Judaisme
El judaisme és la religió del poble judeu. És la més antiga de les tres religions monoteistes majoritàries i una de les tradicions religioses més antigues que encara es practiquen. La majoria dels dogmes i l'història del judaisme són el fonament del cristianisme, i l'orige de l'islam i està vinculat teològicament per mig del personage d'Abraham.
IntroduccióEditar
Per al judeu, el judaisme és un concepte més ampli que pot incloure religió, terra, nació i cultura, i a soles pot comprendre's en térmens de 4.000 anys d'història.
D'acort als teòlecs judeus i als historiadors, certes qualitats varen distinguir al judaisme de la majoria de les atres religions comunament conegudes a occident que existien quan este va emergir:
- La primera característica és el monoteisme. La noció del monoteisme es deriva directament de la Torá, i del primer dels deu manaments, que presenta un Deu únic omnipresent i omniscient que ha creat tot el que existix i que demana adoració exclusiva. La Torá presenta també un Deu perfecte, pero preocupat per l'humanitat, i en qui vol relacionar-se personalment.
- La segona característica és el concepte d'un Deu que és Esperit, i que no havia de ser representat per cap image, segons la prohibició del segon dels deu manaments, i que el judeus no havien de prosternar-se davant de cap image per a oferir adoració.
En les religions politeistes d'ara i llavors, els deus solen estar llimitats per les preocupacions dels seus desiges personals irrellevants al benestar de la humanitat, que havia interferència en les seues decisions o poders, o que eren falibles i imperfectes com els humans. Els deus de les religions politeistes de llavors eren representats per imagines i/o escultures davant les quals els creents havien d'oferir adoració.
- La tercera característica única de l'época, era l'introducció d'una exhaustiva llista de lleis de comportament diari per mig del qual s'establix una relació en Deu, conegudes com les 613 mitsvot , que havien de ser observades pels fills d'Israel. Atres religions de llavors estaven caracterisades pels temples, per una casta i jerarquia sacerdotal superior, i per l'adoració per mig dels sacrificis. Encara que els judeus tenien un temple i oferien sacrificis d'adoració i remoció dels pecats, la tribu sacerdotal eixercia a soles una funció especial, pero no eren intermediaris de la comunió en Deu, i els sacrificis no eren l'únic mig d'adoració i comunió en Deu. Aixina, el judaisme proponia una comunió personal i sense intermediaris en un Deu omnipresent que era assequible en cada activitat de la vida. Pel judaisme l'adoració a Deu dins de l'espectre de les activitats diàries té el mateix nivell que l'adoració en temples. El xabbat , per eixemple, és una adoració familiar o personal que ha d'observar-se com s'observen les atres festes religioses i les activitats del temple.
Donant-se el fet de que el cristianisme es considera molt més que el compliment del judaisme, per la vinguda del mesies en la persona de Jesucrist, estos conceptes sobre el caràcter de Deu i l'adoració formaren part de la doctrina de l'Iglésia Primitiva cristiana, encara que a lo llarc de l'història, algunes denominacions o branques del cristianisme han elevat l'importància de la jerarquia sacerdotal o de l'adoració en temples.
