Representació d'Astarté

Astarté (en fenici 𐤏𐤔𐤕𐤓𐤕 [ˁštrt] /ʾAshtarti/) és l'assimilació fenicia-cananea d'una deesa mesopotàmica que els sumeris coneixien com Inanna, els acadis, assiris i babilonis com Ishtar i els israelites com Astarot.

Representava el cult a la mare naturalea, a la vida i a la fertilitat, aixina com l'exaltació de l'amor i els plaers carnals. En el temps, es va tornar també en deesa de la guerra i va rebre cults sanguinaris i sexuals dels seus devots. El seu cult es va expandir en la seua faceta de Tanit, venerada especialment en la ciutat de Cartago.

Les deeses Astarté i Ishtar i equivalents, estan relacionades en el planeta Venus.

IconografiaEditar

L'iconografia d'Astarté, virtualment idèntica a la de Tanit,​ es caracterisa per la nuea, símbol de sexualitat i fertilitat, i el lleó, emblema de guerra i ferocitat. Les representacions astartees més populars l'emplacen nueta, en ocasions alada i dotada de discs solars i llunars sobre el cap, i en lleons tirats als seus peus o directament baix estos.​ Ademés del lleó, se l'associava en animals com el colom, provablement en vinculació en la navegació astronòmica innovada pels fenicios, i l'abella, productora de la mel que simbolisava lo diví i l'immortalitat. També li l'identificava en plantes com la palmera i la flor de loto.

RitualsEditar

Astarté ostentava facetes nutricies, carnals i guerreres, tornant-li una personificació del canvi en la vida humana, com el naiximent, l'acte sexual i la mort en el camp de batalla. La seua adoració incloïa libacions i lustracions en vi i aigua, i s'ha especulat també que la flor de loto podria haver-se usat com psicoactiu per a conseguir somis intensos i vivits, coent-se els seus rizomes en alcohol a fi d'extraure els seus alcaloides.​ També era freqüent l'us d'opi, extret de l'adormidera, a fi d'excitar el desig sexual.​ La prostitució sagrada en honor a Astarté apareix citada en fonts antigues.​

Astarté en EgipteEditar

Astarté va ser duta a Egipte durant la Dinastia XVIII, principalment de mans de mercaders fenicis que comerciaven en el port de Menfis. Se l'assimilaria en la deesa leonina Sekhmet, filla del deu Ptah, i en el sèquit victoriós d'Horus, aixina com Isis en temps posteriors. De la mateixa manera, provablement a causa de l'intercanvi cultural subjacent, Sekhmet i Bastet es varen tornar deeses populars en l'àrea semita. El temple d'Horus en Edfu conté vestigis del seu cult baix el regnat de Ptolomeo XVI.​

ReferènciesEditar

  • Ana María Vázquez Hoys, En manos de Astarté, la Abrasadora, revista Aldaba, Universidad Nacional de Educación a Distancia, ISSN 0213-7925, Nº. 30, 1998
  • Anunnaki. Sumeria, Acadia y Babilonia
  • Bottéro, Jean. La religión más antigua: Mesopotamia, pp.43-44, Madrid: Trotta (2001), ISBN 84-8164-452-8
  • G. Frame. Babilonia
  • J.Black & A.Green, Gods. Demons and symbols of ancient Mesopotamia, 2004
  • Jordan, Michael, Encyclopedia of Gods, Kyle Cathie Limited, 2ª edición. 2002. ISBN 978-1-85626-453-2

BibliografiaEditar

  • Dalley, Stephanie. Myths from Mesopotamia
  • González Wagner, Carlos. Psicoactivos, misticismo y religión en el mundo antiguo, Gerión 2, 1984, Universidad Complutense de Madrid
  • Hooke, S. H. Babylonian and Assyrian Religion
  • Jeremy Black & Anthony Green. Gods, Demons and Symbols of Ancient Mesopotamia (Austin: University of Texas Press, 1992) ISBN 978-0-292-70794-8

Enllaços externsEditar

Commons