L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Esperpento

Encara que l'us del terme «'«esperpento»'» no és exclusiu de Ramón María del Valle-Inclán, s'identifica en la seua producció lliterària escrita a partir de 1920, tant en el teatre com en la novela. Tal com apareix reflectit en els diccionaris, el seu us és anterior, i la seua etimologia és d'orige incert. Després, com en moltes ocasions es referix, no és un terme que passara dels círculs lliteraris als ambients populars, abans el procés s'ha realisat a l'inversa: ha segut un creador lliterari qui ha extret un terme de l'acervo comú per a conceptualizar la seua obra lliterària, proponent per a ella una denominació específica i particular, primer acceptada i generalisada per la crítica lliterària, després popularisada entre els llectors de les seues noveles i els espectadors de les seues obres teatrals, i al fi adoptada per a molts atres usos socials, evocant sempre a l'obra lliterària d'este autor.cita requerida

El terme «esperpento» apareix per primera volta en la 14.ª edició del Diccionari de la llengua espanyola (DRAE) de 1914, en el que du les accepcions primera i tercera senyalades a continuació. La segona accepció apareix per primera volta en el suplement de la 19.ª edició del DRAE, de 1970: «Gènero lliterari creat per Ramón del Valle-Inclán en el que es deforma sistemàticament la realitat, recarregant les seues traces grotesques i absurts, al mateix temps que es degraden els valors lliteraris consagrats; per a això es dignifica artísticamente un llenguage coloquial i esgarrat, en el que abunden expressions cíniques i jergales», definició que es manté fins a l'última edició del DRAE, en el que desapareix l'alusió als «valors lliteraris consagrats».[1]

Definicions

Segons la definició donada per la vigent edició del Diccionari de la llengua espanyola de la Real Acadèmia Espanyola (DRAE):


També apareix per primera volta en esta 19.ª edició del DRAE (1970) l'adjectiu esperpéntico,[1] en la mateixa definició que es manté en l'edició vigent:

La «deformació grotesca de la realitat», utilisada per Valle-Inclán en el seu teatre, estava al servici d'una implícita intenció crítica de la societat, específicament l'espanyola d'eixe temps; encara que en la difusió del terme ha segut comú el seu extrapolació a atres époques i atres llocs.

Açò ha fet que apareguen nous térmens derivats, esperpentismo i esperpentizar, els dos ells recollits a partir de la 22.ª edició del DRAE (2001):


El gènero de l'esperpento en Valle-Inclán

La metàfora dels espills deformantes

El esperpento com a autèntic gènero dramàtic fa la seua aparició en 1920 en l'obra Llums de Bohèmia. Esperpento. La metàfora conceptual d'este nou gènero teatral va partir d'una localisació real; es trobava per llavors un comerç de ferreteria, situat en el madrileny «carrer d'Álvarez Gat» (el «carreró del Gat» de Llums de Bohèmia), que la seua característica més cridanera era la frontera publicitària, a on es trobaven un espill cóncau i un atre convexo que deformaven la figura de tot aquell que front a ells posara.[2] Açò, que es va convertir en un entreteniment de l'época, seria utilisat per Valle-Inclán com a metàfora duta a l'escena teatral i a la seua narrativa.
Aixina, la deformació de la realitat ben podia ser divertida, com de fet ho era per als transeünts, pero podia convertir-se en alguna cosa més: en un espill social, en una crítica, en una deformació exagerada de la realitat que tornava la verdadera image que s'anava buscant en enfrontar-se a l'espill.

El esperpento segons el propi Valle-Inclán

El text considerat fundacional sobre el tema és la conversació mantinguda per Max Estrela en Don Llatí de Hispalis en l'escena duodècima de Llums de Bohèmia, d'a on Max Estrela declara: «Els héroes clàssics reflectits en els espills cóncaus donen el Esperpento. El sentit tràgic de la vida espanyola solament pot donar-se en una estètica sistemàticament deformada. [...] Les imàgens més belles en un espill cóncau són absurdes. [...] La deformació deixa de ser-ho quan està subjecta a una matemàtica perfecta. La meua estètica actual és transformar en matemàtica d'espill cóncau les normes clàssiques».
Com pot observar-se, l'idea de esperpento està associada a una percepció de l'autor sobre la mescla entre grandea i grotesc que Valle-Inclán considera pròpia de la societat espanyola. Este modo de vore la realitat es va amprar en tota la seua obra a partir de llavors, com en la trilogia esperpéntica que recopila en Dimarts de Carnestoltes. Esperpentos, i que conté a La filla del capità, Les gales del difunt i Les banyes de dò Friolera.


Més que un estil o una tècnica teatral, el esperpento és una poètica, és dir, una forma de crear, que consistix en retratar fets i personages d'una determinada manera. Segons comenta Valle-Inclán en una conversació en Gregorio Martínez Serra reproduïda en el diari ABC (7 de decembre de 1928), «hi ha tres modos de vore el món, artística o estèticament: de genoll, en peu o alçant l'aire»; en el primer modo «es dona als personages, als héroes, una condició superior [...] si més no a la condició del narrador»; la segona manera és mirar-los, «com si anaren ells nosatres mateixos» (com en el teatre de Shakespeare); «i hi ha una atra tercera manera, que és mirar el món des d'un pla superior i considerar als personages de la trama com a sers inferiors a l'autor, en un punt d'ironia. Els deus es convertixen en personages de sainete. Esta és una manera molt espanyola, manera de demiürgue, que no es creu en modo algun fet del mateix fanc que els seus ninots». Valle-Inclán referix que esperpento, tal com ho veu ell, té els seus precedents artístics i estètics en la lliteratura de Francisco de Quevedo i en la pintura de Francisco de Goya. «I esta consideració és la que em va moure a donar un canvi en la meua lliteratura i a escriure els "esperpentos", el gènero lliterari que yo bateig en el nom de "esperpentos". El món dels "esperpentos" -explica un dels personages de Llums de Bohèmia- és com si els héroes antics s'hagueren deformat en els espills cóncaus del carrer, en un transport grotesc, pero rigorosament geomètric. I estos sers deformats són els héroes cridats a representar una faula clàssica no deformada. Són nanos i patizambos que juguen una tragèdia. I en este sentit els he dut a «esperpento» i a Diccionario de la lengua española».[3]

Característiques del gènero teatral de l'esperpento

Algunes de les característiques de l'esperpento serien:

  1. Lo grotesc com a forma d'expressió:
    • La degradació dels personages.
    • La reificació o cosificació dels personages, reduïts a mer signe o a ninots.
    • l'animalizaació o fusió de formes humanes i animals
    • La literaturizaació del llenguage coloquial, freqüentment investit de tot tipo d'intertextualitats.
    • L'abús del contrast
    • La mescla de món real i de malensomi
    • La distorsió de l'escena exterior
  2. La deformació sistemàtica de la realitat:
    • L'apariència de burla i caricatura de la realitat
    • El significat profunt, semi transparent, carregat de crítica i intenció satírica que constituïx l'autèntica lliçó moral
  3. La presència de la mort com a personage fonamental.

Esta tècnica teatral va fer de Valle-Inclán un precedent cinematogràfic, pels continus canvis d'escenari aixina com a la profusió de històries durant el desenroll de l'obra, que finalment acabaven per creuar-se.

La degradació de l'esperpento afecta a ambients i personages:

  1. Ambients: Els escenaris dominants són tavernes bordells, antres de joc, interiors míseros, carrers insegurs de Madrit.
  2. Personages: Per les peces deambulen borrachos, prostitutes, pícaro, menics, artistes fracassats, bohemio, presentats com a porritos sense voluntat, animalizados i cosificados.

Una de les reflexions més importants que planteja la creació esperpéntica és si es tracta d'una image deformada de la realitat, o si es tracta de l'image fidel d'una realitat deforme.

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 DRAE, 19.ª ed., 1970, p. 1394, § 3.
  2. ↑ El comerç de ferreteria s'ubicava en zona aledaño a la Porta del Sol, en la carrer d'Álvarez Gat, 4. Quan este va tancar en 1933, els dos espills varen ser comprats i instalats per l'almagasén de destilería situat enfronte, en la finca d'Álvarez Gat, 3, que despuix de la guerra es va convertir en bar, en els successius noms de «Vinícola Aurora Barranc» i «Les Braves», que manté en l'actualitat (Álvarez-Nóvoa Sánchez, 1992: 26). En maig de 1998, en un dels varis actes vandàlics que es varen produir pels carrers madrilenys en motiu d'una celebració deportiva, varen trencar un dels espills, situant els propietaris i custodios a partir de llavors reproduccions dels mateixos en la frontera, i resguardant restaurats els originals en l'interior de l'establiment, «El esperpento torna a reflectir-se en el 'carreró del Gat'». Escritors i humoristes varen jugar en els seus artículs abocats en la prensa en el terme «esperpento», l'espill trencat del carrer d'Álvarez Gat i els unfles de fútbol que ho varen trencar. Enllaç a la recopilació d'artículs Eduardo Haro Tecglen i Manuel Vicent i vinyeta d'Antonio Mingote referits al succés [1] archivat en Wayback Machine..
  3. ↑ Martínez Serra 1928, p. 3.

Bibliografia

  • ÁLVAREZ-NÓVOA SÁNCHEZ, Carlos. «La Nit de Max Estrela». En: Archivum. Revista de la Facultat de Filologia, 1991-1992, vols. 41-42, pp. 7-32. ISSN 0570-7218.
  • ÁLVAREZ-NÓVOA SÁNCHEZ, Carlos. La Nit de Max Estrela. Hora a hora. Anàlisis dramatúgico de «Llums de bohemio» de don Ramón María del Valle-Inclán. Barcelona: Edicions Octaedre S.L., 2000. ISBN 84-8063-442-1. ISBN 978-84-8063-442-7.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Esperpento&oldid=1502621»