Regles d'esquivar vocables

Les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagessívols són una llista de 325 prescripcions o recomanacions, d'autoria ambigua, manuscrites de forma anònima i desordenada, inclús improvisada, que ocupen dos fulles i mija en un còdex de la Catedral de Girona.

Segons els autors pancatalanistes, les Regles d'esquivar vocables són un intent migeval de donar al català un Appendix Probi, o un equivalent català al Liber Elegantiarum (Joan Esteve,1489), al Prose della volgar lingua, (Pietro Bembo, 1525), al Diálogo de la lengua (Juan de Valdés, sobre 1535), al Diálogo em louvor da nossa linguagem (Joao de Barros, 1540), i al Défense et il.lustration de la langue française (Joachim du Bellay,1549) que tingueren atres idiomes com el valencià, l’italià, el castellà, el francés i el portugués.

Segons els estudis d’autors com Ricart García Moya, les Regles d’esquivar vocables solament són una falsificació moderna per a intentar omplir la falta d’una obra equivalent a les citades en la lliteratura catalana, i de pas, una forma de “demostrar” que els valencians migevals es sentien catalans, i aixina fomentar el pancatalanisme entre els valencians actuals. Moya, inclús apunta al paleógraf català Jaume Massó i Torrents (descobridor del manuscrit) com el autor de les mateixes. El total anonimat històric, l’aparició d’anacronismes i l’improvisació, aixina com el fet de que les Regles, imiten l'estructura de l'Appendix Probi (que no fon descobert fins a 1837) reforcen esta teoria.

Estructura

Les 325 regles tenen una estructura repetitiva consistent en recomanacions del tipo “evitar dir X en lloc de Y”, o simplement “evitar dir X” (imitant l'estructura de l'Appendix Probi); pero, a diferència d'este, les Regles d'esquivar vocables estan plenes de contradiccions i anacronismes. L’aparició de rectificacions i notes sobre la marcha (com en les regles 129 i 211, o a l’hora de citar a Jeroni Pau), aixina com la mescla arbitrària del lèxic recomanat, denoten improvisació i reforcen l’impressió general de falta d’un criteri definit per part de l’autor.

Un manuscrit fantasma

El Còdex de Pere Miquel Carbonell (del sigle XV) sempre fon molt familiar per als filólecs i archivers catalans, pero fins a 1932 cap investigador del còdex havía referenciat l’existència en ell de cap document paregut a les Regles d’esquivar vocables.

Per eixemple, en 1807 l’erudit Jaime Villanueva estudià en detall el Còdex de Carbonell, publicant seues impresions i descrivint el contingut (odes, epitafis, himnes, epigrames, correspondència de Carbonell en Jeroni Pau, etc) sense descriure res paregut a les Regles (Villanueva: Viaje literario, Madrit, 1850). El còdex fon descrit rigorosament en atre document conservat en la Real Academia de la Historia (Sig. 9/4560); pero les Regles (supostament escrites entre les fulles 200 i 202) tampoc foren descrites. Ni tansevol Manuel de Bofarull (un archiver conegut pel seu patriotisme, que no hauria ignorat un descobriment aixina) al revisar i descriure atra volta el contingut del còdex de Carbonell (Bofarull: Colecció de doc. Barcelona,1864), va vore algo paregut a les Regles. Es natural puix, pensar que les Regles encara no estaven escrites en 1807 (i tampoc en 1850 ni 1864), ya que un descobriment aixina hauria enorgullit a qualsevol investigador català.

Fon el paleògraf pancatalaniste Jaume Massó i Torrents, qui feu la primera referència ad estes regles en son Repertori de l’antiga lliteratura catalana; la poesía (vol. I, Barcelona 1932), i este fet (junt al de que cap investigador català del còdex Carbonell les haguera vist mai), fa pensar que Massó no fon solament el descobridor, sino que, de fet, fon l’autor material de les Regles. Un cas paregut seria el protagonisat en 1670 per l’archiver Roig i Jalpí, autor del Llibre dels feyts d’armes de Catalunya, un fals cronicó que Jalpí feu passar per manuscrit en 1420, i que encara que algú ya denunciara sa falsetat per l’any 1700, els catalans donaren per autèntic fins el sigle XX. Bàsicament, perque el Llibre dels feyts d’armes de Catalunya enriquia l'escassa lliteratura migeval catalana, imitant el idioma del 1400 i penjant l’autoria ad un tal “yo Bernat Boades”. Aixina i tot, i sense comprovar qui fon l’autor, Badía i Margarit, dedicà a les Regles un estudi en 1950.

Des de l’estudi de 1950 s’han fet molts llibres sobre les Regles; pero les preguntes ¿per qué un document supostament tan transcendental mai fon publicat ni imprimit? i ¿per qué mai foren advertides per cap investigador del Còdex de Carbonell? seguixen sense resposta.

Una autoría ambigüa

En un inici, els principals defensors de l'autenticitat de les Regles d'esquivar vocables o mots grossers o pagessívols (com els pancatalanistes Badía i Margarit o Sanchis Guarner), afirmaven que eren una obra conjunta (i per tant, pancatalanista) de l'escritor valencià Bernat Fenollar i dels catalans Pere Miquel Carbonell i Jeroni Pau (cosí de Carbonell), aixina com l'obra promotora de la Brama dels llauradors de Jaume Gassull, pel simple fet de que les Regles parlen d'un ambigu "reverend Fenollar" o "mossén Fenollar", de Pau i de Carbonell.

Aixina i tot, hui en día, els numerosos anacronismes i incongruències de les Regles fan que els propis defensors d'estes, seguixquen sense poder concretar una autoría i datació coherents; aplegant a l'extrem de que el propi Badía i Margarit (que durant cinquanta anys les atribuí sense repars a Fenollar, Pau i Carbonell) hui les atribuix únicament a Carbonell, puix les dos parts de les Regles són tan iguals en lèxic, estil, caligrafia i incoherències, que han obligat a Badia i Margarit a tindre que admetre que foren obra d'una única persona.

Lapsus que descarten a Fenollar

Les Regles (que segons sos defensors són un desafiu lliterari dirigit a Jaume Gassull, i el detonant de la Brama dels llauradors) estàn escrites en prosa i tant Fenollar com Gassull sempre debatien en vers, i en la mateixa mètrica.

La total falta de relació lèxica entre la Brama dels llauradors i les Regles d'esquivar vocables. Si les Regles foren un desafiu intelectual o lliterari de Fenollar a Gassull, deuríen criticar el llèxic que defén Gassull, pero el lèxic de les Regles no te res que vore en el de l’obra de Gassull. Les coincidències entre les paraules citades en la Brama i les Regles són ínfimes.

Les Regles diuen lliteralment: “mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la llengua catalana, a juy de mossèn Fenollar”; pero cap valencià de l’epoca de Fenollar hauría usat la denominació “llengua catalana”, puix solament usaven la denominació “llengua valenciana”. De fet, est és un dels pocs punts en el que tots els defensors de les Regles estàn d'acort.

El propi fet de que les Regles d'esquivar vocables parlen d'un tal “reverend Fenollar” (en "d" final), irònicament descarta l'autoria de Bernat Fenollar; puix els valencians del sigle XV solien ensordir les terminacions en "D" a “T”, i com es pot vore en les obres de Fenollar, este no era una excepció a la norma general: “reverent mestre” (Lo passi en cobles, Valéncia, 1493)

La regla (49) censura “no vaig anar e vaig venir, sino aní i venguí”, intercalant en la (48) la nota “aquests vocables de vaig anar a missèr Hierony Pau ne a mi, Pere Miquel Carbonell, no par sían bons vocables. Més val dir: anam venguem. No: vam anar”. És dir, que les Regles recomanen l'us del pretèrit simple i critiquen el pretèrit perifràstic, i si l'autor de les Regles critica el perifràstic, és perque supon que esta era la forma general en aquella época; pero en Valéncia era just al contrari, lo que descarta una autoria valenciana.

Moltes regles censuren formes valencianes cultes i habituals en l'època de Fenollar, en els cenàculs lliteraris coetàneus i en l'obra del propi Fenollar; per eixemple, la (47) “no perea e probea, sino peresa i pobresa”, la (94) “no nosatres, sino nosaltres”, la (208) “no teua, sino tua”, la (207) “no seua, sino sua”, la (206) “no meua, sino mia”, entre atres. Açò descarta a Fenollar i apunta ad una autoria catalana.

Lapsus que descarten a Pau

Est humaniste català, desenrrollà sa obra en Itàlia i escrivia habitualment en llatí.

Lapsus que descarten a Carbonell

Carbonell sempre escrivia "Gyrona" i no "Gerona". En sa obra Chróniques d’Espanya, que Carbonell redactà durant la suposta compilació de les Regles, sempre apareix "Gyrona" en referència a Girona; pero la regla (132) censura escriure “Gyrona per Gerona”.

La regla (136), censura “Mallorca per Mallorques”, ignorant que Carbonell únicament usava estos dos termens en ses Chróniques d’Espanya (t. II, ed. Barcino, p.98).

La regla (181) està escrita en ortografía fabriana puix censura “juhiverd per juliverd”, quan en ses obres, Carbonell sempre escriu "vert" (Carbonell: Chróniques d’Espanya, c. 1497), lo que apunta a una factura moderna del manuscrit.

Atra regla, la (240), censura “orde de Cistell per dir orde de Cisterç”, quan el propi Carbonell no fa cas de sa pròpia regla i escriu “orde de Cistells” (Ex. Joan II), i “sanct Bernat de Cistell” (Bula, 1491).

Carbonell sempre usa tant “jaquir” com “lexar”, pero la regla (183) recomana usar "lexar o deixar en lloc de jaquir".

Atres indicis de falsificació moderna

La regla (143) és un evident anacronisme, puix censura “maixcarat per mascarat”, quan en l'època en la que (supostament) foren escrites les Regles d'esquivar vocables encara no existía el terme “maixcarat”, i per lo tant no tenía sentit censurar-lo.

Atres regles (coincidint sospitosament en l’ortografía catalana de l’IEC i de Pompeu Fabra) censuren “setrot o pitxer per jarro” (296), “xiular per siular” (195), o “punxor per dir punxó” (163); quan Bernat Fenollar, i els valencians coetàneus (Roig, Martorell, etc), usaven la palatal sorda "CH" al escriure "picher" i els derivats de "chiular" i "punchar": “no punchen les seus” (Lo Procés de les Olives, Valéncia, 1497).

Segons els defensors de les Regles, estes pretenien ser un vocabulari llatinisant; pero estes igual recomanen una paraula poc etimològica front ad un sinònim més etimològic (com “sarments” en lloc de “vits”), que lo contrari. És dir, que les Regles estàn fetes de forma arbitrària i no encaixen ni en un criteri etimologiste, geollíngüístic (diatópic o dialectològic) ni sociollingüístic (diastrátic o de nivells del llenguage).

El manuscrit atribuïx sa autoria ad' “altres hòmens diserts catalans e valenctians e prestantísims trobadors (…) e altres perfetament pronuntiants lo vulgar català”; pero, si (supostament) colaboraren tants experts en sa redacció, ¿per qué les Regles, unes prescripipcions supostament fetes per ad “esquivar vocables o mots grossers o pagessívols”, prescriuen tants erros “grossers i pagessívols”?

Bibliografia

GARCÍA MOYA, Ricart, DHIVAM, Valéncia, Associació Valenciana d’Informació i Difusió, 2006.
GARCÍA MOYA, Ricart, Historias del idioma valenciano, Valéncia, Romeu, 2003.
BADIA I MARGARIT, MIQUEL, “Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagessívols” Unas normas del siglo XV sobre pureza de la lengua catalana. En el Boletín de la Real academia de Buenas Letras de Barcelona, XXIII (1950) Ampliat en dos artículs en 1951 i 1952.