El conjunt cridat Covetes dels Moros és un grup de coves-finestres, o coves artificials en orificis en forma de finestra, penjades a mitat d'un tallat rocós. Situades en el barranc de la Fos, en l'alvertent dret, solament a uns 300 m al nort del núcleu urbà migeval de Bocairente. És el grup més complex i numerós, en diferència, de tota la capçalera del riu Clariano, a on hi ha atres chicotets grups en els barrancs entre Bocairente, Ontinyent i Alfafara. És també el més famós i del que més s'ha escrit.[1]

Covetes dels Moros

Actualment, està considerat com be d'interés cultural (va ser declarat Monument històric-artístic pertanyent al Tesor Artístic Nacional per mig de decret de 3 de juny de 1931).[2][3]

Descripció històric-artística

Es desconeix l'época de realisació i el seu us exacte, encara que s'han utilisat com a refugi. Es tracta de 53 oquedades artificials excavades en la roca. Encara que existix la creència popular de que la seua antiguetat es remonta a l'época de dominació àrap, l'existència de 48 tombes visigóticas en les afores corrobora, en cert modo, l'orige de les Covetes dels Moros. Segons esta teoria, estos 48 enterrament correspondrien als 53 habitàculs de la comunitat anacoreta. Estan situades a gran altura, per lo que el seu accés es realisava escalant, com mostren els rebaixes de les oquedades. En l'interior són de chicoteta altura lo que impedix permanéixer empinat.[3]

Consta d'unes cinquanta finestres, que donen accés a sengles cambres, aixina com de nou finestres més, que solament estan iniciades i inacabades. Les finestres es disponen en tres o quatre nivells pero sense formar nivells regulars. És molt provable que la gran majoria d'estes cambres anaren concebudes per a estar aïllades, a lo manco en un principi, ya que totes tenen argolles d'anclaje per a les cordes i dispositius per a empotrar portes –marcs, regates...–, pero en l'actualitat estan totes intercomunicades per trencaments en les parets (que també semblen antigues), aixina com per "pous-fumerals" per a salvar els desnivells.[1][4] Aixina mateix, una de les finestres es troba a un nivell més baix que el restant del grup (a uns 8 metros del sol) i no té cambra, sino que és del tipo "fumeral", en bons escalons. En 1908 es va fer explotar un barreno per a facilitar l'accés, cosa que la desfiguró.[1]

En l'Edat Mija, en tota la seua operatividad, a les Covetes s'accedia a través d'una finestra principal, situada més baixa que el restant (a 8 m) a la que s'aplegava escalant en unes mossaes fetes en la paret (pedal). Hui és molt més fàcil lloc que s'han instalat escals.[1][4] Atres dos accessos d'este tipo de pedal, es constaten cap a les finestres del terç nort i extrem nort. Les cambres, casi totes de planta aproximadament rectangular i variables sobre mides (2,5x3 m. i 2,5x 4 m., com a mija), no presenten siges ni elements destacables, i solament unes quantes tenen depòsits o compartiments oberts - trojes. Front a este grup hi ha una finestra solitària, El Calvari, i al voltant del mateix Bocairente també trobem el grup del Colomer i el d'En Gomar.[1]

Les interpretacions d'estes cavitats han segut molt diverses, a través del temps, (cambres sepulcrals d'époques antigues, graners, cenobios visigóticos...) i difícils de datar, per falta de materials arqueològics, inscripcions o atres senyes. Despuix de diverses prospeccions arqueològiques portades a terme pel MAOVA (Museu Arqueològic d'Ontinyent – Valle d'Albaida), –encara no completades–, es pot assegurar que es tractava de graners-almagasenes de seguritat, realisats en época andalusí, que servirien a determinades comunitats llauradores de les proximitats, molt provablement d'ascendència bereber. Sembla que és un model de graner traslladat del nort d'Àfrica (els tazaghin de l'alt Atles, per eixemple).[1][4][3]

Hipotèticament, el seu funcionament deuria ser remotamente semblat al d'un almagasén colectiu bereber o agadir, a lo manco per al grup major de les Covetes dels Moros. Correspondrien a un moment molt precís –encara per determinar en exactitut–, provablement entre els sigles X i XI.[1][3]

Referències