S'entén per fisiteisme a l'assignació a les deïtats, d'una forma física, ya siga vegetal, animal o mineral i d'uns atributs; pràctica associada fonamentalment als antics grecs i en menor extensió als romans.

En la moderna teologia judeua i cristiana, el Deu d'Abraham és considerat un esperit transcendent, sense parts del cos. No obstant, un vestigi de fisiteisme és evident en alguns passages de la Bíblia, com en Èxode 33:23 quan Deu diu a Moisés: "Després apartaré la meua mà, i voràs les meues esquenes; pero la meua cara no es vorà."

També Deu és descrit d'una manera similar a una persona física en Génesis 3:8, "I varen sentir despuix el soroll dels passos de Yavé Deu caminant en el jardí en la frescor del dia, i Adán i la seua dòna es varen amagar de la vista de Yavé Deu entre els arbres del jardí." Segons pareix, tals versos fisiteísticos són un tema de controvèrsia. Els primers seguidors del gnosticisme varen considerar com a evident que el Deu judeocristià va ser, de fet, un demiürgue imperfecte, totalment separat del superior Deu transcendent.

En Èxodo 3:2, quan Deu parla a Moisés, "L'Àngel de Yavé se li va aparéixer en forma de flama de fòc en una albarzer. Va vore que l'albarzer estava ardint pero no es consumia."

En atres ocasions, també es diu fisiteisme a la veneració dels poders físics de la naturalea.

Vore també