Guerra dels cents anys
La guerra dels cent anys representa el periodo d'enfrontaments que sostingueren França i Anglaterra durant la nomenada Baixa Edat mija.
Com en qualsevol conflicte les causes són variades i a vegades confuses pero en este cas te dos protagonistes clau per a entendre la situació de tensió que se fon creant entre les dos potencies europees: per un costat el rei Felip IV en França i per atre Eduart I en Anglaterra. Abdós intentaren incrementar el seu domini real i especialment realisar maniobres diplomatiques i despuix intervencions armades en espais pròxims (els Països Baixos en el cas dels francesos, Gales i Escocia en els britanics).
CausesEditar
Les intencions franceses d'impulsar la sublevació escocesa en 1290, tingueren una rapida resposta anglesa en un apoyo interessat a la reacció antifrancesa que s'estava originant en Flandes en 1297. L'estrategia pensada per Felip IV residia en exigir els seus drets com a soberà pels feus de Normandia i Aquitania, lo que chocava en els plans d'Eduart I d'impondre la seua autoritat en les Illes, lo que tingué com resultat l'invasió francesa del ducat de Gascunya. La tensió es va apaciguar un tant en el matrimoni entre Eduart I i la germana del monarca francés en la nomenada firma de la pau de Paris (1303), encara que els problemes no estaven solucionats.
Els successors tampoc vixqueren tempss de pau, en França se convocaren Estats Generals que permeteren als Valois arribar al poder en Felip VI despuix de l'agotament dels Capetos, i poc despuix se produi una rapida intervenció en Flandes en la batalla de Cassel. En Anglaterra Eduart II tingue que soportar les sublevacions escoceses i l'oposició de la regina Isabel, germana de Carles IV de França, que a la seua volta estava enfrontada al seu marit i acabà en el rei anglés vigent per a colocar al seu fill Eduart III d'apenes quinze anys. En este panorama de tensió i el benefici que podia supondre per als ingresos de la noblea el començament d'un conflicte, en 1337 donara començament la denominada Guerra dels Cent Anys.
Primera etapaEditar
.jpg)
En la primera etapa, que dura fins a l'any1360, Eduart III se sent pressionat pels francesos des d'Escocia per lo que decidix reclamar el titul de rei de França com hereu del seu tio Carles IV, buscant un clima d'inestabilitat en Flandes. Se produÍ una important batalla naval en Sluys que va supondre la primera derrota francesa i la destrucció de la seua flota, pero més sanguinosa encara fon la successió en el ducat de Bretanya, lloc estrategic entre abdós països, i a on Anglaterra torna a donar un dur colp en la presa del port de Brest.
En 1346 el rei anglés desembarà en Normandia acompanyat d'uns quinze mil hòmens en l'intenció d'arribar fins Paris. Abans se feren en la ciutat de Calais, lo que facilitava el tràfic de tot tipo de mercancies des de Dover. La situació era cada vegada més favorable per als anglesos, inclús en Escocia el rei Davit II havia segut fet presoner, pero la pesta negra aplaçà un temps les intencions angleses, fins que el primogenit del rei, el Princep Negre tornà a la carrega i se anexionà Burdeus, Toulouse, Poitiers, mentres el nou rei francés Joan II fon capturat i traslladat a la Torre de Londres. Esta primera etapa conclou en l'acort de Bretigny, en el que se cedix una gran part de França ad Anglaterra: Aquitania, Normandia, Maine, Turena i Anjou i tres millons de corones d'or per a lliberar al rei. Aixo si, Eduart III renuncià als seus drets sobre la corona francesa.
En qualsevol cas França ix molt perjudicat en la primera part de la contienda. Despuix haurà un periodo de pau. En França pujara al tro Carles V, que intentarà animar a la població per metodos propagandistics i reformar l'administració, mentres que en Anglaterra puja al poder Ricart II, de deu anys, moment en que l'impuls triumfant s'anava apagant poc a poc, e inclús començaren a apareixer algunes derrotes importants en la mar, ajudades per l'aliança franc-castellana, que aniquilà als anglesos en La Rochela (1372).
En 1380 puja al tro en França el menor d'edat Carles VI, que una vegada adult te accesos de locura que li incapacitarà per a governar; en qualsevol cas un nou matrimoni entre Ricart II en Isabel, filla de Carles VI donara en la firma de 28 anys de pau.
Segona etapaEditar
Entre els anys 1399 i 1422 se produïx un nou periodo de batalles, en lo que supon atra etapa del conflicte. Comença de manera sanguinosa en l'assessinat de Ricart II i finalisa en la mort d'Enric V d'Anglaterra i Carles VI de França. De nou en 1415 França patix una severa derrota en Azincourt, en Somme, a on moriren una gran cantitat de nobles. Ademés hi ha una gran desorganizació interna en conflictes continus, el més important entre Lluïs d'Orleans, germà del rei, i el duc de Borgonya. Finalment este firmarà en Enric V el tractat de Troyes entregant França als anglesos a canvi d'ajuda per a destronar al rei francés.
En 1422 Enric VI controla abdós països. França estava dividida en tres parts i en este últim periodo de batalles estarpa dirigit per Carles VII, figura que se vorà totalment eclipsada pel mit de Joana d'Arc, que va conseguir alçar el sitiament d'Orleans. Pese a la seua mort en la fogata, l'impuls nacionaliste que generà no se apagà i les sublevacions en els territoris ocupats pels anglesos foren constants, en part tambie per la pressió fiscal que tenien que soportar els habitants. Aixina les tropes de Carles VII recuperaren Paris en 1436, Normandia en 1449, Bayona i Burdeos en 1451, i tot el païs dos anys despuix, excepte Calais. La guerra havia terminat.
A partir d'eixe moment França va procedre a una restauració estatal prenent com centre principal el rei i la seua administració, organisant una unica cancilleria i controlant les assamblees locals. A finals del sigle XV haura una clara recuperació demogràfica. Per atre costat, en Anglaterra, les conseqüencies de la guerra són menys tangibles, encara que sobre tot se notà en l'economia, el comerç exterior descendia, lo que provocà el descens de preus. En el terreny polític derivà en una rivalitat que se prolongà varis anys entre els Lancaster i els York, lo que debilità de manera important la moralitat de la monarquia.