Confitería Richmond
La Confitería Richmond va ser un tradicional establiment en la carrer Florida de Buenos Aires, Argentina. Pocs dies abans del seu tancament, la Llegislatura de la ciutat de Buenos Aires va aprovar una llei declarant a la confitería Richmond "lloc històric", pero la norma solament impedia modificacions edilicias, no el canvi de rubro del local, que en 2014 va reobrir com a local deportiu i un chicotet bar.
Història
Va ser fundada el 17 de novembre de 1917 pels germans Juan i Juliol Caçaven Barbè els qui varen anar també els fundadors de les seues atres dos confiterías homònimes, una ubicada sobre el carrer Esmeralda 444, i l'atra sobre Suipacha 472. A la seua volta, Juan va ser el fundador de les 3 confiterías "36 Billars" (Avinguda de Maig 1271; Corrents 955 i Bernardo d'Irigoyen 1515). La confitería es va establir en Florida 468, en la planta baixa d'un edifici dissenyat per l'arquitecte belga Jules Dormal junt a la Residència Penya (actual sèu social de la Societat Rural Argentina). Ràpidament es va transformar en una de les preferides de la classe alta porteña.
En 1924, va escomençar a publicar-se la revista Martín Fierro, que estava a càrrec d'un grup d'intelectuals i escritors que es va identificar com el Grup de Florida, opost ideològicament al Grup de Boedo (que per la seua banda es reunia en un atre històric café, el Café El Japonés, en Boedo) en un periodo dorat de la lliteratura argentina. La Richmond va ser elegida com a lloc de reunió per al conjunt del Grup de Florida, integrat per Ricardo Güiraldes, Jorge Luis Borges, Oliverio Girondo, Pablo Roges Pau, Pelegrina Pastorino, Norah Lange, Leopoldo Marechal, Ernesto Palau, Conrado Nalé Roxlo, Raquel Forner, Francisco Luis Bernardez, Norah Borges, Córdova Iturburu i la presència tutelar de Macedonio Fernández.
També s'ha destacat pel seu menú, o carta, en receptes exclusives com la coca Richmond, el sándwich Richmond (preparat en blanc de pavita, llom fumat, formage gruyer, rodajas de tomata i fulls de lletuga) o l'ensalada Richmond (preparada en camarones, rodajas de poma, ou dur en rodajas, api, margalloneres i l'adop en salsa gòlf).
Va servir d'escenari per a alguns passages de la película L'història oficial, de Luis Puenzo, protagonisada per Norma Aleandro i Héctor Alterio
Davant la possibilitat de que la confitería sofrira un canvi de funcions, la Llegislatura porteña va promulgar una llei que cataloga preservant l'immoble i el seu us gastronòmic. És rellevant incloure en els casos dels bars patrimonials aquells valors que preserven l'identitat que estos espais han forjat. Esta mida de preservació d'un recurs no renovable que forma part de la memòria urbanística de la ciutat és celebrada per Basta de Demolir.
Tot açò no va impedir que a mitan de 2011 es produïra el tancament del local.
El dilluns 15 d'agost, els empleats varen descobrir l'establiment tancat sense avís algun, i varen decidir prendre-ho en reclam per al cobro de les seues indemnisacions, negociació que després va ser encarada pel Ministeri de Treball.
Mesos despuix, es va denunciar la desaparició del mobiliari original del local.[1]
En agost de 2014 el local va reobrir com a local deportiu pertanyent a la cadena Just For Sport, el qual manté un chicotet café. L'interior del local manté algunes de les velles característiques, com la barra que va de l'entrada fins a casi el fondo del negoci.[2]
Característiques
La confitería tenia lloc en una superfície coberta de 1500 m² distribuïts entre el saló principal, el menjador i l'àrea de billars i escacs. La frontera, d'organisació acadèmica, presenta superórdenes de pilastres que arrematen en arcs de mig punt, totalment vidriada, que es troba llaugerament retirada de la llínea d'edificació. Té ademés una marquesina sobre la que lluïen varis màstils en banderes de diferents països.[3][4]
En la planta baixa, de murs almohadillados, el hall de l'entrada és clausurat en el tancament de vidre, que oculta dos grosses columnes revestides en bronze. En el primer pis es destaca el parell d'ulls de bou escoltant un gran finestral que referix a l'arquitectura industrial de principis del XX.
La seua decoració d'inspiració anglesa es reflectia en la boiserie de roure d'Eslavonia que recobrix el perímetro del saló, que té dèu columnes de secció circular revestides fins al metro d'altura en una làmina de bronze, en panys de fusta i espills en forma alternada. El amoblado de cadires i sillons Chesterfield tapizados en cuiro bordeaux ubicats al voltant de les mesitas Thonet era allumenat per les seues aranyes de bronze i opalinas neerlandeses que penjaven del sostre casetonado. En el seu tradicional subsol, a on predominaven el billar, el pool, l'escacs, el backgamond i el 5 quillas, era habitual trobar grans mestres dels mateixos. També es realisaven tornejos i es donaven cursos de billar sense càrrec.
Vore també
Referències
- ↑ "Denuncien que va desaparéixer el racó històric que conservava l'ex confitería Richmond". Diari La Nació, 10 de maig de 2017
- ↑ "Va reobrir la Richmond, ara com a local deportiu en un chicotet bar". Diari Clarín, 1 d'agost de 2014
- ↑ Spinetto, Horacio (2008). Cafens notables de Buenos Aires.
- ↑ «Dissenye i decoració en l'Argentina».Revista D&D.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Confitería Richmond» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.