Pasqual Martín Villalba
| Pasqual Martín Villalba | |||
|---|---|---|---|
| 200px | |||
| Defunció: | 4 d'abril de 2014 | ||
Pasqual Martín-Villalba i Medina ( - 4 d'abril de 2014) fon un dirigent valencianiste que fon President del Grup d'Accio Valencianista. Ocupà la presidència des de l'any 1977 fins al 1984. Pel seu càrrec, fon un protagoniste important i testic directe de la transició valenciana.
D'ideologia valencianista, conservadora i carlista, fon el president que dugué la direcció del GAV a lo llarc de la transició i la Batalla de Valéncia.
Ha intervingut també en el documental de l'Universitat de Valéncia, "del Roig al Blau" (1975-1982) sobre la transició democràtica valenciana, dirigit per Llorenç Soler i realisat en l'any 2005.
Fon membre i ha segut president del Círcul Aparisi i Guijarro institució que agrupa als carlistes valencians.
Biografia
Pasqual Martín-Villalba va nàixer en una familia valenciana i de tradició carlista. Era fill de Vicent Martín-Villalba i Barceló, i de Pilar Medina i Senent. Son pare li va inculcar l’amor a les tradicions valencianes. En 1959 va ingressar en el Carlisme a través del Círcul Aparisi i Guijarro. Al mateix temps, també participava activament de les festes de Sant Vicent Ferrer de l’Altar del Mercat, i en la Confraria del Sant Càliç, de la Semana Santa Marinera.
A principis dels anys 1970, Pasqual va decidir aprendre correctament la llengua valenciana, i va anar a Lo Rat Penat. Acabà discutint en els professors perque lo que allí s’ensenyava, seguint la gramàtica de Carles Salvador, no era valencià. En eixe moment la societat valenciana entrava en ebullició. Les teories del pancatalanisme (“els valencians parlem català, per tant els valencians som catalans”) començaven a eixir dels rogles universitaris i es popularisaven a través de polèmiques en la prensa. A poc a poc varen sorgir veus discrepants. El mateix Lo Rat Penat va rectificar i afirmar la valencianitat de la llengua i l’abandonament de les formes més “catalanes”.
En 1977 es va fundar el Grup d'Acció Valencianista, i en ell entrà Pasqual. Despuix de la breu presidència de Rafael Orellano, Pasqual va assumir la direcció de l’entitat. El GAV va obrir fonamentalment quatre vies de lluita: la convocatòria de manifestacions, la publicació de la revista Som, la celebració de mitins dominicals en el Parterre, i confiats en que la Conselleria d’Educació acabaria instaurant unes normes ortogràfiques netament valencianes, es varen editar en molt d’esforç llibres escolars per a l’ensenyança del valencià. Es va dotar al GAV d’una infraestructura organisativa basada en la fundació de GAV en diferents pobles i ciutats del Regne, com Gandia, Burjassot, Manises, Albal o Godella. També es va diversificar l’actuació de l’entitat, acollint al Grup de Danses “La Senyera” de Pilareta; s’obrigueren cursos de llengua valenciana; es va crear una activa Secció de Pedagogia, formada per mestres valencianistes, que organisà escoles d’estiu per a docents; es va obrir un nou local en una magnífica biblioteca oberta sobre temes valencians, i un saló d’actes per a fer recitals i conferències; es varen editar llibres… Durant eixos anys, Pasqual va recórrer la geografia valenciana fent charrades sobre història i cultura valenciana, plenes d’ironia i gràcia. Pero no volgué vincular-se mai a un partit polític, ni ocupar cap càrrec públic. Entenia que la seua lluita era eminentment cultural. En 1981 va signar en nom del GAV en El Puig l’acceptació de les Normes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
La lluita valencianista es va centrar en tres objectius: que l'Estatut reconeguera com a bandera dels valencians a la Senyera front a la quatribarrada; que s'establira l'independència del valencià respecte al català; que el nom de la comunitat autònoma fora Regne de Valéncia. De les tres fites, a soles es va obtindre una, la Senyera, encara que alguns sindicats i partits d'esquerra continuen defenent hui en dia a la quatribarrada com a bandera valenciana. Pasqual fon un dels líders fonamentals del Valencianisme que dugueren la Real Senyera a l’Estatut d’Autonomia.
En 1984, Pasqual Martín-Villalba va deixar la presidència del GAV. Es va casar en Amparo Broseta, i tingué una filla, Ampar. Podia haver obtingut un càrrec públic; podia haver aprofitat la seua popularitat i haver entrat en política. Pero no volgué. Va seguir treballant com a administratiu. Des d’eixe moment va centrar la seua activitat pública en la Semana Santa i sobre tot en el Capítul de l'Almoina de Sant Jordi de Cavallers del Centenar de la Ploma, entitat de caràcter cultural i religiós establida en 1982, i en el qual arrivà a ser Lloctinent General. Fidel a la seua família, als seus amics i als seus ideals, Pasqual era un home molt apreciat pel Valencianisme, a pesar de que no tenia pels en la llengua, i deya sempre en sinceritat lo que pensava.