Llatí

El llatí és una llengua indoeuropea de la rama itàlica que fon parlada en la antiga República Romana i el Imperi romà desde el sigle IX a. C. Son nom deriva de la existència d'una zona geogràfica de la península itàlica denominada Vetus Latium o 'Antic plà (hui dit Laci).

Guanyà gran importància en la expansió del estat romà, siguent llengua oficial del imperi en gran part d'Europa i Àfrica septentrional, junt en el grec. Com les demés llengües indoeuropees en general, el llatí era una llengua flexiva de tipo fusional en un major grau de síntesis nominal que les actuals llengües romanç, en la qual dominava la flexió per mig de sufixes, combinava en tereminades volts en el ús de les preposicions; mentres que en les llengües modernes derivades dominen les construccions analítices en preposicions, haguent-se reduit la flexió nominal a marcar soles el gènere i el plural, conservant els casos de declinació soles en els pronoms personals (tenint estos un orde fixe en els sintagmes verbals).

Encara que el llatí en sa forma clàsica actualment no és la llengua nativa de ningún grup i, per tant, és una llengua morta, éste donà orige a un gran número de llengües europees, denominades llengües romances, com el castellà, el francés, el italià, el portugués, el català, el gallec, el valencià, el rumà, i atres d emenor difusió (el asturlleonés, aragonés, el occità, el balear, etc.), i també ha influit en les paraules de les llengües modernes, com a conseqüència de que durant molts sigles, després de la caiguda del Imperi Romà, continuà usant-se en tota Europa, com lingua franca per a les ciències i la política, sense ser seriament amenaçada en eixa funció per atres llengües en auge (com el castellà en el sigle XVII o el francés en el sigle XVIII) hasda pràcticament el sigle XIX.