124 534
edicions
Canvis
mLlínea 32:
Llínea 32: − + − +
→Carpe diem
El motiu del ''carpe diem'' procedix de l'oda XI del llibre I d'Horaci i s'associa en el renaiximent a la brevetat de la vida de la rosa. Es considera un motiu lliterari de llarga durada, ya que el podem trobar en poetes de totes les époques, des dels clàssics, fins a [[Garcilaso de la Vega]], [[Pierre de Ronsard]] o [[Francisco Brines]]. S'incrementa especialment en el barroc, quan el sentit del pas del temps es viu en més intensitat.
El motiu del ''carpe diem'' procedix de l'oda XI del llibre I d'Horaci i s'associa en el renaiximent a la brevetat de la vida de la rosa. Es considera un motiu lliterari de llarga durada, ya que el podem trobar en poetes de totes les époques, des dels clàssics, fins a [[Garcilaso de la Vega]], [[Pierre de Ronsard]] o [[Francisco Brines]]. S'incrementa especialment en el barroc, quan el sentit del pas del temps es viu en més intensitat.
El terme vol dir estrictament ''aprofita la vida'' i és una invitació al goig i a l'amor, amenaçats sempre per la fugacitat de l'existència i la ràpida degradació de la bellea. A la idea creada per Horaci, el segle XVI hi suma un motiu paralel, provinent de la poesia del llatí Ausoni, el nomenat ''[[collige, virgo, rosas]]'' que es traduïx en la sugerència d'aprofitar la joventut abans la vellea no s'impose sobre el cos de les chiquetes.
El terme vol dir estrictament ''aprofita la vida'' i és una invitació al goig i a l'amor, amenaçats sempre per la fugacitat de l'existència i la ràpida degradació de la bellea. A l'idea creada per Horaci, el [[sigle XVI]] hi suma un motiu paralel, provinent de la poesia del llatí Ausoni, el nomenat ''[[collige, virgo, rosas]]'' que es traduïx en la sugerència d'aprofitar la joventut abans la vellea no s'imposa sobre el cos de les chiquetes.
=== Beatus ille ===
=== Beatus ille ===
La tradició de l'evocació de la naturalea cal anar a cercar-la en el poeta Teòcrit i en Virgili i Horaci. L'Edat Mijana la reforça en poetes com el Dant o Petrarca i el renaiximent la reprén. La naturalea hi té una image idealisada, bucòlica i servix sovint de marc a les converses d'uns pastors ideals que parlen d'amor. En la poesia ascètica i mística, per contra, la visió de la naturalea va lligada al desig de perfecció espiritual.
La tradició de l'evocació de la naturalea cal anar a cercar-la en el poeta Teòcrit i en Virgili i Horaci. L'Edat Mijana la reforça en poetes com el Dant o Petrarca i el renaiximent la reprén. La naturalea hi té una image idealisada, bucòlica i servix sovint de marc a les converses d'uns pastors ideals que parlen d'amor. En la poesia ascètica i mística, per contra, la visió de la naturalea va lligada al desig de perfecció espiritual.