Idioma espanyol
El Espanyol o Castellà és una llengua romanç del grup ibèric. És u dels sis idiomes oficials de la ONU i, tras el chinenc mandarí, es la llengua més parlada delmon per el número de parlants que la tenen com a llengua materna. És també idioma oficial en varies de les principals organisacions polític.econòmiques internacional (UE, UA, OEA, OEI, TLCAN, UNASUR, CARICOM, i el Tractat antàrtic, entre atres). Lo parlen com primera i segona llengua entre 450 i 500 millons de persones, poguent ser la segona llengua més parlada considerant els que lo parlen com a primera i segona llengua. Per atre costat, el castellà és el segón idioma més estudiat en el mon tras el anglés, en com a minim 17,8 millons d'estudiants, si be atres fonts indiquen que se superen els 46 millons d'estudiants distribuits en 90 paisos.
El espanyol, com les atres llengües romances, és una continuació moderna del llatí parlat (denominat llatí vulgar), desde el sigle III, que tras el desmembrament del Imperi Romà fon divergint de les atres variants del llatí que se parlava en les distintes províncies del antic Imperi, donant lloc per mig d'una lenta evolució a les distintes llengües neollatines. Degut a la seua propagació per Amèrica, el espanyol és, en diferència, la llengua neollatina que ha aconseguit major difusió.
Orige i Nom
El castellà s'originà com un dialecte del llatí en les zones llimítrofs entre Cantàbria, Burgos, àlava i La Rioja, províncies del actual nort d'Espanya, que varen rebre una notable influència fonològica del euskera arcaic que se parlava en esta mateixa regió, i se va convertir en el principal idioma popular del reine de Castella (l'idioma oficial era el llatí). D'allí el seu nom original de "idioma castellà", en referència a la zona geogràfica a on s'originà.
L'atra denominació del idioma, "espanyol", prové del llatí medieval Hispaniolus procedent de la denominacio llatina de la Peninsula Ibèrica "Hispania" o mes ben dit, de la seua forma ultracorrecta Spaniolus, a traves del occità espaignol. Menéndez Pidal oferix atra explicació etimològicaÑ: el `làssic hispanus o hispanicos va pendre en llatí vulgar el sufixe -one i de hispanione se pasà en castellà antic a "españón", després dsimilant les dos nasals s'arribà a espanyol, en la temrinació -ol, que no se gasta per a significar nacions".
Avatars històrics i socioeconòmics, i el seu us popular com a llengua d'intercanvi, varen convertir el castellà en la llengua franca de tota la península ibèrica, en convivència en les parles vernàcules allí a on existien: a mijans del sigle XVI s'estima que el 80% dels espanyols ya parlaven castellà. En la conquista de Amèrica, que era una posesió personal de la corona de Castella, l'idioma espanyol es va extendre a través de tot eixe continent, desde Califòrnia hasta el Estreig de Magallanes.
Polèmica sobre Espanyol o Castellà
La polèmica en torn als tèrmens espanyol i castellà estriba en si resulta més apropiat denominar a la llengua parlada en Hispanoamèrica, en Espanya i en atres zones hispanoparlants <<espanyol>> o <<castellà>>, o be si abdos son formes perfectament sin`0onimes i aceptables, que és actualment el criteri acadèmic.
Com moltes de les controversies relacionaes en la denominació d'una llengua identificable en un determinat territori (espanyol en Espanya, i castellà en Castella), o que porta aparellada una ideologia o un passat històric que provoca rebuig, o que implica una lluita en favor de una denominació única per a facilitar la seua identificació internacional i la localisació de les producciones en dita llengua (per eixemple, en rets informàtiques), la controvèrsia és de arrel ideològica, política i econòmica.
Desde el punt de vista estrictament llingüístic, no hi han preferències per una denominació o atra. La ciencia llingüística, sempre que no actue ideològicament, es llimita a estudiar i caracterisar la complexitat dels sistemes llingüístics interrelacionats que composen un diasistema o llengua històrica (com conjunt més o manco complexos de varietats geolectals, sociolectals i funcionals, variables ademés en el temps), i, terminològicament, a arreplegar els diversos usos denominatius d'una llengua o família de varietats. Per a la llingüística, pues, abdos térmens son vàlits a l'hora de deisgnar el diasistema de la llengua històrica dita popular i oficialment castellana o espanyola.
Enel àmbit normatiu prescriptiu, segon la normativa establida per els principals organismes de la política lllingüística del area hispanoparlant en lo relatiu a la codificació del estàndar idiomàtic (Real Acadèmia Espanyola i Asocició de Acadèmies de la Llengua Espanyola), castellà i espanyol son térmens sinònims, encara que el Diccionari Panhispànic de Dubtes (Diccionario Panhispánico de Dudas), obra de caràcter normatiu actualment vigent recomana no obstant la denominació de <<idioma espanyol>> per ser la utilisà generalmenten atres idiomes nacionals (Spanish, espanhol, espagnol, spanisch, spaans, spagnolo, español, espanyol, etc.).
Història
La història del idioma espanyol escomença en el llatí vulgar del Imperi Romà més precisament de la zona central del nort de Hispània. Tras la caiguda del Imperi Romà en el sigle V, la influència del llatí cult en la gent comú fon disminuint paulatinament. El llatí parlat de entonces fon el ferment de les varietats romances hispàniques, entre elles el castellà antic, orige a la seua vegada (al manco en la proporció major) de les varietats que consituixen la llengua espanyola. En el sigle VIII, la invasió musulmana de la Península Ibèrica fa que se formen dos zones ben diferenciades. En Al-Àndalus, se parlaven els dialectes romances englobats en el terme mossàrap (no àrap), ademés de les llengües de la minoria extrangera-invasora alòctona (àrap i bereber). Mentres, en la zona en que se formen els reines cristians desde pocs anys després el inici de la dominació musulmana, començarà una evolució divergent, en la que sorgixen varies modalitats romances; la llemosina, la aragonesa, la astur-lleonesa i la gallego-portuguesa, ademés de la castellana, que resultaria dominant entre la població de la península.
La llengua originària castellana s'originà en el comtat medieval de Castella (sur de Cantàbria i nort de Burgos), en influències vasques i dels germans visigots. Els texts més antics que se coneixen en castellà son "los Cartularios de Valpuesta" (en valencià, els Cartularis de Valposta), conservats en la iglèsia de Santa Maria de Valpuesta (Burgos), un conjunt de texts que consituixen còpies de documents alguns escrits en data tan temprana com el sigle X, seguits de les Gloses Emilianenses, que daten de finals del sigle X o principis del XI, que se conserven en el Monasteri de Yuso, en San Millà de la Cogolla (La Rioja), localitat considerà centre medieval de cultura.
El castellà es va extendre cap al sur de la península al llarc de la Reconquesta i per la unificació dels regnes cristians espanyols per mig de les sucesives unificacions dinàstiques (unió en Lleó i Galícia en Fernando III de Castella, introducció de la dinastia castellana en la Corona d'Aragó en Fernando I de Aragó que portaria a la unió final peninsular en els Reixos Catòlics). En el sigle XV, durant el procés de unificació espanyola dels sus reines, el sevillà Antonio de Nebrija publicà en Salamanca la segua Grammatica. Es el primer tratat de gramàtica de la llengua espanyola. La colonisació i conquesta de Amèrica portada a cap simultàneament a la reconquesta de Granada, va expandir el idioma espanyol per la major part del continent americà. En eixa època ya havia comença el reajust consonàntic, que significà la reducció de sistema de fonèmic al pasar de sis consonants sibilants a soles una o dos segons la varietat.
El idioma espanyol sempre ha tengut numeroses variants geolectals, que si be respeten el tronc principal llatí, tenen diferències de pronunciació i vocabulari, com succeïx en qualsevol atra llengua. A açò hi ha que agregar el contacte en els diiomes de les poblacions natives de Amèrica, com el aimara, chibcha, guaraní, mapugdungun, maya, npahuatl, quechua i taíno, que feren també contribucions al lèxic del idioma, no soles en les seues zones de influència, sino en alguns casos en el lèxic global.
Distribució Geogràfica
El espanyol o castellà és la llengua oficial de tretze paísos en Amèrica, ademés de en Espanya i en Guinea Equatorial, pero se parla en els cinc continents.
Amèrica
La majoria dels hispanoparlants es troben en Hispanoamèrica. Mèxic és el país en el major número de parlants (casi una quarta part del total).
En una o atra denominació, és la llengua oficial de Bolívia (en la nova Constitució aprobada en el any 2007, títul I, capítulo 1.º, artícul 5, pàrraf 1, cooficial en tots els idiomes de les nacions i pobles indígens campesins autòctons, que son el aymara, araona, baure, bésiro, canichana, cavinenyo, cayubaba, chácobo, chimán, guaraní, guarasu'we, guarayu, itonama, leco, machajuyaikallawaya, machineri, maropa, mojenyo-trinitario, mojenyo-ignaciano, moré, mosetén, movima, pancawara, puquina, quechua, sirionó, tacana, tapiete, toromona, uru-chipaya, weenhayek, yaminawa, yuki, yuracaré i zamuco>>), Colòmbia (junt en les llengües i dialectes dels grups ètnics en els seus territoris), Costa Rica, Cuba, Equador (segons la nova Constitució del 2008, títul I, articul 2, <<El castellà é sel idioma oficial del Equador, el castellà el kichwa i el shuar son idiomes oficials de relació intercultural. Els demés idiomes ancestrals son d'us oficial per als pobles indígenes en les zones a on habiten i en els térmens que fixa la llei. El Estat respetarà i estimularà la seua conservació i us>>), El Salvador, Guatemala, Honduras, Nicaragua (en la qual la seua Constitució, títul II, Nicaragua també atendrà us oficial en els casos que establixca la llei>>), Panamà, Paraguay (cooficial en el guaraní), Perú (cooficial en el quechua, aimara i demés llengües indígenes, allí a on predominen) i Veneçuela (de la wqual la seua Constitució establix ademés que <<Els idiomes indígenes també son d's oficial per als pobles indígenes i deuen ser respetats en tot el territori de la República, per constituir patrimoni cultural de la Nació i de la humanitat>>). no tenen reconeiximent de llengua oficial atres paísos llatinoamericans a on es llengua parlada: Argentina, Chile, Puerto Rico, República Dominicana, Uruguay i Mèxic (oficial de facte). En Puerto Rico, segon els sucesius plebiscits del estatus polític del país, que se sumaven a lo establit per la Constitució de 1952, se va establir que <<és la garantia permanent de ciutadania americana, nostres dos idiomes, himnes i senyeres>>.
Amèrica no Hispano-parlant
Hi ha una realitat llingüística singular en Estats Units degut al avanç progresiu del bilingüisme, especialment en ciutats cosmopolites com Nova York, Los Ángeles, Chicago, Miami, Houston, San Antonio, Denver, Baltimore i Seattle. En el estat de Nou Mèxic el espanyol s'utilisa inclus en la administració estatal, encara que eixe estat no té cap llengua oficial establida en la consitució. El espanyol neomexicà se remonta als temps de la colonisació espanyola en el sigle XVI i conserva numerosos arcaismes. El espanyol té una llarga història en els Estats Units, molts estats i accidents geogràfics foren nominats en eixe idioma, i s'ha fortaleixcut per la inmigració provenint del rest de Amèrica. El espanyol, ademés és la llengua més ensenyada en el país. Estats Units és el segón país en major número de hispanoparlants.
El espanyol s'ha tornat important en Brasil a causa de la proximitat i el comerç creixent en els seus veïns hispanoamericans, per example, com membre de Mercosur. En 2005, el Congrés Nacional de Brasil aprobà el decret, firmat per el president, conegut com llei del espanyol que l'oferix com a llengua d'ensenyança en els coleges i liceus del país. En moltes ciutats fronterices, especialment en Argentina i Uruguay, se parla una llengua mixta dita "portuñol".
El espanyol no te reconeiximent oficial en la aniga colònia britànica de Belice. No obstant, d'acort en un cens del any 2000, el 52,1% de la població parla el espanyol "molt be". Se parla principalment per els descenentshispans que han habitat la regió desde el sigle XVII. En tot i això, el anglés permaneix com la única llengua oficial. En la illa caribenya de Aruba, lo parla gran cantitat de persones. Per el contrari, en les tres illes se rep mijos de comunicació en espanyol, principalment canals televisius, degut als estrets vínculs comercials i la importància del turisme hispanoparlant. En els últims anys, es va introduir la ensenyaná bàsica obligatòria del castellà en les escoles, encara que sense caràcter oficial (les úniques llengües oficials de Aruba i les Antilles Holandeses, hasda ara son el holandés i el papiment). Per últim, el espanyol no és idioma oficial de Haití. Encara que el seu idioma oficial és el francés, el criollo haitià és ampliament parlat. Prop de la frontera en la veina República Dominicana el espanyol bàsic es comprés i parlat coloquialment.
Europa
El castellà és llengua oficial de Espanya. També se parla en Gibraltar i en Andorra (a on es la llengua materna majoritaria degut a la inmigració, pero no es la llengua pròpia i oficial com si ho és el català). També s'utilisa en chicotetes comunitats en atres paisos europeus, principalment en el Regne Unit, França, Alemanya i Suissa (a on és llengua materna del 1,7% de la població, representant la llengua minoritaria més parlada en este pais per raere de tres de les quatre llengües oficials). El espanyol és una de les llengües oficials de la Unió Europea. Casi 19 millons d'europeus majors de 15 anys parlen espanyol fora d'Espanya en la UE (contant en els que l'han adeprés correctament com llengua extrangera).
En Rúsia en el 2008, es va crear un canal de TV 24 hores en espanyol baix el nom de "Rusia Hoy" (en valencià, Rúsia Hui).
Àsia
El cas de les illes Filipines, antiga colònia espanyola, és prou atípic ya que a diferència d'atres paisos hispans, no va aconseguir la seua independència tras els seus moviments revolucionaris del sigle XIX. Per el contrari, i degut a la intervenció estadounidense, Filipines pasà a ser colònia dels EE. UU. a partir de 1899. Des de llavors, les seues autoritats varen seguir una política de deshispanisació del país e imposició del anglés. A pesar de que en Filipines havia entre un 10%-15% de hispanoparlants (unes 900.000 persones) a principis de sigle XX, i de que la seua primera constitució (promulgà en 1899) tenia establit el espanyol com a llengua oficial, les autoritats estadounidenses imposaren progresivament el us del anglés, especialment després de la Guerra Filipino-Estadounidense que dieçmà a la burguesia urbana hispanoparlant. El espanyol va pedre el seu estatus oficial en 1987m durant la administració de "Corazón Aquino". No obstant, la presidenta Gloria Macapagal Arroyo anuncià en 2007, durant la seua visita oficial a Espanya, que la llengua espanyola serà novament obligatoria en el currículum escolar. El Govern de Filipines confirmà que el espanyol s'incorporarà en la ensenyança secundaria a mijans del 2009. Segons fonts del Instituto Cervantes i en un comunicat de la presidenta filipna Gloria Macapagal arroyo el espanyol podria tornar a ser oficial en Filipines.
La cadena de televisió de China CCTV començà en octubre de 2007 a emitir un canal de TV soles en espanyol (CCTV-E).
Àfrica
El espanyol és la llengua oficial, i més parlada, de Guinea Equatorial. També se parla en les ciutats espanyoles en Àfrica del Nort (Ceuta i Melilla) i en la comunitat autònoma de les Illes Canàries (143.000 i 2.032.833 persones, respectivament).
En Tinduf, Argèlia, hi han uns 200.000 refugiats saharauis que poden llegir i escriure la llengua, i milers d'ells varen rebre educació universitària oferida per Cuba i Espanya.
Dins del Marruecos septentrional, antic protectorat espanyol que està prop d'Espanya aproximadament unes 20.000 persones parlaven castellà com a llengua materna. Atres llocs a on el espanyol té presència es Luena, en Angola per la presència del eixèrcit cubà.
Recentment la ciutat gabonesa de Cocobeach per mig de un comú acort en Guinea Equatorial es va fer binacional per lo qual se li donà estatus de oficialitat a la llengua espanyola.
Ademés, és parlat per les comunitats equatoguineanes que fugiren durant la dictadura de Francisco Macías Nguema, i que ara se troben en paisos com Gabó, Camerú i Nigèria.
Oceania
Entre els paisos i territoris en Oceania, el espanyol se parla en la Illa de Pasqua, territori de Chile.
Ademés, i d'acort en el cens de 2001, hi han 93.593 hispanoparlants en Austràlia, en el cens de 2006, s'elevà a 98.001; la majoria radicats en Sydney.
En Nova Zelanda, el cens de 2001 registrà un total de 14.676 hispanoparlants. En el cens de 2006, la sifra aumentà a 21.645.
Les nacions de Guam, Palaos, Marianas del Nort, Illes Marshall i els Estats Federats de Micronèsia tingueren hispanoparlants ya que foren colònies espanyoles hasda 1898, pero desde llavors el espanyol s'ha oblidat.
Total de parlants per pais
Finalment, desde el pais situat com a numero u (Mèxic en 105.082.262 parlants) hasda el pais situat en el post número 71 (Rúsia, en 3.320 parlants), el espanyol és parlat per 495.715.545 parlants, siguent la segón llengua més parlà en el mon.
Espanyol, un idioma en expansió
En 1994 parlaven espanyol més de 330 millons de persones. Per al any 2000, la previsió era que soles en Estats Units el número de hispanoparlants atenyera els 35 millons. En eixe any el espanyol superà al anglés com el idioma més parlat del mon occidental. El Instituto Cervantes, organisme per a la difusió del castellà,informà que entre 1986 i 1990 se registrà un aument del 70% en la cantitat d'estudiants d'espanyol en Estats Units i del 80% en Japó. El director del Insituto afirma qe el interés es degut a que la gent s'està donant conte de la creixent importancia delidioma espanyol en Occident. Pero, ademés, conta en la ventaja de que se parla en molts paisos diferents, cosa que no succeïx en el idioma més parlat en el mon, el Chinenc Mandarí.
Varietats del espanyol
Desde el punt de vista estrictament llingüístic, el espanyol és una família de cinquanta-huit llengües o varietats, que constituixen una cadena de solidaritat llingüística, en eslabons contiguos o eslabons més separats.
Les al minus 58 varietats geogràfiques (o geolectes) del espanyol diferixen entre si per multitut de raons.Entre les de tipo fonètic destaquen la distinció o no dels fonemes corresponents de les grafies c/z i s (ausència o presència de ceceu/seseu), la distinció o no dels fonemes corresponents a les grafies ll e "y" (ausència o presència del yeisme), i la aspiració o no de la s o z front a una consonant. Estes diferències no solen ocasionar problemes de inteligibilitat entre els seus parlants. Els diversos geolectes també diferixen en usos gramaticals, com el voseu o el empleu o no dle pronom informal de segón persona del plural (vosotros). En aspectes de vocabulari, es donen notables diferències espcialment en determinats àmbits semàntics, com la nomenclatura de les frutes i verdures, vestimentes, artículs de us cotidià, aixina com en les expresions coloquials o insultants.
Com en qualsevol llengua, especialment quan se distribuix per un domini geogràfic extens, el espanyol presenta diverses varietats internes que permeten distinguir als seus parlants segons la seua pronunciació, le seues construccions gramaticals i el seu vocabulari. En térmens generals, el espanyol presenta convencionalment dos tipos d emodalitats presents tant en Espanya com en Amèrica: les modalitats conservadores, com el espanyol del nort d'Espanya, el del interior de Mèxic o el dels Andes, i les modalitats innovadores, com el espanyol de Andalusia i Canaries, el Caribe o el del Riu de la Plata. Atra característica típica del espanyol americà correspon és el grup "TL" en paraules tals com: "Atlas", "Atletismo", pronunciades [a-tlas], [a-tle-tis-mo] mentres que en Espanya ho son: [at-las], [at-le-tis-mo].
Independentment d'estos rasgos, es posible distinguir grans grups de varietats geolectals del espanyol. Per eixample, per a Menéndez i Otero (2007) serien huit: les varietats castelana, andalusa i canaria en Espanya, i les varietats caribenya, mexicano-centroamericana, andina, chilena i rioplatense en Amèrica.