Gaetà Huguet i Breva

Gaetà Huguet i Breva, va naixer en Castello de la Plana el 24 de juliol de 1848, en la plaça Vella nº 4, a on es troba hui l’edifici del Mercat Central junt a la plaça Major, fill de Ramon Huguet Gimeno, en el si d’una familia acomodada, dedicada al começ i propietaria de terres rustiques i urbanes i una de les rendes mes importants de la provincia. Estudià en l’Universitat de Barcelona a on es llicencià en Filosofia i Lletres, en 1865, en plena joventut embarcà cap a America Llatina a on va estar alguns anys eixercint la docencia, passant despres als Estats Units, desenrollant tambe l’activitat docent com a professor de frances en el Fort Edward’s Institut de Nova York. Volia coneixer mon i viajà per diversos països, aplegant a dominar alguns idiomes. Pero al remat, tornà a Castello en 1874, la seua ciutat natal, dedicant-se al comerç de l’exportacio. Ab la divisio territorial de l’any 1833, Castello es troba com a capital de provincia, passa de ser una poblacio menuda a una vila gran, cap al 1900 contava en 30.000 habitants, Castello era una vila agraria tenint com a maxim exponent el canem per a l’elaboracio de corda i espardenyeria (s.XIX), a finals d’eixe sigle l’introduccio del taronger guanyaria terreny d’horta al canem, l’arros s’estenia per la marjal i la vinya i la garrofera pel secà. Esta alternativa agro-mercantil portaria el creiximent economic castellonenc. La poblacio estava integrada per jornalers (la majoria), llauradors ab diverses propietats i tambe gent dedicada a activitats artesanals i a l’industria que naixia. L’agricultura comercial i d’exportacio era el motor de l’activitat economica. Per eixe motiu, entitats ciutadanes de tot signe demanaven i reclamaven la millora de les infraestructures (especialment, el port).

El comerç

En Gaetà era un home ric, pero al mateix temps tenia inquietuts, era emprenedor i tenia visio comercial, pero sobre tot era un home en ideals i enamorat de la seua terra i la seua gent. Era capaç de fletar barcos sancers per a exportar a America els nostres productes, al temps que encapçalava la Junta de Contribuents per a fer possible la construccio del port maritim (a principis dels anys huitanta Huguet plantejà una campanya integradora de totes les forces socials per a conseguir la construccio del Port) que hui tenim en el Grau de Castello, colaborava en la creacio d’entitats com la Cambra de Comerç i atres infraestructures per al desenroll del nostre poble, va cedir uns terrenys a l’ajuntament per a la construccio d’un gimnasi escolar. Defensava la construccio en l’Hort dels Corders d’una escola industrial, la seua familia va formar part del Gremi de Corders. Fou tambe un dels defensors incondicionals de que el Banc d’Espanya obrira sucursal en Castello, i va formar part del seu primer consell d’administracio. Esta preocupacio pel desenroll economic de Castello, ciutat a la qual volia vore convertida en verdadera capital cosmopolita i no trista aldea provinciana, fon comuna per a tot el territori valencià. Huguet somiava un Castello ric en una Valencia prospera: “La nostra llabor no se llimitará a les reivindicacions étniques o històriques. Sabem que aquestes han de precedir a les económiques, pero estem fondament convençuts de que tot ideal de cultura y tota aspiració autónoma y llibertat d’un poble deuen vindre acompanyades de la sólida base de son benestar económich”…”Associem, puix, les aspiracions de reivindicacions étniques i autonómiques a les de progrés de les industries de Castelló primer, en los pobles tots de la regió valenciana seguidament, i vorem pronte figurar al nostre poble en lo concert dels pobles mundials, en lo lloch preferent ”….”Los valencians estem ab motiu enorgullits de l’alvans de la nostra agricultura; alvans degut al nostre propi esforç y en lo cual no te art ni part lo govern central, que no mes mos servix d’estorb, perque los delegats ací sols poden vindre a apendre, may a ensenyar…” (Veu de la Plana, 1916) El port de Castello mereix tambe un apartat, una volta aprovades les obres pel govern central i per mig d’un diputat de Sogorp, Gaetà pagà la fiança provisional per a començar les mateixes, es fa una suscripcio popular de 858 accions de 1.000 reals, per a finançar-les, participant gent important de Castello com: Fernando Gasset, Carlos Ferrer, Emilio Huguet (el seu germa), Gaspar Juan, Hipólito Fabra Adelantado…., pero Gaetà adquirí la major part d’elles. Vocal electe de la “Junta de Obras del Puerto” (1902), societat que gestionà tot lo referent al Port. Per desgracia, Gaetà no va poder vore acabades les obres del port, en els anys trenta encara es feen obres al Grau. Un atre dels gran merits d’Huguet no es a soles haver tingut estes idees, sino haver tingut la valentia i l’entrega de finançar-les en tot lo que fera falta.

Societat i politica

El seu pensament era el següent: desig d’expansio i millora de Castello, creiximent i transformacio de l’economia castellonenca (millor produccio agraria, construccio del port, adequar les infraestructures, cambra de comerç), volia una reforma social ab millora de l’ensenyança ab construccio i millora de coleges, millor professorat, difusio dels ideals valencianistes i defensa de la llengua valenciana. Durant la seua joventut, politicament s’identificava ab el federalisme, s’afilià al Partit Federaliste de Pi i Margall (aquell president de la I Republica espanyola que intentà construir un estat federal), fou president de la Lliga de Contribuents (1881), la seua entrada en la politica va ser l’any 1882, reclamat pel sector dissident del progressisme de Francesc González Chermá, per a presentar una candidatura alternativa en les provincials. Diputat provincial (1890-1894), primer diputat republicà en ocupar el carrec, i regidor (1906). Sent diputat va fomentar la produccio ab incentius economics i donant premis a l’exportacio, lluità contra la filoxera de la vinya per mig d’experimentacio, creacio d’escoles agraries cedint terrenys d’ell a la Diputacio, vigilava el tractats internacionals per a l’exportacio agraria. Politicament, Gaetà s’ana desplaçant cap al federalisme organic dels plantejaments de Figueras, acabant possicionant-se ab el republicanisme progressiste majoritari, mantenint l’ideari federal (regionalista). L’ideari politic d’Huguet en la Diputacio era: Fer manco politica i mes administracio, denunciava als conservadors en majoria (cossiers i tetuanistes) i volia revisar l’estat dinerari, reclamar les deutes pendents dels ajuntaments i reduir el personal administratiu. Les discrepancies politiques enfrontaven a Fernando Gasset i Gaetà, mentres que’l primer es fonamentava en l’unitat territorial provincial, el segon, optava pel regionalisme, reclamant la fi del centralisme. El provincialisme front al regionalisme, sense qüestionar l’unitat de l’Estat. El centralisme rebujava el valencià i Gaetà contestava en “Valencia Nova” (1907), dient: “Pareix mentira qu’un dels signes de finura y d’educació siga parlar el castellá y aborrir la nostra nativa llengua, y el mal major ahon está es a Valencia ahon casi no se permitix parlar en valenciá més qu’als fematers. Yo me mossegue els punys perque Deu en lloch de ferme mercader y llaurador com soch no m’haja fet bon escritor que m’hagués fet algo de profit per les idees qu’arrailaes tinch en l’ánima…” Gaetà Huguet creïa poc en els partits i organisacions i molt en la voluntad dels individus quan es proposen una causa ambiciosa, encara aixina, va fundar l’associacio Joventut Regionalista (1909) d’activitat lliteraria, junt a Salvador Guinot Vilar, carliste, i rival politic pero afi en el valencianisme, per ad ell aixo era lo primer, i un poc decebut per lo poc reivindicativa i compromesa politicament que resultà l’entitat, fundà en 1913, La Nostra Terra (societat lliteraria, fundada pels membres mes politisats de la Joventut Nacionalista de Castello i, com a entitat participà en l’Acte d’Afirmacio Valencianista, celebrat en Valencia l’any 1914), els seus objectius eren treballar per l’autonomia i per l’oficialitat de la llengua valenciana, publicant una revista ab el mateix nom, encara que seria de vida curta, mes tart, junt al seu fill, tornarà a revifar i donar impuls al valencianisme en Castello per mig de Joventut Regionalista (1916). Els valencianistes de Castello aspiraven a la federacio de la nacionalitat valenciana en les demes nacionalitats iberiques, i inclus europees, “sense la humillant tutela de castellans ni catalans”, i duent com a estandart “nostra propia llengua valenciana ab nostra propia e intensa cultura casolana”.

El valencianisme i Constanti Llombart

La Renaixença valenciana tenia dos sectors, en u el conservador, Teodor Llorente i en atre, el lliberal, Constanti Llombart. Gaetà Huguet seguix una evolucio pareguda a la de Constanti Llombart, fou intim amic d’ell i el recolçava des de Castello, viajant al Cap i Casal quan fora necessari per a visitar-lo. Alternava ses activitats professionals i politiques sense perdre mai el contacte en el moviment del Renaiximent de la Llengua Valenciana que s’iniciava en la ciutat de Valencia. Seguint l’eixemple de Constanti Llombart creà els Jocs Florals en l’Alcora i Castello (1892), i en Llucena (1894). Organisava actes en els que convidava a Lo Rat Penat a visitar Castello. Patrocinà les edicions de 1921, 1923 i 1925, dels Jocs Florals organisats per dita associacio. Encara que confessara no ser filolec, coneixia perfectament els problemes sobre l’orige de la llengua valenciana, que considerava autoctona, i sobre la denominacio que li donaven els nostres classics, i tenia idea dels canvis fonetics des del llati a les llengües romaniques. El seu valencianisme no era una postura politica i convinenciera, sino una conviccio fundada llingüisticament i en el gran amor a la llengua dels seus antepassats (l’eixemple el tenim en el seu escrit publicat en 1920, en el bolleti de la Societat Castellonenca de Cultura, pág. 197, que citem mes avant). A la mort de Constanti Llombart, Castello es posa de dol, perque es sabia que era intim amic de Gaetà Huguet, sent una de les persones mes ilustres i mes vollgudes de la ciutat. Els titulars dels diaris, d’aquells dies, feen referencia a la mort del patriarca de les lletres valencianes i fundador de Lo Rat Penat. Es celebraren certamens i actes en homenage a Constanti, impulsats pel seu amic. Organisat per Patria Nova en 1925, (Patria Nova i Joventut Valencianista, foren patrocinadores d’accions que abocarien en l’acort ortografic de 1932, la porta que s’obria a la despersonalisacio llingüistica del valencià i a la substitucio dels criteris autoctonistes sobre l’identitat de la llengua valenciana i la seua codificacio – marcats per Lluïs Fulllana -, que serien substituits per l’importacio de les normes ortografiques del Institut d’Estudis Catalans, explanades en alguns retocs en les “Bases Ortografiques de 1932”), es convocà un concurs d’himnes nacionals valencians que fou generosament dotat pel patrici Gaetà, des de Castello de la Plana. El veredicte del jurat donà com a guanyadora la composicio titulada “Vent de Ponent”, escrita en les normes de 1914 del pare Fullana, dient: “Vent de ponent, vent de ponent llauradors nostra terra perilla; germans l´amor sant defensem; vil estrany maganses nos humilla ¡ Valencians, per la patria breguem! ¡ Defensem la nostra casa, geni y llengua, sang y rassa ! ¡ Per honor y dignitat per la santa llibertat!” I seguix. Opinions en prensa i revistes Edità i participà en algunes revistes de l’epoca, com a redactor en “Revista de Castellón” (1881-1883), escrivint articuls de prensa en “Ayer y Hoy” (1902), titulats “Notes valencianistes”, en “Arte y Letras” (1911-1915)…., destacant “Veu de la Plana” (1916), semanari fundat per ell que adoptà l’ortografia de Lluïs Fullana. En les planes de la “Revista de Castellón” (1882), apareixen articuls sense firmar ab el següent sentit: “Lo desenvolviment y defensa dels interesos de la agricultura, comerç é industries regionals; estimulant á la juventud al estudi de la historia local pera que deprenga á honrar la memoria dels grands patricis valencians; procurant lo perfeccionament y generaliçació de la nostra llengua”. “La celebració de esposicions regionals á hon concurriren los productes de les tres provincies;…la reconstitució de societats economiques, que tingueren ses assamblees anyals en la metrópoli; y…, la fundació, en totes les viles importants del antig regne Valenciá, de societats análogues á la del Rat-Penat de Valencia á hon se congregarent tots les amadors de les glories valencianes”. L’autor dels mateixos pareix ser Gaetà Huguet i Breva. En un articul seu escrit en “El Liberal” l’any 1893, titulat “L’obra de Constanti Llombart”, diu:..“En estes circunstancies excepcionals fon quand aparegué en escena la simpática figura de Constantí Llombart, d’este home extraordinari que naixqué y vixqué sols pera amar á la Patria Valenciana y que acaba de morir extenuat pel treball excesiu de ses múltiples mampreses patriótiques. Enflamat son cor pel foch del patriotisme y sense més mijos y prestigis que l’amor a la Terra Valenciana, y comprenent la necessitat d’aunar los esforços dels amadors de les nostres glories, dirigí tots los impulsos de la seua voluntad de ferro á la creació d’una grand associació valencianista, ahon poguérent reunirse tots los bons valencians, y d’ahon ixquérent totes les patriótiques manifestacions del present renaiximent. L’exit més complet coroná sos esforços, y en l’any 1879 fon inaugurada baix lo gloriós titol de “Lo Rat Pennat ”…“Ha mort ja Llombart á la prematura etat de 43 anys estenuat per l’excesiu treball dedicat exclusivament á enaltir les glories de Valencia, quan encara tant se podia esperar de son ardent patriotisme. Ha mort cobrint de dol y tristor á tots los bons valencians; pero sa memoria será eterna y viurá mentrimentres alene un sol cor honrat en esta nostra Patria Valenciana” En “Ayer y Hoy”, l’any 1902, explica el seu concepte sobre la llengua, a la que no considerava procedent denominar catalana, sino valenciana: “Dés de lo sigle XIII ha vingut anomenant-se ab lo nom generich de llemosina y més tart de valenciana, sens que mai los escriptors classichs valencians l’hagen baptejada ab lo nom de catalana. Crech per lo tant que los moderns que res ó molt poch encara havem fet per son poliment y conreu no tenim lo dret de cambiar-li el nom, qual cambi implicare lo regoneiximent de la propia impotencia pera continuar l’obra gloriosa dels nostres predecesors”. Aclarim que en temps de la Renaixença, una corrent denominava “llemosí” al referir-se a la llengua valenciana i fou amprat tambe per alguns catalans com a terme neutral. En “Revista de Castellón”, l’any 1913 en un articul titutal “Valencià imitant altres llengües”, dia: “Tant dolça, espiritual y polida degué semblar la nostra llengua al mes portentós enginy de les lletres castellanes, al inmortal Cervantes, que li feu esclamar en la seua obra “Pérsiles y Segismunda”, que la valenciana parla la reputaba la mes graciosa del mond; y el concepte ventajós que de la nostra literatura en la XVI centuria tenien format tant Cervantes com Garcilaso de la Vega (princep dels poetes castellans), se pot condensar en los elogis que de la nostra obra mestra “Tirant lo Blanch” ne fa’l primer en “Don Quixot de la Mancha” y en lo fet que’l darrer copiá testualment en ses églogues molts versos y esparses del divinal poeta valencià Ausias March”. En “Las Provincias”, l’any 1914, contestava a un tal Eugénic, possible pseudonim, defensor de l’unitat llingüistica: “Lo perill gros, lo qui al nostre modo de vore requirix totes nostres forses, totes nostres energies per a combatirlo sens tregua ni descans, es lo perill del catalanisme. Y al parlar de catalanisme com á perill, no volem fer menció del catalanisme germá, d’aquell que en lo segle XV y XVI regoneixé la nostra independencia llengüistica y la nostra supremacía lliteraria”…”Ací fon imprés lo primer llibre d’Espanya, havent ho sigut pera eterna gloria nostra en llengua valenciana…” (“Los valencians i valencianistes de Castello”, Las Provincias nº 17422, 11.6.1914) En “Arte y Letras” (nº 6, 1915) (Orientacions valencianes. Dedicat a la Joventut), diu: “…lo nostre renaiximent literari ha sigut plenament consagrat; que l’espiritual estol dels nostres novells poetes y escriptors de tota classe no sols ha anat conseguint netejar de barbarismes la nostra parla y crear un llenguage cada dia mes polit i cult, sinó qu’ha despertat l’entusiasme per les nostres glories; ha engrandit l’amor a la Nostra Terra, y ha preparat les conciencies y els cors a la concepció y reivindicació de la Patria Valenciana dins l’Estat Espanyol”. En 1915, la revista “Patria Nova”, dia d’ell: “Hi ha persones que sintetisen un poble. La ciutat de la plana sempre ha estat sintetisada per lo gran patrici valencià En Gaetà Huguet. Havem aplegat i’l havem abrassat; semblava abrassavem a la patria valenciana”. Elogi de Gaetà a l’acort de l’Ajuntament de Valencia per l’iniciativa del seu alcalde Faustí Valentín, a favor de l’ensenyança del valencià: “La vòstra proposició de fer obligatòria la ensenyança de la llengua valenciana en les escoles de la Metrópoli te un relleu tant gloriós y de tanta significant magnitud, no sols, pera els que nos honrem ab lo dictat de republicans federals, sinó pera tots els valencians….” (Heraldo de Castellón, nº 9105, 1918). Dit acort no es portaria a terme.

Veu de la Plana

Els seus objectius (Veu de la Plana, nº 1, 25 març 1916): “Volem y desigem, dit en altres paraules, lo renaiximent de la grand familia valenciana, del grand poble valenciá. Los que ací nos congreguem y acaronem dins d’aquesta societat que diem regionalista, com podriem anomenar autonomista o nacionalista, portem al cor empeltat l’amor a la nostra Terra, y l’odi africá al Centralisme; convençuts que d’ell brillen lo decaiment de la nostra raça y l’anemia moral del nostre poble”…”Aspirem a que la nostra llengua vernácula siga sola la parlada en la nostra llar; pels nostres camps y en les nostres viles; que siga ensenyada en les escoles publiques; en los instituts y universitats….” El seu ideari: “Los nostres ideals” (Veu de la Plana, nº 1, 25 març 1916): “Viure, resurgir, tornar a ser los valencians dins d’Espanya lo que fon la nostra Nació Valenciana en la quinzena centuria dins la grand Confederació Aragonesa….” Nota de redaccio (Veu de la Plana, nº 6, 26 d’abril 1916): “Esta redacció no acépta, de cap manera, que se considere al Reyne de Valencia com part de terres catalanes. Ab tota la dignitat y serenitat que dona lo dret y la raó, rechaza esta apreciació com ya feu en números passats” Resposta a la conferencia de Miquel Duràn, feta a l’Ateneu Barcelonés (Veu de la Plana, nº 11, 3 juny 1916): “Existeix en Catalunya una tendència prou marcá a dir qu’els valencians som catalans y que la llengua que nosatros parlém es la catalana. Y es lo trist que algúns valencians, entusiasmats del espléndit resorgiment de Catalunya, acepten eixa teoría plens de satisfacció y apleguen a nominarse catalans, renegant de la personalitat del Reine de Valencia” Front al pancatalanisme, el regionalisme valencià d’Huguet prenia posicions davant de Barcelona, dient: “Fon un èrro de Cambó sostindre en les Corts Espanyoles qu’era potestatiu en los catalans respetar o llevar l’autonomia al reyne de Valencia…hagués sigut un fet insolit l’anulacio d’una nacionalitat ya creada que mes pronte o mes tard hagués segut recobrada” I denunciava les intencions dels pancatalanistes, dient: “L’idea dels chauvinistes catalans de estendre lo mantell de la seua nacionalitat per damunt de la nostra patria i que trove eco en alguns valencians fills de catalans, no solament la considerem humillant sino que destructora dels mes cars dels nostres ideals. Si ella, contra lo que esperem, prengues cos a Valencia, los de Castello nos fariem independents i la combatriem dasta quedarne hu dels nostres”. Gaetà Huguet, en una carta dirigida al pancatalaniste Daniel Martínez Ferrando (Veu de la Plana, nº 27, 21 d’octubre 1916)

La llengua en Castello

En Castello (1919-1936), n’hi havien tres corrents respecte a la nostra llengua, per una banda, estava Josep Nebot, donant preeminencia al castellà com a “llengua culta”, per un atra, Salvador Guinot, ab idees unitaristes entre el valencià i el catala, encara que no l’impedix posicionar-se contra l’atropell que considera es l’unificacio ortografica i totes les propostes llingüistiques de Pompeu Fabra, i finalment, Gaetà Huguet, que defensava la valencianitat de la llengua. Del gran amor que tenia a la nostra llengua (la valenciana, no la de Barcelona) es espill la següent cita d’un escrit seu publicat en 1920, en el Bolletí de la Castellonenca, titulat “La nació valenciana”: “aquesta polida y gloriosa llengua nostra valenciana que al sigle XV era igualment entesa per tota la costa llevantina com França, el Vatica, hon era parlada per lo sant Pare y sa cort, torna de nou a pujar al cel envolta en l’encens de les nostres esglesies per a pujar al cel en la mateixa llengua de mel que los angels parlen”…..”despertar a la estudiosa joventut valencianista per que batisca un trono d’amor a la gloriosa “Personalitat Valenciana” lliure de tuteles que, quand mes afines mes taquen y deshonren”. La Societat Castellonenca de Cultura es fundà en 1919, baix el nom en castellà de “Sociedad Castellonense de Cultura” (Gaetà s’encarregà de canviar-li el nom en valencià), sent sa primera junta: Salvador Guinot, com a president, Joan B. Carbó, vicepresident, Lluïs Revest, secretari i Ricart Carreras i Àngel Sánchez Gozalbo, vocals, despres entraren, Gaetà Huguet Breva, Josep Pascual Tirado i V. Calduch. El primer bolleti aparegué en 1920 ab una publicacio mensual, durant els primers anys. Gaetà, va ser soci fundador de l’Ateneu de Castello, instituint els primers cursets de valencià. Gaetà Huguet, opinava del vilarrealenc Josep Nebot, en quan a la llengua, dient que tant el valencià com el castellà tenien que estar al mateix nivell, cosa que no passava, perque el castellà era la llengua oficial i les publicacions es feen casi totes en castellà. Nebot dia que els valencianistes veen al castellà com a una llengua devoradora, pero se queixava de la castellanisacio del valencià i acusava a Gaetà d’acatalanat. La llengua valenciana era utilisada per alguns periodics i revistes satiriques, o be en obres poetiques de certamens lliteraris. Gaetà, manifestava que la llengua era l’instrument principal per a seguir treballant, per lo tant, proclamava la necessitat d’una gramatica, d’un diccionari, ajudes per al seu estudi i de classes de valencià a l’Universitat i als Instituts. Deixà varies obres i aportacions relacionades en la llengua, fent, entre atres coses, arreplega de fraseologia popular, publicant en “Artes y Letras” (1911) i en el Bolleti de la Castellonenca. Publicà el seu poema “La canço de l’Arbre”, que a la fi de maig organisava l’Ajuntament de Castello en el passeig de Lledó. Est himne es publicava en el nº 4 de la revista “Germania” (1925), orgue de la joventut ratpenatista, precedit per un preambul en el que llegim entre atres lloances: “…les estròfes de esta composició plena de patriotisme i amor a la terra”. Es l’autor d’un “Programa de Resurximent Valenciá”, dedicat a la joventut, fa especial mencio a la necessitat de recuperar el passat iber del poble valencià que sense dubte, dona carisma i importancia a la nostra personalitat com a poble (Germania, 1925).

Gaetà i Lluïs Fullana

Gaetà Huguet, tambe va ser intim amic del pare Fullana (Lluïs Fullana i Mira, Benimarfull 1871-Madrit 1948) i entusiaste propagandiste de la seua Gramatica (la llibreria de la viuda de Ramon Ortega de Valencia, publicà el “Compèndi de la Gramática Valenciana”, 1922), de la qual costejà una edicio popular de tres mil eixemplars i va obsequiar en uns cents de tan “estimable obra didactica” a la Societat Castellonenca de Cultura. El propi Fullana li dedicà unes paraules d’agraïment l’any 1921, per haver cobert els gastos de l’edicio de la gramatica, considerant a Gaetà com el “Patriarca del Renaiximent lliterari valencià”. En la dedicatoria que fa l’autor a Huguet explica l’idea d’esta obra “per a propaganda i divulgació d’esta nostra amada llengua”. L’any 1918, Fullana llegia una conferencia en la Diputacio Provincial de Valencia que titulava “La cooficialitat de la Llengua Valenciana”. Raonant sobre les quatre opinions dominants respecte a la llengua que deu mantindre’s com a oficial en el Regne de Valencia: la castellana, la catalana, la valenciana, i la valenciana i la castellana per igual, conclou que lo mes llogic i posat en rao es la cooficialitat del valencià i el castellà. Xixanta anys despres, l’any 1982, vindria a donar-li la rao l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana en l’articul septim, que diu: “Els dos idiomes oficials de la Comunitat Valenciana son el valencià i el castellà. Tots tenen el dret a coneixer-los i usar-los”. El pare Fullana, en la seua obra “Temes práctics per a l´ensenyança de la Llengua Valenciana” (1926), en l´agraïment al patrici Gaeta Huguet, podem palpar el seu amor patri: “Permitiu que, atra vòlta, vos dedique dos paraules d´agraïment al posar fi a l´impressió d´este Treball, encaminat tot ell a favorir i facilitar l´ensenyança de nòstra Llengua Valenciana; puix sou vos l´inspirador d´ell i sou protector, baix tots els seus esguarts; podentse i deventse dir que per vos i rònegament per vòstra grandea de sentiments i per vòstre sempre viu i jamai esmortit entusiasme a favor d´esta llengua, tantes vòltes engrandida i santificada per aquell estòl d´insignes valencians que ompliren d´honor i glòria la seua patria, ixen huí a la llum estos Temes práctics, per a que s´en puguen aprofitar tots els que senten encara bullir en lo seu pit l´amor per l´Història, per les costums i per la passada grandea del seu antic Realme” Lluïs Fullana, regentà la catedra de valencià en l’Universitat de Valencia durant 10 anys (1918-1928), fins que’l govern de la dictadura de 1928 la suprimira. El pare Fullana, eminent home d’estudi i filolec, vinculat a Lo Rat Penat, societat de la que era soci de Merit des del 12 de juny de 1913, durant sa vida, va escriure obres religioses, d’historia valenciana i prou referents a la llengua valenciana, com dia ell, guanyant-li hores al temps i cremant molts cresolets d’oli i furtant hores a la son. Principals obres del Pare Fullana al voltant de la llengua:

Normes Ortografiques (1914)
Gramatica Elemental de la Llengua Valenciana (1915)
Vocabulari Ortografic Valencià-Castellà (1921)
Ortografia Valenciana (1932)

Joan S. López i Verdejo, en el seu treball “Introduccio a la Lexicografia Valenciana”, diu: “L’ortografia, la gramatica i el vocabulari, junt als atres estudis llingüistics podien haver segut els fonaments d’una normativisacio llingüistica valenciana a principis del segle XIX” (Real Academia de Cultura Valenciana, serie Filologica nº 13, Valencia 1994)

Mestria i plenitut

En els ultims anys de sa vida, Gaetà, es dedicava a escriure articuls i a donar classes de llengua valenciana, inculcant valiosos coneiximents a discipuls seus com Lluïs Revest i Corzo, autor del llibre “La Llengua Valenciana, Notes per al seu estudi i conreu” (1929), o Sánchez Gozalbo, entre atres. Les tertulies formatives en sa casa eren freqüentades tambe pel seu amic, Salvador Guinot Vilar, entre atres, en els que el mestre confiava en que ells constituiren la nova generacio de valencianistes en Castello. Els convidava a sa casa i anava a sovint d’excursio en ells. Preocupat per l’anarquia ortografica treballà per conseguir la seua unificacio i contactà en el grup redactor de la revista Cultura Valenciana, en el proposit de constituir un “Directori Ortografic Valencià”. Pero la mort el sorprengué el mateix any en que impulsà dita mampresa que a la fi no arribà a tindre exit. Escrivia En Lluïs Revest (en un articul del bolleti de la Castellonenca), a la mort de Gaetà, estes paraules: “Caigue aquell home a qui l’apassionament generos per una idea fon esdevenir simbol a qui un poble sancer anomena Patriarca de son matern parlar. Fon l’enamorat cavaller del verb valencià, dic, de la regio valenciana”. Fins la mort de Gaetà, el 26 de novembre de 1926, que el catalanisme no va irrompre en Castello. Just moria al vespre del dia en el que prenia possessio del seu sillo com academic de la Real Academia de la Llengua Espanyola el pare Fullana en representacio de la Llengua Valenciana, que en aquell temps, tenia reconeiximent oficial. Tenim que dir que Huguet, no mai fou el millonari egoiste de bojaques tancades, sino que gastà lo que considerà necessari, i mes, en el desenroll d’unes idees que tenien com a principal beneficiaria a la societat, i no ad ell mateix.

El seu fill (Gaetà Huguet i Segarra), la politica i les bases del 32

Manuel Sanchis Guarner en l’introduccio del llibre “De la meua garbera”, de Josep Pasqual Tirado, parla de la llengua de Castello i diu que tenia bons conreadors en Salvador Guinot, Garcia Girona i Francesc Ribes; definidors, en Lluïs Revest; i valedors, en Gaetà Huguet i Segarra (Castello, 1882-1959). El llegat de Gaetà Huguet Breva, es concretà especialment en l’obra de son fill, durant el temps de la II Republica. De son pare va heretar les idees politiques i socials, la seua passio valencianista, l’amor a la llengua del seu poble, i el profunt sentit religios de tota sa vida, sentit del que encara donen testimoni els seus parents. Gaetà Huguet Segarra estava identificat en el nacionalisme valencianista de son pare, pero actuà en una epoca en que este nacionalisme estava mes floreixent, i en aquell moment historic la seua figura es feu molt popular, pels seus mecenages i per ses iniciatives culturals i lliteraries, encara que se distinguira mes com a politic que com a escritor, d’ell nomes es coneix un llibre, titulat “Els valencians de secà”. Acció Republicana de Castelló, heretà el pensament d’Huguet Breva i la tradicio del federalisme de Francesc Pi i Margall, encapçalada per jovens com Huguet i Segarra, Ferran Vivas, Miquel i Francesc Peña Masip…, durant la dictadura de Primo de Rivera, les seues finalitats eren: acabar ab la Monarquia i el caciquisme, criticant la dictadura i tornar a la Republica, se disolgué en 1931. Gaetà Huguet i Segarra, va ser l’encarregat de propondre a la Castellonenca la redaccio de les bases ortografiques, i es u dels firmants del compromis ortografic de Castello, de l’any 1932, pero tots sabem que aquelles bases eren purament ortografiques i provisionals sense tocar la morfología, sintaxis i vocabulari: ningun fill de Castello les hauria firmat si haveren dit que anaven a introduir per mig d’elles la “normalitzacio” catalana, ara oficial, en menyspreu de la dolça llengua de Castello, que ells tan estimaven. Dit accord no va tindre resso en la prensa de Castello, ni al dia següent, ni a la semana ni al mes, no apareix cap noticia. D. Josep Mª Guinot i Galàn, (Artana 1907-Castello 2005), filolec castellonenc, fundador de l’associacio cultural castellonenca Cardona i Vives, i academic d’honor de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV), referint-se a d’elles diu: “…6. Les “normes” van conseguir el seu objectiu, unificar l’escritura valenciana, pero a un preu molt alt: la subordinacio de la llengua valenciana a la codificacio fabriana, escomençant per l’ortografia i seguint per la morfologia, sintaxis i vocabulari. Eixa conversio, eixe assombros canvi, ha segut obra d’habilissims prestidigitadors, principalment Carles Salvador i Manuel Sanchis Guarner, que Deu els tinga en la Gloria, qui escrigueren sengles gramatiques fent de moment certes concessions al valencià pero en el proposit d’anar aproximant-se poc a poc, no sols a la total ortografia de l’Institut, sino a la completa codificacio fabriana. El resultat ha segut esta llengua hibrida, de base valenciana pero catalanisada, que no agrada a ningu, i que oficialment s’impossa per la Generalitat actual, avalada pels pancatalanistes i consentida, quan no defesa a ultrança, per un nucleu universitari que s’obstina en negar-li a la nostra llengua el titul de “llengua valenciana” i el dret a ser cultivada lliterariament” (Las Provincias, octubre 1988) Huguet organisava en agost de 1933, la “Colònia Escolar Valencianista” (de Sant Pau, Albocasser), i en 1935, impulsaria la constitucio de “Proa, Consell de Cultura i Relacions Valencianes”, entitat cultural de relacio en totes les entitats valencianistes, mantenint contactes ab organisacions de Catalunya, Galicia i les Vascongades. En 1934, destacava la figura de Gaetà Huguet i Segarra, dins del Grup Valencianista d’Esquerra, formant part d’Esquerra Republicana del País Valencià, junt als partits Acción Republicana Nacional, de Manuel Azaña, i el Partido Republicano-Radical-Socialista-Independiente, sent president del nou partit, Francesc Casas Sala, ocupant les vicepresidencies, Huguet, Sangüesa i Juan Manuel Añó. Desfent-se a finals de 1935. Despres militaria en Esquerra Republicana de Castelló i en Esquerra Valenciana. Impartia classes per a “la enseñanza y depuración de la lengua valenciana”, sent contestat per Sangüesa, que no veïa clar el valencià que ensenyava: “El Sr. Huguet, quien aparentemente obcecado en inculcarnos un valencianismo falso, arbitrario y de supuesto contenido literario, formado por negaciones y prejuicios….” En giner de 1937, i trobant-se incomodo en un Castello dominat per forces extremistes, s’en anà a Paris, despres a Montpeller fugint dels alemans i a Marsella per a mes tart recalar en Andorra, uns tres anys. L’any 1954, torna a Castello, vivint tres mesos en casa dels seus parents, els Segarra (familia de Segarra Bernat i Segarra Ribes), i mai va ser molestat per les seues idees politiques. Durant la seua ausencia, un familiar seu, que gosava de poders, va anar venent-li finques, pero encara va quedar en bona possicio economica, per mes que li venguera la seua celebre “Masia de Benicassim”. Els reconeiximents ad esta gran persona (son pare), han sigut escasos, el 9 d’octubre de 1932, l’Ajuntament de Valencia inaugurà un carrer en el seu nom en el barri de Russafa, bella llapida que el franquisme s’encarregà d’arrancar en 1939, sense tornar mai mes al seu lloc. Hui en dia, en la ciutat de Castello, tenim un polideportiu i un colege ab el nom de Gaetà Huguet.

Fundacio Huguet

Sabem que n’hi han dos fundacions Huguet, una dedicada al pare i l’atra al fill; pero la manca de transparencia i de confiança en les institucions procatalanistes (no oblidem que l’any 2001, l’alcalde de Castello autorisà una seu per a l’Institut d’Estudis Catalans en la nostra ciutat en un edifici de propietat municipal), nos impedix fer un seguiment o fiscalisacio per a comprovar si ha segut traïcionada l’ultima voluntat de Gaetà Huguet Breva. Lo que si està clar es que entre les persones que han estat al front de la Fundacio Gaetà Huguet en el passat (Joan Fuster, entre atres) i les que puguen haver ara, cap la possibilitat de que estiguen utilisant de manera indeguda el nom del nostre patriarca per a impulsar aquelles activitats que precisament denunciava en vida, fent creure que en el fons ell era partidari de l’unitat de les llengües. La fundacio a nom del pare (Fundación Cayetano Huguet Breva), desaparegué en decembre de 1999 (DOGV nº 3.654 de 28.12.1999, Notificacio de la Conselleria de Justícia i Administracions Públiques) i els bens restants passaren a l’estat (BOE nº 224 de 18.9.2001, Resolucio del Banc d’Espanya), per abando dels seus patrons i manca de recursos. En canvi, la fundacio a nom del fill, seguix promovent activitats i premiant al catalanisme (nomenament de “valencià de l’any”, per eixemple) ¿Que pensaria En Gaetà si poguera vore que l’Institut d’Estudis Catalans, te seu en un edifici municipal de Castello i que la Fundacio que porta el seu nom, premia tots els anys les lletres catalanes? El nostre gran patriarca està soterrat en el cementeri municipal de Castello pero no busqueu la llapida d’en Gaetà Huguet i Breva, en el panteo familiar, perque no la trobareu: no en te de llapida, figurant la següent inscripcio: Si provar vols el amor. A qui be’t vol i no’t veu. Digues ab tota fervor. Lloat sia lo nom de Deu. G. Huguet. En Gaetà Huguet i Breva, es un personage a redescubrir i els seus escrits i el seu pensament una font d’estudi per a construir un valencianisme modern i sense complexos, com el que ell practicà en son temps. A pesar de l’oblit general, molts castelloners sempre recordarem a En Gaetà Huguet i Breva, per a orgull del nostre poble i com a eixemple a seguir. ORACIO DELS HUGUET Deu i Senyor de tot quant hi ha creat. Beneiu el pa de la nostra taula. Doneu-lo al pobre i menesteros. Torneu la salut al malalt de cos i anima i la llibertat als pobles oprimits; vostra proteccio al orfe i desvallgut i siga per sempre lloat i beneit el vostre sant nom per totes les criatures de l’Univers, amen.

Enllaços externs