Milacres de Sant Vicent
Els Milacres de Sant Vicent són representacions teatrals infantils que se realisen en els carrers de Valéncia, en uns escenaris artesanals decorats en temàtica religiosa coneguts com Altars de Sant Vicent, i en els que els chiquets interpreten en robes d'época distints milacres realisats pel sant valencià. Alguns autors els qualifiquen com "ignorada joya del teatre infantil espanyol".
Les representacions es realisen durant les festes patronals del sant i sempre tenen com a peça argumental algun milacre.
Fets diferencialsEditar
- Són representats per chiquets (caràcter infantil)
- Interés monogràfic per la figura de Sant Vicent Ferrer.
- Presentació del tema religiós en aire d'exaltació cívica.
Estarien relacionats en atres activitats semblants de l'àmbit europeu com el cant de Sibila, cant dels tropos, la festa del bisbet, les roques o entremesos. Pero els Milacres són autentiques obres de teatre tant per la seua estructura com pel seu desenroll com a espectàcul, ademés si be atres manifestacions han desaparegut o s'han estancat, "els milacres" seguixen vius i evolucionant en les distintes époques.
L'interés per la figura de Sant Vicent Ferrer vindria donat per la popularitat que conseguix el "Sant patró del Regne de Valéncia" i pel paper que va representar en vida tant en el terreny cívic com a polític i com símbol dels ideals polític-religiosos de les gents del Regne de Valéncia, aixina com que este va viure en el periodo d'esplendor del mateix.
OrigeEditar
Els altars vicentins es remonten al sigle XV. En l'any 1461 Joan Garrigues va alçar el primer en el carrer del Mar de Valéncia, segons escritura copiada per Orellana[1][2]
Segons la tradició en l'any 1359, Sant Vicent Ferrer, chiquet de 9 anys, va realisar el milacre de curar unes endenys malignes a Antonio Garrigues que vivia en la placeta "dels Hams" i era veí del pare de Vicent (notari).
Despuix de ser canonisat Vicente Ferrer, Joan Garrigues, fill d'Antoni, va voler recordar el milacre i per ad això va conseguir autorisació per a alçar un altar junt a sa casa. L'altar consistia en una image del sant i una inscripció. En el pas dels anys se varen anar afegint elements, flors, teles precioses, figures, representant els milacres coneguts,...
Lo que en un principi era una cosa personal anà adquirint caràcter públic i ya els clavaris modificaven l'instalació i afegien versos.
Esta pràctica se va estendre pels carrers de Valéncia a pesar de les protestes dels veïns del carrer del Mar que ho consideraven una cosa seua. En el temps se varen alçar altars també en honor a la Mare de Deu i atres sants.
L'abundància d'altars des de l'any 1598 esta documentada diverses vegades, lo qual demostra la seua continuïtat en el temps.
En l'any 1748 Ferran VI, establia que no s'erigiren altars en les vies publiques, ni que es formaren retaules o atres elements, pero eixe mateix any, el 2 d'abril, una Real Provisió exceptuava de la prohibició a l'altar del carrer del Mar. L'orde real demanava ajuda a les autoritats municipals per a que es portara a efecte, alegant que es perdia molt de temps i hores de treball per l'abundància d'altars, aixina com per la duració dels festejos en vaquetes, bous encordats, tir de traques, etc.
En 1757 l'altar del Mar publicà les poesies que se varen utilisar en les festes d'eixe any. Són molts els eixemples de la poca perseverança que varen tindre les autoritats locals per a fer complir l'orde real. Les prohibicions varen tornar a succeir-se en 1756, 1765, 1777 i 1797, en este cas la prohibició fa menció a l'altar de la plaça del Mercat que havia solicitat autorisació per a realisar la representació com tots els anys venia fent.
En l'any 1810 En Martinez Ortiz dona llibertat pera erigir novament altars en els carrers existint referències de certes disputes entre els veïns del Tros-alt (actual Altar del Tossal) i els del Mercat en els del carrer del Mar que volien continuar mantenint exclusivitat (impossible donada l'abundància d'altars).
És en estes dates quan ya s'escomencen a editar en regularitat els texts dramàtics ademés dels propis de les celebracions.
LlenguaEditar
A lo llarc del temps s'ha pogut destacar el bilingüisme, aixina hi ha constància de texts en llengua valenciana i atres en castellana, si be des de 1801 ya predomina la llengua valenciana, exceptuant "Drama de la preciosa mort de Sant Vicent Ferrer, patró de la ciutat i Reyno, succeïda en Vannes de França, de 1828, de Miguel Magraner i Soler, escrit en llengua castellana.
Aixina trobem tres cassos:
- Predomini de la llengua valenciana des de l'any 1801.
- Presència d'obres conscientment bilingües. Un costum de l'época de mesclar les dos llengües en l'obra, generant situacions pintoresques o simpàtiques.
- Obres bilingües inconscients: Us de veus castellanes en obres en valencià. Una cosa molt pròpia de la forma d'expressar-se del valencià que utilisa molts castellanismes.
Els "Milacres" huiEditar
Actualment les festes vicentines continuen sent unes de les més importants de la ciutat en les Falles en honor de Sant Josep i el Corpus. Des del divendres (Sant Vicent se celebra sempre el dilluns despuix de Pasqua), els actes es van succeint en els distints altars, cerimònies religioses en les parròquies, processons, sopars de germandat, fòcs artificials i les nomenades representacions com a eix principal.
El concurs a on es tria el millor "milacre" de l'any és organisat per la centenària entitat Lo Rat Penat, entregant premis en autoritats municipals.
Resenya documentalEditar
Vicent que per tos prodigis
i tos milacres heroics,
te as sublimat al gran titol
de Profeta i Apostolic.
Yo so ta Patria dichosa,
yo so Valéncia la noble,
que per lleal a més armes,
dosells servixen de trofes.
Colonia so dels Romans
com a tot lo Orp es notori,
del govern de sos Patricis
heriti les millors copies[4]Descripció de la festa en el sigle XIXEditar
Les trompetes de la fama
Sonant en tots els confins,
Del apóstol valencià
Honra y gloria del país,
En les quatre parts del mon
(En noble orgullse pot dir)
Lo nom de Sant Vicent Ferrer
Han deixát imprés ó escrit.
Valéncia, patria d'artistes
Y de sabis distinguits;
Valéncia que de Ausias March
Fon la cuna, y te per fills
A Bayer,Joanes, Lluis Vives,
Guillem de Castro y cent mil
Y atres molts que omplin sa historia
En lo modern y en lo antich,
No pot menjs d'enorgullirse
Gojant lo seu espirit,
Cuant del noble dominico
Ix lo nom á relluir!...
¿Quin com ell en elocuencia?
¿Quin com ell en tots sentits?
Ell salvá als aragonesos
De Casp en lo Compromis;
Ell fon de lafe catòlica
Propagador tan feliç (...)
(...)Qui no conega á Valéncia
Fasa favor d'acudir
Per Sant Vicent,y sabrá
Si la gran ciutat del Cit,
Del modo que s'ho mereix
Festeja al ilustre fill(...)
(...) Músiques y cent donxaines
Des de l'hora d'el matí
Per plaçes i per carrers
Donen ya conte o avís (...)
(...)Que planten en punts distints,
Altars que són alguns d'ells,
Per lo artistichs y lluits,
Monuments inapreciables(...)
(...)Van repartint bescuitades
Y estampes,y molts bescuits
van carats y plens de dolç
Y un Sant Vicent en lomig.(...)
(...)Manprenguen des del Tros-Alt
Cap al Mercat descendint,
Vajen despues á la plaça
De la Seu,fent son camí,
Y en lo Carrer de la Mar
Fiquense después seguit
Y diguenme francament
Si después, en tot lo vist,
Troben res més agradable,
Mes bonico,ni més rich...
El que fasa este pasej,
Siga de dia ó de nit,
Vora en lo Tros-Alt un cel,
El Mercatun paradis,
Y en lo carrer de la Mar
La gloria en tot lo seu brill...
[5]Vore tambéEditar
ReferènciesEditar
Enllaços externsEditar
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Milacres de Sant Vicent.
BibliografiaEditar
- Els Milacres vicentins. Juan Cervera. 1983. Del Sénia al Segura. Valéncia. ISBN 84-85446-21-61}}
- Lo Romancer. Palanca i Roca. 1888. Casa de la Beneficència. Valéncia.