Ramón Menéndez Pidal
Ramón Menéndez Pidal (La Corunya, 1869 - Madrit, 1968). Filòlec i historiador espanyol.
Biografia
Verdader iniciador de la filologia hispànica, va crear una important escola d'investigadors i crítics. Va ser discípul de M. Menéndez Pelayo en l´Universitat de Madrit, on es va doctorar en 1893. Membre de la Real Acadèmia (R.A.E.) des de 1902, va presidir esta institució a partir de l´any 1925.
A través del Centre d'Estudis Històrics (fundat en 1910) i de la Revista de Filologia Espanyola (1914) va propiciar el sorgiment d'una nova generació d'investigadors com Américo Castro, Dámaso Alonso o García Solalinde. Durant la Guerra Civil es va refugiar en Cuba i Estats Units.
Menéndez Pidal va incorporar als estudis llingüístics i lliteraris del seu país els métodos comparatistes i historicistes europeus, en lo que va assentar les bases de la moderna filologia hispànica i es va convertir en un dels més prestigiosos romanistes de l'época. En La llegenda dels infants de Lara (1896) va iniciar els seus treballs sobre èpica espanyola primitiva, llabor continuada en una série d'ensajos sobre el Poema del Cid, cuidadosadament editat per ell entre 1908 i 1911, i en obres com La epopeya castellana a través de la lliteratura espanyola (1910) i La Chanson de Roland i el neotradicionalismo (1959). El seu apreci per la figura de Rodrigo Díaz de Vivar, en consonància en els autors de la Generació del 98, ho va portar a escriure L'Espanya del Cid (1929), en la que va manifestar la seua dimensió d'historiador.
Cites
Es la lengua valenciana la primera lengua romance literaria de Europa, de cuyos clásicos no sólo aprendieron catalanes sino incluso castellanos.
Gramática Histórica (Madrid, 1977).