de dret penalEditar
La personalitat jurídica té efectes dins l'esfera del dret privat de la persona jurídica, i per això es regula, generalment, al corresponent còdic civil. Pero el tractament de la persona en el dret penal és independent.
Per això, en Espanya, encara que fins a les 24 hores un bebé no és considerat persona, segons el còdic civil, un homicidi es considera com a tal només que el bebé haja naixcut. Si no haguera naixcut, se consideraria un possible delicte d'abort, pero mai d'homicidi.
Com a conseqüència, se poden donar casos a on una persona humana és persona des del punt de vista penal pero no civil, si només ha naixcut unes hores abans. El seu homicidi o assessinat comportaria conseqüències penals, pero no civils, com l'exclusió d'herència, per eixemple.
Relació entre el concepte de persona física i els drets humansEditar
Els drets de la personalitat pertanyien inicialment al camp del dret civil, ausades, el Còdic de Napoleó que serví de model per a molts atres no va desenrollar esta categoria essencial de drets.
Els drets de la persona física han conseguit el seu reconeiximent gràcies a documents tals com la Declaració Universal dels Drets Humans de la ONU i posteriorment en la seua inclusió com a dret positiu en les diferents constitucions, lo que ha impulsat el seu respecte pels poders públics.
En el cas del dret espanyol el més ampli catàlec dels mateixos se troben en el Títul Primer de la Constitució Espanyola i, especialment, en el seu artícul 10: "la dignitat de la persona, els drets individuals que li són inherents, el lliure desenroll de la personalitat, el respecte a la Llei i als drets dels demés són el fonament de l'orde polític i de la pau social".