Pausa[1] (grec: παῦσις pâusis) és un concepte mètric que es referix a una menuda inflexió en la llectura d'un poema.


Pausa mètrica

Artícul principal → Pausa mètrica.

Pausa mètrica és el nom que rep en poesia la pausa que delimita un vers. La pausa és un recurs estilístic de la poesia. Tot vers va, obligatòriament, delimitat per una pausa mètrica, que és el descans que es fa a final del vers, pero també entre hemistiquis en el cas dels versos composts; en el cas de la pausa al final del vers també rep el nom de pausa versal. La pausa permet que es done sinalefa entre vocals en contacte.

Una de les característiques distintives de la poesia front a la prosa és la segmentacó diferent d'un i un atre tipo d'escritura, puix la poesia fa recalcament en el ritme, i són les necessitats rítmiques de la poesia les que expliquen la funció de la pausa en la divisió de la cadena fònica.


Cesura

Artícul principal → Cesura.

Pausa i cesura no són exactament el mateix concepte, ya que la cesura és un descans que es fa en l'interior del vers per a destacar un accent interior, i motivada per la sintaxis. La cesura, a diferència de la pausa mètrica, impedix la sinalefa i canvia el valor mètric de les sílabes independentment de que parlem de paraules agudes, greus o esdrújulas. Esta distinció va ser clarament establida per Andrés Bello en el XIX.

Segons Domínguez Caparrós alguns autors preferixen referir-se a la pausa entre hemistiquis com cesura o cesura intensa, cridant pausa interna o medial a lo que ací es diu cesura.


Encabalgament

Artícul principal → Encabalgament.

Dos finals són possibles en els versos, l'esticomitía, en la que el vers coindice en la seua pausa mètrica final en una pausa morfosintàctica, i el encabalgament, en la que no ho fa. Es dona encabalgament quan la pausa rítmica versal dividix un grup de paraules o sintagma que no admet tal divisió.

Antonio Quilis dona una llista de grups o sintagma que no admeten divisió i esta per tant significaria un encabalgament:

  • Sustantiu i adjectiu.
  • Sustantiu i determinant.
  • Verp i adverbi.
  • Pronom átono, preposició, conjunció o artícul i l'element que ho seguix.
  • Temps verbals composts o perífrasis verbals.
  • Paraules en preposició.
  • Oracions adjetivas especificatives.

Atres autors amplien estos casos i reconeixen encabalgament sempre que no es done esticomitia, és dir, encara que la separació siga entre sintagma distints, com és el cas de separar subjecte i verp o verp i complement directe.

El encabalgament lèxic o tmesis és el encabalgament extrem, en quedar dividida una paraula per la pausa versal.

Deixant aparte al encabalgament lèxic, encara podem distinguir entre el encabalgament suau i l'abrupte, sent el primer el que trobem quan l'sintagma dividit per la pausa versal termina al començ del següent vers i l'abrupte el que es dona si ho fa més avant.


Referències

  • Domínguez Caparrós, José (2004). Diccionario de métrica española, Madrid: Alianza editorial. ISBN 84-206-7327-7.
  • Quilis Morales, Antonio (1969). Métrica española, Madrid: Alcalá.

Enllaços externs