El Parlamentarisme, també conegut com a sistema parlamentari o democràcia parlamentària, és un sistema de govern en el que l'elecció del govern (poder eixecutiu) emana del parlament (poder llegislatiu) i és responsable políticament davant este. Modernament els sistemes parlamentaris són en la seua majoria ben monarquies parlamentàries, o ben repúbliques parlamentàries. En els sistemes parlamentaris el cap d'estat és normalment distint del cap de govern.


Característiques

  • Una única llegitimitat directa de la sobirania (parlament).[1]
  • un govern pluripersonal i colegiat elegit pel Parlament format en el cap de govern al front.[1]
  • l'existència de mecanismes recíprocs de control entre el poder eixecutiu i el poder llegislatiu (dissolució de l'Assamblea i censura al govern com a màxims exponents).[1]

Dos models de parlamentarisme

En un i atre cas, el distint orige del parlamentarisme donarà lloc a diferenciar dos models bàsics: el model anglés sorgix abans dels moviments obrers i és una conquista de la burguesia front al absolutisme i al feudalisme, per lo tant el seu desenroll no es vorà impugnat pels propis beneficiaris. En el model continental, la burguesia no tardarà en trobar-se en la resposta dels grups socialistes i el parlamentarisme -en quant poder absolut del poble que es reflectix en una assamblea- es va mitigar en els seus primers intents per temor a que les pròpies teories permeteren l'accés d'una majoria de treballadors a les institucions.

Ventages i inconvenients del parlamentarisme

Dins dels sistemes democràtics de govern, el model parlamentari s'opon al model presidencialiste. En comparar les característiques de cadascun dels dos sistemes se solen distinguir les següents ventages i inconvenients.

  • Es reconeixen com a ventages del sistema parlamentari:
  1. Major representació del conjunt social en la mesura que les decisions deuen consensuar-se en moltes ocasions entre distintes faccions polítiques representades en el Parlament.
  2. Millor capacitat de resposta front a una crisis de govern en la mesura que pot canviar el poder eixecutiu adoptant la moció de censura.
  3. Major consens en les decisions es considera més la participació i el treball en equip.
  1. Separació de poders atenuada entre el eixecutiu i el llegislatiu.[2]
  2. Excessiva vinculació del poder eixecutiu en el partit polític majoritari en el Parlament, podent derivar en partitocracia.
  3. La seua forma més estable termina sent el bipartidisme.

Tractant d'arreplegar les ventages d'abdós sistemes i eludir les seues desventages es tendix a utilisar sistemes semipresidencials.

  1. 1,0 1,1 1,2 Plantilla:Cita publicación
  2. Este desenroll podria estar en el seu lloc en Itàlia des de 2014: (italià) D.Argondizzo-G.Buonomo, Spigolature intorno all’attuale bicameralisme i proposte per quello futur, in Mondoperaio.net, aprile 2014, p. 9.