Llengües itàliques
Les llengúes itàliques constituixen un grup de llengües indoeuropees en una série de rascs comuns. Inclou a les llengües romances i a un cert número de llengües extintes, com el llatí i atres llengües parlaes en la antiguetat en la península itàlica.
Encara que se sol considerar com a una única rama que se diversificà a partir d'un estadi comú o proto-itàlic, posterior al periodo proto-indoeuropeu, alguns autors dubten de esta filiació comú. 1. Totes les llengües itàliques compartixen un bon número de isogloses comuns: aixina, totes ells son llengües centum que no presenten palatisació de les (palato) velars indoeuropees/ *k, *kw, *g, *gh, *ghw/. Curiosament, les llengües romances si presenten una palatisació posterior de els fonemes llatins /k, g/, encara que soles fronta fonemes anteriors /ε,e,i/.
Clasificació
Les llengües itàliques inclouen dos subgrups:
- Llengües osco-umbres:
- Osc, parlat en la regió centro-meridional de la península itàlica.
- Grup Umbro, que inclou a:
- Peligne
- Vestí
- Marrucí
- Picènic meridional
- Umbro, parlat en la regió centre-septentrional de la península.
- Volsc
- Equu
- Mars
- Peligne
- Llengües llatino-falisques:
- Falisc, que era parlat en el àrea de Falerii Veteres (actual Civita Castellana),al nort de la ciutat de Roma.
- Llatí, que era parlat en la Itàlia centre-occidental. Les conquistes romanes el varen expandir a través del imperi i més allà.
- Llengües romances, descendents del llatí.
Característiques comunes
Actualment el terme llengües itàliques se usa per ar eferir-se a un conjunt de llengües indoeuropees que compartixen un cert número de rascs comuns i que tras un periodo llarc de conivvència comuna patiren un cert procés de convergència. En tot i això, autors com Silvestri i Rix argumenten qeu no va existir un proto-itàlic comú reconstructible, que complixca estes dos condicions:
- Deuria tindre un sistema fonològic que explicara el del llatí i les llengües osco-umbres simultàneament per mig canvis fonètics posteriors.
- Deuria representar una fonologia i morfologia que presentara canvis respecte al estat comú indoeuropeu.
Del mateix modo que la teoria obsoleta del italo-cèltic comú, molts autors han destirat la idea de que totes les similituts de les llengües itàliques se deguen a la existencia d'un estadi llingüístic dit itàlic comú, del qual la seua diversificació sorgiren les llengües. De fet varios autors han propost explicar algunes de les característiques comunes com un fenòmen de sprachbund que afectaria a la dita àrea llingüística mig-itàlica.
Fonologia
Les llengües itàliques compartixen cert número de isogloses i canvis fonètics comuns respete al protoindoeuropeu comú:
- Evolució de les oclusives labials: *p > p, *b > b, *bh- > f-, -*bh- > -b-, (-f-)
- Evolució de les oclusives alveolars: *t > t, *d > d, *dh- > f-, -*dh- > -d-. Esporàdicament el llatí presenta *d > l, com en IE *dnghwa < lingua o llatí arcaic *odor > olor, olere.
- Evolució de les velars: *k >k (<c>), *g > g, *gh- > h- *kw > kw (<qu>)/k (<c>), *gw > v/g/f
- Evolució de les líquides: *l > l i *r > r.
- Evolució de les nasals no silàbiquies: *Vm > Vm, *mV > mV, *Vn > Vn, *nV > nV (ací V denota una vocal qualsevol) i les nasals.
- Evolució de les semivocals: *W > v, *y > i.
Gramàtica
El llatí i les atres itàliques tenen una forma de futur innovadora derivà de -bho, -bhis, -bhit, .... Esta forma apareix per eixemple en la forma llatina amabo et amabis 'amaré i amaràs' i en la forma del falisc cra carefo ('demà no tindré', llatí crās carēbo).