"Echoes" és una cançó de l'àlbum Meddle, el sext de la banda britànica Pink Floyd. Està àmpliament considerada la composició més ambiciosa de la banda, incloent llarcs passages instrumentals, efectes de sò i improvisacions.

Escrita pels quatre membres de la banda (Roger Waters, Richard Wright, David Gilmour i Nick Mason), "Echoes" posa un extens final a l'àlbum Meddle. El tema dura 23 minuts i mig i ocupa tot el costat B del disc de vinil original.

Apareix també en una versió reduïda com el quint tema de la recopilació que va prendre el seu mateix nom, Echoes: The Best of Pink Floyd. També apareix en l'àlbum Prism en 1987 com el Medley primer que obri el disc junt en Signs of Life. Ahí a Gilmour i a Wright se'ls oblida part de la lletra.

"Echoes" és la tercera cançó més llarga de Pink Floyd, despuix de "Atom Heart Mother" (23:44) i els segments combinats de "Shine on You Crazy Diamond" (26:11). A diferència d'aquelles, no està explícitament dividida en parts; no obstant la composició va ser originalment creada a partir de fragments separats i posteriorment dividida en dos parts per a servir com a obertura i tancament del film Live at Pompeii.

Composició

 
Altaveu Leslie.

La cançó comença en un únic sò, un distintiu "ping" tocat per Wright al piano, resultat d'un experiment realisat en els començos de les sessions de Meddle amplificant el segon Si més alt del teclat i enviant la senyal a través d'un altaveu Leslie. El resultat és un agut encara que decorregut sò que evoca d'alguna forma a un sonar.

Wright continua en una improvisació de piano, principalment en el registre alt (encara a través del Leslie), que gradualment articula el Do# menor típic del tema. Gilmour entra despuix en un suau i moderat sol de guitarra, utilisant expressives combinacions de cordes. Conforme l'introducció alvança entren el baix seguit per la bateria i, a continuació, l'orgue Hammond.

La lletra inicial, interpretada en harmonia per Gilmour i Wright, duen a l'escoltant a un ambient etéreo de contemplació de la vida. Cada estrofa seguix el patró de dèu versos, en les primeres dos seguint la seqüència Dom, Solm, Fam, Sol#, mentres l'última va al paralel major Do♯M. Entre versos, Gilmour alterna entre riffs cromàtics de Do# i La.

Despuix de la segona estrofa seguix un sol de guitarra que incorpora moltes de les combinacions característiques de Gilmour, incloent l'us de múltiples guitarres superpostes. Finalment esta secció dona lloc a la segona secció de la cançó, quan els solo i riffs de fondo són reemplaçats per un ritme casi funk en baix i percussió plans.

Un atre sol de guitarra comença en seguida, fent us de distorsió, feedback, wah-wahs i trémolos, lo que simula l'us d'una slide guitar. Wright toca breus fraseos en el seu orgue Hammond, elevant llentament l'intensitat. Estes farcidures d'orgue, junt en el ritme de baix i bateria, comencen a prendre protagonisme al mateix temps que la guitarra es fa cada volta més distant i entra el sò de vent com al principi de l'àlbum.

Antecedents

Inicialment la cançó s'anava a cridar "The return of the són of nothing", i tenia una atra lletra distinta a l'actual. He ací extractes d'ella:

Planets meeting face to face
One to the other cried "how sweet!
If endlessly we might embrace
The perfect union deep in space"

Heaven might this onze relent
And give us leave to shine as one
Our two lights here forever one light blended

And in that longing to be one
The parting summons' sound is drawn
I see you'veu got to travel on
And on and on, around the sun

Al vore que caïen una atra volta en la fòrmula espacial, varen decidir canviar-ho per alguna cosa més submarí. L'únic registre en àudio que hi ha d'esta versió és d'un recital en Berlín en 1971.

Vore també

Referències