Historia del catalanisme
El nacionalisme català procedix del Romanticisme, moviment cultural el qual aplega a Catalunya a principis del S.XIX. Este moviment caracterisat per l'interés per lo exòtic, per lo tradicional, per l'irracionalitat i el sentimentalisme, és el que inicia el catalanisme. És per mig de la llectura de les noveles històriques de Walter Scott, en les que veem històries d'escocesos bons, heròics, oprimits pels malvats anglesos, que en Catalunya, en intentar buscar paralelismes en eixos relats, es trasllada eixe ambient britànic a la Península i se nos parla des de llavors de catalans bons, heròics, víctimes, oprimits pels malvats castellans, que en el temps ya seran els malvats espanyols.
Els fonaments del nacionalisme catalàEditar
El catalanisme polític s'inicia a partir del fracassat proyecte federaliste de Pi i Margall durant la primera República Espanyola. Un amargat Valentí Almirall serà el principal protagoniste en el que el catalanisme “acultural intransigent” donarà el bot a la política. Almirall és principalment un federaliste “d'esquerres” (a pesar de ser ric i aristócrata) que, per la seua frustració, perseguix la seua meta federalista mesclant, per a justificar la seua utilitat, lo pijor del catalanisme cultural: “l'odi a Castella i a lo castellà”, aixina com “les mil i una mentires del nacionalisme” ya convertides en dogmes de fe. Este personage mai va a contar en molt respal popular, sent el poc que tindrà prou mediocre. Pero pel contrari si tindrà molta influència en una nova generació de nacionalistes, que seran els verdaders apòstols del catalanisme en la seua branca política. La forma de guanyar adeptes a la seua causa serà similar a la d'una secta: prometent una vida millor (en una Espanya federal), introduint les idees del catalanisme intransigent com l'odi a lo castellà, culpant a Castella de tots els mals haguts i per haver, aprofitant els moments de debilitat “personal” en moments de crisis econòmiques, etc.. Pero també senyalant, a aquells que no combreguen en la seua ideologia, de no ser bons catalans, o lo que és lo mateix, “o estàs en nosatres o contra nosatres”. Aixina Almirall en l'any 1882 impulsa la creació el Centre Català, organisme que es constituïx en “partit polític” en l'any 1884 despuix de tindre lloc el primer congrés catalaniste. En 1886 un grup d'estudiants forma el Centre Escolar Catalaniste, a modo de “filial” del Centre Català, i del com eixiran Prat de la Riba, Narcís Verdaguer Callís, Pere Muntanyola, Francesc Cambó, Josep Puig i Cadafalch, Joan Josep Permanyer. Este grup d'estudiants universitaris conservadors provocaren l'escissió del proyecte catalaniste de Almirall el qual havia pretés agrupar a les diferents corrents que havien segut atrapades pel catalanisme cultural intransigent, ya anaren carlistes, federalistes, o d'un atre “color”. Serà esta generació la que inicia la pijor (encara pijor) cara del catalanisme: victimisme, arrogància, prepotència, hipocresia, maquiavelisme, calumniadors, odi, fanatisme…. El catalanisme polític ya des dels seus origens i fins a l'actualitat es resumixen en castellanofobia
El Catalanisme polític de Almirall és “un proyecte federal per a Espanya”, pero per a justificar la necessitat d'esta reforma de l'Estat Espanyol, no se li ocorre una atra cosa que recórrer a la pijor cara del catalanisme és dir: parlar de lo mals que són els castellans, als que etiqueta de “Quixots”, opresores, etc.. en contraposició a les bondats dels catalans i el seu caràcter. Estem davant una postura clarament xenòfoba, que arreplega lo que s'ha anat cultivant en l'àmbit de la cultura. No té reparacions este subjecte en afirmar que el que un català parle castellà és una marca d'esclavitut, no dubta en dir que Catalunya és un país conquistat. Tot este “pensament” grotesc ho va arreplegar Almirall en 1886 en un llibret titulat “Lo Catalanisme”, hui considerat una fita pel nacionalisme, pero que no deixa de ser una recopilació d'imbecilitats que deurien ser hui més que mai denostada. Per a curiositat podem vore que llavors, també per al propi Almirall, Espanya era una Nació i Catalunya era denominada Regió. Per lo que hui cridem nacionalisme, llavors era Regionalisme. Almirall mai serà antiespanyol, pero sí demostrarà odi visceral a Castella i als castellans. Una atra mostra més de com el nacionalisme català va canviant en el temps els seus propis arguments a mesura que es va radicalisant, en lo que els primers catalanistes serien considerats uns fascistes pels nacionalistes de hui.
Almirall organisaria els dos primers congressos catalanistes a on buscaria l'unió de totes les corrents catalanistes de l'época, ya fòra des del punt de vista lliterari, de federalistes com ell, del carlisme, etc.. Dit primer congrés en el que es presentava un escut de Catalunya travessat en un punyal en el blasó de Castella i Lleó, va tindre resposta per part dels catalans de l'época com la de Joan Mañé i Flaquer que s'arreplega a continuació. A pesar de que hui es comenten estos fets com a rellevants, ya que hui nos governen nacionalistes, la realitat és que estos primers catalanistes eren molt poquets, de fet no contaven en molt respal popular i pràcticament es podien contar en els dits de la mà.
Pel panflet “Lo Catalanisme” entenem perfectament que açò del “catalanisme” es tracta d'una doctrina xenòfoba, que busca avivar odis entre comunitats germanes, i que per lo tant és un moviment populiste en estar culpant de tots els mals haguts i per haver a uns atres que verdaderament poca culpa tenen. No existix l'autocrítica en este moviment. Ho sabem de sobres, i ho sofrim actualment. Aixina que esta ideologia populista anirà creixent aprofitant qualsevol moment de crisis, ambient ideal per a aumentar en adeptes. Realment funcionen com una secta ya des del principi. Una de les primeres ocasions que té el catalanisme polític per a inocular el seu virus a atres àmbits de la societat catalana, li ve quan es produïx el temor de que en 1885 Espanya puga posar fi al règim proteccioniste que tants beneficis va donar a Catalunya en detriment del restant de províncies Espanyoles. Aixina en l'any 1885 Almirall, en els seus feligresos de llavors, i part de la burguesia catalana entreguen al Rei Alfonso XII un memorial d'agravis, en a on ademés de demanar que se seguixca protegint a l'indústria catalana (el monopoli més be), se li explica per a justificar la descentralisació, tota la llista de mentires històriques difoses pel catalanisme cultural, i de com els catalans són @victimar, estan maltractats, etc.. Es produïx ací el naiximent del plorar victimist agressiu del nacionalisme, alguna cosa que a dia de hui encara persistix.
Durant estos anys huitanta en els que Almirall té el seu paper protagoniste, aniran creant-se els símbols del catalanisme com La diada, 11 de setembre, en 1886 (que va consistir en una missa), l'himne Els Segadors, en 1882, o la sardana que aplegarà una miqueta més vesprada, ya en l'any 1892. Símbols que no gojaran de l'estima de totes les corrents del catalanisme i que s'aniran acceptant en les següents décades. Valentí Almirall serà apartat pronte com a cap del catalanisme. Les escissions del Centre Català, en el que s'agrupaven diferents corrents del catalanisme, conservadors i d'esquerra, l'accés al mateix del multimillonario de llavors Eusebi Güell varen relegar a Almirall a l'ostracisme del catalanisme. Anys més tarde el ya oblidat primer apòstol del catalanisme intentarà ser recuperat pel hui tan mencionat (gràcies a Artur Mes en alusió a C’s), Alejandro Lerroux. En l'any 1902 en la traducció al castellà del seu panflet “Lo Catalanisme” Almirall redacta un pròlec en el que acusa als catalanistes de l'época (els seus discípuls) de precisament lo que ell havia fomentat: odi, fanatisme, insultar. En fi el tal Almirall va ser un autèntic pocavergonya, xenòfop, hipòcrita, que va donar orige al catalanisme polític. Anys abans una família d'iguals característiques havia fomentat estes idees en l'àmbit de la cultura.
El Romanticisme catalaEditar
A Catalunya, el Romanticisme aplega ya ben iniciat el S.XIX, a través de publicacions com L'Europeu (1823-1824). És llavors quan apareixen autors com *Buenaventura Carles Aribau, autor de “Oda a la Pàtria” i escritors com el *manresano Ramón López Soler. Els primers escritors “romàntics” catalans escriuen en castellà i no es pot apreciar en ells l'exaltació patriotera i l'émfasis anticastella dels autors que els van a precedir. No serà més vesprada, en l'aparició de Joaquim Rubió i *Ors quan es pot considerar que s'inicia realment el moviment denominat “*Renaixença”, (Renaixença), en el qual apareixeran una série d'autors que una volta restaurats els Jocs Florals de Barcelona en 1860 van a contribuir a difondre de forma clara les idees bàsiques de:
- Catalans: bons, passat gloriós, víctimes…
- Castellans: malvats, opresors…
En l'any 1833, apareix publicat un poema en la publicació “El Vapor”, que sembla ser una fita en el despertar Romàntic de Catalunya. No obstant l'autor, Aribau, ho va escriure en Madrit per al seu cap, Gaspar de *Remisa, la principal fortuna de llavors en Espanya (la qual cosa ve a ser un eixemple irònic de *cuan oprimida estava la societat catalana), i no va mostrar, ademés, mai cap interés algun pel moviment cultural que li precediria. De fet Aribau si va ajudar a fomentar realment algun idioma seria el castellà en colaboració en un atre català, *Rivadeneyra. També nos crida l'atenció la forma que té Aribau de cridar a l'idioma català, “llemosí”, nom utilisat de forma habitual des de feya sigles i “censurat” pel nacionalisme intransigent posterior (De fet fins a 1934 encara se seguia utilisant sense problemes, pero a Pompeu Fabra li molestava). És Aribau una prova més de les mil i una mentires a les que nos tenen acostumats els nacionalistes. I és que dit moviment nacionaliste és fill del S.XIX i sobretot de 1898.
No serà fins a l'any 1841, quan en Joaquim Rubió i Ors, s'inicie verdaderament l'interés dels romàntics catalans per recuperar el “idioma català per a l'escritura”. En lo *Gayté del Llobregat, veem com ya han quallat en este mateix autor les noveles romàntiques a l'estil de Walter Scott, quan per eixemple nos relata en singular estil el lloc de 1714 i nos parla de “muralles @teñir de sanc catalana”…En dita publicació advertim per a sorpresa del nacionalisme que segons l'autor són els catalans els que s'avergonyixen de parlar català i per lo tant els culpables de l'abandó del mateix. Alguna cosa més que mencionat des del S.XVI i durant el S.XVIII, #lo que no impedix que el nacionalisme seguixca explicant que el castellà es va impondre per obligació despuix de la “conquista” de Catalunya per part dels malvats castellans, quan no la malvada Espanya que al mateix temps no existia encara. cal mencionar que el propi Rubió no va ser *antiespañol, ni *anticastellano, com no ho seran fins a prou temps despuix varis autors catalanistes. Al contrari, Rubió i *Ors parla en nostàlgia d'un passat “gloriós”, pero no és contrari a Espanya. Eixe sentiment *hispanófobo no es manifesta encara en esta época d'inicis del S.XIX, pero la *castellanofobia lliterària anirà evolucionant a conte gotes fins que siga realment un principi bàsic del nacionalisme polític que sorgix a finals del S.XIX, el qual s'encarregarà de *inocularlo en l'ADN de part de la societat catalana. Per lo que, tenint en conte que dit sentiment *hispanófobo part originalment de noveles romàntiques, fa que la situació actual que vivim, nos resulte “patètica”, als no nacionalistes que no hem caigut en braços de l'odi irracional.
És puix a partir de les noveles Romàntiques que el nacionalisme ha construït una història INVENTADA de Catalunya. Els nacionalistes no expliquen història a partir de les senyes, o dels fets. Expliquen una història ya “preconcebuda”, en “catalans bons-castellans malvats”, i despuix adapten als seus dogmes els fets i senyes històriques, ya siga per omissió, manipulació o invenció. Lo que hui expliquen en les escoles, són noveles, ¡sí! noveles romàntiques *repintadas en vàries capes de *hispanofobia. Han construït una història que té que encaixar, per nassos, en les falàcies històriques que van inventant. Aixina lo que ensenyen als catalans sobre 1714 procedix de l'invenció romàntica dels autors del S.XIX. Pero no només es parlarà del famós lloc, sino també de molts atres fets com per eixemple la batalla de Muret, en la que Pedro II d'Aragó, ya convertit en Pere I de Catalunya, pert el sur de França i frena l'expansió “catalana” en Europa. És dir no només es va a molejar una història de la bona Catalunya front a la malvada Castella (despuix ya Espanya com a sinònim), sino que es va a borrar o *ningunear l'història del restant de territoris de la Corona d'Aragó, per a donar exclusiu protagonisme en fets històrics a Catalunya.Tampoc es van a respectar al restant de territoris en l'aspecte cultural. Aixina succeïx en la “*catalanización” d'autors mallorquins, com Ramon Llull, o valencians, com qualsevol del sigle d'or de les lletres valencianes del S.XV. Tot els que siga de l'agrade nacionaliste va a passar a ser català, posant aixina un accent greu de *acomplejamiento i insult a la pròpia Catalunya, per avergonyir-se dits nacionalistes del seu verdader passat, del com, els que no som nacionalistes nos *enorgullecemos sense cap tipo de complex. Comentar que és incorrecte parlar d'una “Renaixença” “*Renaixença” de la lliteratura catalana, com es coneix al periodo que naix a partir de Rubió i *Ors, ya que para això deuria haver una “mort” anterior, i el problema és que mai va existir. I és que en Catalunya l'interés i amor pel propi idioma procedix “verdaderament” d'este mateix sigle, i sense lloc a dubtes l'aferrar-se en irracional *desmesura a l'idioma català com a fet diferencial primordial en el que es puga parlar o no d'una Nació, també.
Que el nacionalisme català procedix del Romanticisme és alguna cosa que no era certament negat fins fa poc en círculs nacionalistes. No obstant hui abunda una àmplia bibliografia nacionalista empenyorada en buscar continuïtat entre 1714, la pèrdua de furs, i el resorgir en força “de la consciència nacional”. Res més llunt de la realitat. Reclamar furs, només és reclamar furs, #lo que ve a ser un interés conservador per les tradicions passades. En cada una de les reivindicacions forals en les que els autors nacionalistes pretenen fer vore una reivindicació nacional catalana, nos trobem en que eixos senyors “supostament nacionalistes” nos manifesten també la seua condició de…”Espanyols”, alguna cosa que no encaixa en el nacionalisme, ya que és un moviment basat en la *hispanofobia, per #lo que no podem parlar de que els eixemples que nos aporten siguen eixemple de nacionalistes. I és que per que es vullga a Catalunya, tampoc s'és nacionaliste, és el cas d'els que volem a la nostra terra catalana, pero no seguim l'ideologia sectària, que és verdaderament lo que és el nacionalisme català. Aixina que si comprovem varis d'eixos eixemples mencionats per la mentira nacionalista vorem que per eixemple els diputats catalans que acodixen les Corts de Càdis en l'objecte de reclamar els furs, per molt que s'empenyoren els *hispanófobos en voler fer vore que eixos diputats eren nacionalistes catalans per defendre l'Antic Règim o reclamar els furs i privilegis perduts, la realitat no va ser eixa. I és que per eixemple, el diputat català, el Sr. *Aner, un dels més actius en eixa reclamació, sentència en una de les seues intervencions en tot un: "En Catalunya tots són patriotes".
Per lo que si era patriota espanyol, el Sr. *Aner, per molt encabotament que li posara en voler recuperar furs perduts, no podia ser al mateix temps un nacionaliste catalaniste, és dir un *hispanófobo. Un atre eixemple de que el recort dels furs catalans, no és sinònim de nacionalisme català, ho trobem en el següent document en el que queda reflectit la @españolidad de l'autor. I és que acordar-se o fer menció simplement de fets històrics passats no poden ser considerats perque sí com a reivindicacions. De fet la major part de les voltes eixos recordatoris o mencions *són només això, acordar-se de fets passats, tal i com ho pot ser qualsevol menció d'un atre acontenyiment. Aixina que trist és comprovar la contínua mesquinea d'autors nacionalistes en pretendre manipular de forma grotesca tals fets en la finalitat de demostrar lo indemostrable. Pero encara aixina, i encara que coste entendre-ho, els creuen, tenen molts feligresos; tal és el grau preocupant al que han aplegat les coses hui en Catalunya, i he ací un atre eixemple de l'irracionalitat que caracterisa esta ideologia, heretada del propi romanticisme, de la qual procedix.
La família Bofarull. L'Archiu de la Corona d'Aragó i l'Acadèmia de les Bones Lletres de Carcelona: factories de falàcies i mentires nacionalistesEditar
Al Romanticisme català se li va unir, de forma transcendental, l'entrada en escena de la família *Bofarull, la qual durant casi cent anys va controlar l'Archiu de la Corona d'Aragó. Des d'esta institució varen difondre i varen donar a conéixer certament documents inèdits que varen ajudar a una millor comprensió del passat històric de Catalunya. Verdaderament una *encomiable llabor que no deu ser ni molt manco tindre en desconsideració. Pero al mateix temps sí deu tindre's en conte que la seua passió extrema per Catalunya els va portar a cometre varis i greus atropells històrics posant aixina l'història real de Catalunya al servici d'una història preconcebuda. Esta família participarà de forma activa en la Real Acadèmia de les bones lletres de Barcelona, institució fundada en temps de Felipe V (en una contribució en la “causa nacional” nula fins a principis del S.XIX) i també tindran un paper destacat en la Real Acadèmia de l'Història d'Espanya. Dos dels seus membres més destacats seran Pròsper de *Bofarull i sobretot el seu nebot Antonio.
Els *Bofarull eren una família originària de Reus, Tarragona, i procedien de partidaris de Felipe V (és dir eren una família “*botiflera”) que fent fortuna com a comerciants, varen accedir a la noblea en temps de Carlos III. Pròsper el primer *Bofarull *archivero va estar buscant fortuna com pica pleits per Castella, aplegant a treballar en la Real *Chancillería de Valladolit on li va sorprendre l'usurpació napoleònica d'Espanya tenint que fugir per eixe motiu a Càdis. Allí va aplegar a ocupar càrrecs de rellevant importància, com a juge i Alcalde Major. És en eixa época gaditana quan es casa en una “*Sartorio”. Sorprén per això que una persona en estos antecedents tinguera una idea tan equivocada, o “intencionadament” equivocada, respecte a Espanya com a nació, idea que va a marcar de forma important el naiximent i l'evolució dels *bulos nacionalistes posteriors. De Pròsper nos ha aplegat una biografia publicada per @Milà i Fontanals, segons pareix escrita a partir d'una precedent autobiografia del propi *Bofarull, en el que se li descriu com el “salvador” de l'Archiu de la Corona d'Aragó, i en el que es dona a conéixer algunes de les “penúries” que va tindre que patir durant dita época, ya que va ser relegat de la direcció en dos ocasions. Una biografia escrita en l'estil propi del romanticisme, pero que encara aixina seguix sent para molts una biografia oficial.
Finalisada la Guerra d'Independència, Pròsper es fixa en l'Archiu de la Corona d'Aragó com una oportunitat per a trobar un lloc laboral idòneu que li permeta retornar a Catalunya. Conseguirà la seua meta i serà nomenat *archivero en abril de 1814, i quatre anys més tarde director de l'Archiu en plenitut de les seues funcions. Este càrrec ho conseguix gràcies a les seues bones relacions en les altes esferes del moment. En març de 1814 davant l'intenció de centralisar-se tots els archius provincials en un únic archiu en Madrit, el propi Pròsper baix @pseudónimo (Félix *Fluralbo) publica una série de reflexions a on solicita que no es trasllade. Un més més tarde l'Archiu queda baix el seu control. En dit document podem contemplar com en efecte *Bofarull té un concepte d'Espanya peculiar (hui molt acceptat, a diferència de la mateixa época, i encara menys en sigles anteriors), no frut del seu pas per l'Archiu, sino que és preconcebut. Cert és que Pròsper viu en un temps en el que es posa fi a l'Antic Règim. Un temps en que la paraula Constitució (com la de Càdis) és vista per alguns, al no tindre atres referències, com una colecció de furs, ya que els *constitucions catalans lo eren i per este motiu sense ser lo mateix, la gent es prestava a confusió. Hui succeïx al contrari i l'ignorança nacionalista veu en els *Constitucions Catalans, no furs, sino una Constitució com la que tenen varis països. I , podríem entendre que la paraula Nació, Estat-Sobirà, causara en dita época la mateixa confusió, com la seguix causant hui en dia. Pero és mera especulació el poder entendre les motivacions de Pròsper en intentar *desconceptuar Espanya, i intentar entendre si es tracta d'una confusió llògica, o be es tracta d'un interés desmesurat per recrear un passat de Catalunya preconcebut frut dels seus complexos, i intentar recrear eixe passat en la seua #present, o potser una mescla d'abdós possibilitats. A partir dels escrits de Pròsper, observem una *exultante i exagerada passió pel passat migeval de Catalunya, on no es cansa de parlar d'Estats Sobirans, quan parla de comtats feudals. Aixina per a ell no només Barcelona va ser un Estat *Soberanísimo, sino que també ho va anar *Urgel. El considerar a Espanya només com la Península, haguera escandalisat a atres catalans com Capmany, el qual no va poder llegir dit document en haver fallit un any abans. Apreciem també un interés desmesurat en inclús presentar a un ya fallit Fernando VII, com a Comte de Barcelona, de Castella i d'Aragó (en separat)…Siga pel motiu que fora *Bofarull ya tenia una idea preconcebuda sobre Catalunya i la seua història, i d'eixa *pre concepció farà un filtre per a on deuran passar “i ajustar-se” les seues publicacions inèdites de l'Archiu. Lo que portarà, com denunciarà Antonio *Ubieto, a una “falsificació” de l'història, ademés d'introduir una série d'idees que aniran donant lloc a molts dels *bulos nacionalistes posteriors. I és que de personages. *Patrioteros i apassionats sobre fets històrics varen existir sempre i en qualsevol racó del planeta. També gent que ha falsificat i exagerat fets històrics, quan no s'han inventat descaradament una història en desconéixer fonts i no tindre accés a les mateixes. No obstant nos trobem que en la família *Bofarull, es ven des de “una aparent serietat i professionalitat” les mateixes #exageració i/o mentires. I açò farà molt dany, ya que molts autors contemporàneus a esta família, les aniran prenent com a fonts fidedignes.
I és eixa *pre concepció d'Espanya i Catalunya la que farà que les seues publicacions tinguen que adaptar-se a la mateixa. I si no s'adapta, puix com sabem gràcies a Antonio *Ubieto, s'eliminen, o es manipulen. I aixina és, Pròsper ha passat a l'història com el manipulador del *Llibre de *Repartiments de Valéncia, en el que va tachar tots els llinages castellans, aragonesos, etc.. Tots els llinages que no eren catalans, per a que quedara com a prova de que la conquista i posterior repoblament només es va realisar en catalans. A pesar de que un repartiment tampoc significa repoblar. Dita manipulació va ser demostrada per Antonio *Ubieto, lo que li va ocasionar en el seu moment el ser amenaçat per radicals nacionalistes. En el tom V del seu llibre “Història d'Aragó, Creació i desenroll de la Corona d'Aragó” *Ubieto, denunciava algunes manipulacions (i pèrdua de documents, com un dels #testament de Jaime I) realisades per Pròsper de *Bofarull i posteriorment el nebot d'este, Antonio. Aixina *Ubieto dia lo següent:
“Les base del moviment *regeneracionista (*Renaixença) apareix fonamentada històricament en la Colecció de Documents Inèdits de l'Archiu de la Corona d'Aragó, que va començar a publicar en l'any 1848 Dò Pròsper de *Bofarull i *Mascaró, director a l'adop de dit archiu. Colecció que es coneix *abreviadamente com *Codoin, que s'ha considerat modèlica. Pero ací trobem *mixtificación o falsificació, encara que hi ha més”.
Com a eixemple de l'estil “Bofarull” podem prendre esta obra “Els Comtes de Barcelona *vindicados” publicada en l'any 1836. En este document apreciem una obsessió malaltiça per remarcar de forma insistentment repetitiva lo de “Comtes Sobirans”, pero ademés apreciem que el tal Pròsper se servix en senyalar com a evidències lo que no és capaç d'acompanyar en un justificant que demostre tals veritats. Segons pareix tals veritats ho són perque ho diu o pensa ell mateixa. Estem davant un senyor en el que l'història es té que adaptar a les seues idees. Aixina per que ell ho diu, els comtes feudals eren sobirans i eixos territoris han segut independents compartint durant molt temps “Príncip” en atres territoris. Esta idea de Pròsper revestida d'aparent serietat farà molt dany i influirà en tot aquell es prenga la seua font com alguna cosa sério, i en absolut manipulat o falsificat. No obstant cal dir que la no acceptació i Espanya com a nació històrica encara tardarà en ser adoptada,i no aplegarà fins als temps de Prat de la Riba. Catalans contemporàneus i immediatament anteriors a *Bofarull, tals com Capmany o Juan Francisco Masdeu, no plantegen en absolut eixa *desnacionalización d'Espanya o eixa no acceptació d'Espanya com a poble. Al contrari. La llínea de Pròsper és la d'inculcar-nos que cada feu va ser un estat independent, o en el millor dels casos, “*confederados “entre sí compartint únicament Rei, traslladant d'esta forma conceptes moderns a l'edat mija, i viceversa. Esta llínea la va a desenrollar àmpliament el seu nebot Antonio. I és este i atres autors, a partir d'esta família, els que aniran portant dita llínea cap a posicions cada volta més extremistes en les que s'intentarà deslligar a Catalunya de tot lo espanyol, “matant a Espanya “, negant-la com a Nació (ni històrica, ni contemporànea) al mateix temps que s'eleva a Catalunya de Regió a Nació (Estat Sobirà) en tota regla. És Pròsper qui posa la primera pedra per a “*desconceptualizar” l'història de Catalunya. A partir d'ell el seu nebot nos parlarà de Confederacions històriques, com la *Catalano-Aragonesa, terme que tindrà àmplia acceptació entre el catalanisme. Molts autors a partir de llavors van a intentar remarcar les glòries d'un passat extraordinari de Catalunya. Pero si eixe passat porta el nom de Corona d'Aragó, i això molesta, es canvia; i si el sigle d'or va ser valencià, puix ara també és català. I si Ramon Llull va nàixer en Mallorca, puix era català també…I aixina va ser…i aixina continuem.
La família Bofarull va controlar l'Archiu de la Corona d'Aragó durant un sigle. Despuix de Pròsper (1814-1840; 1844-1849), el seu fill Manuel Bofarull Sartorio (1850-1892), i despuix el seu net, Francisco *Bofarull Sanes (1893-1911) varen dirigir l'activitat de l'institució.
A pesar de que la manipulació del Llibre de Repartiment del Regne de Valéncia, és gravíssima, cal dir que el nebot de Pròsper, Antonio, és un personage molt més transcendental respecte a la seua contribució a la manipulació de l'història de Catalunya i en la difusió de falàcies, frut del seu apassionat interés per exagerar i glorificar el passat, real o inventat, de Catalunya. Antonio va tindre a un bon mestre en este sentit en el seu tio, pero també, com a fill de “bon romàntic català i fan de Walter Scott”, és Antonio un dels *difusores i *incitadores a l'odi a lo castellà.
Va ser Antonio autor d'una àmplia i extensa bibliografia. La seua activitat lliterària va ser *extenuante i se li deu reconéixer en este sentit la seua llabor per difondre l'història de Catalunya, encara a pesar del seu biaix “@chovinista” en moltes de les seues publicacions, que tant dany varen fer justament al correcte coneiximent de la mateixa. Ell, en *Victor *Balguer varen ser els impulsors de la Restauració *dels *Jocs *Florals de Barcelona, en 1859. És Antonio autor de la primera novela en català de l'época, “La *Orfaneta de *Menargues o Catalunya *Agonisant”, en a on se nos reinterpreta el Compromís de Casp i se nos presenta al malvat Fernando de *Antequera, primer Rei d'Aragó *Trastámara, com el malvat castellà que li va llevar el tro al llegítim i molt català Jaime de *Urgel, “el desgraciat”. Es tracta d'una novela, no d'un llibre d'història, no obstant de la mateixa manera que les noveles anteriors a la mateixa, influïdes per l'estil de Walter Scott, van a difondre unes idees de mals i bons, en lo que l'història es deurà adaptar a esta visió romàntica, creant per a Catalunya, una història en la seua major part falsa. És també Antonio autor del concepte “Confederació *Catalano-Aragonesa”, eixemple de la “*desconceptualización” de l'història per part d'esta corrent romàntica que controlava l'Archiu de la Corona d'Aragó. Dita idea definitivament té acolliment entre els catalanistes de l'época. L'estil d'Antonio, és apassionat, exagerat i fins a obsessiu quan es tracta d'adornar les seues falàcies i invencions. Aixina podem apreciar en varis pròlecs de les seues obres, el “@chovinismo” català malaltiç que professava este senyor.
En esta introducció, escrita en l'any 1850, nos podem fer una clara idea del pensament i estil d'Antonio Bofarull. Un pensament que serà el precursor del catalanisme més intransigent que, no obstant, encara tardaria en aplegar. Note's que no nega el naiximent d'Espanya en els Reis Catòlics, i que a continuació existiren Monarques d'Espanya (alguna cosa que contradiu al seu tio). I és que com ya s'ha comentat la mentira nacionalista anirà evolucionant poc a poc, afegint també nous *bulos. En lo que els primers nacionalistes, com Prat de la *Riba, serien inclús considerats “@españolista” pels nacionalistes més radicals de hui. De fet poc temps despuix de formar-se la *Lliga Regionalista, de Prat de la *Riba i *Cambó, els seus membres ya seran acusats de no ser verdaders catalanistes. Un atre eixemple que nos retrata a Antonio de *Bofarull i el seu toc “*castellanófobo” és la publicació “Els *trobadors *nous” en el qual arrepleguem una poesia que ataca a aquells que s'avergonyixen per parlar català i volen fer-se passar per castellans.
En el palau *Requesens de Barcelona, es troba la *Reial *Acadèmia dels *Bones *Lletres, creada en 1726, en temps de Felipe V. Una acadèmia que a lo llarc del S.XVIII no va tindre un paper destacat en “la recuperació de la consciència nacional” de Catalunya, pero que en el S.XIX, el romanticisme català, la *famila *Bofarull, i demés autors, sí que tindrà un paper més que destacat. Per la mateixa passaran personages com Andrés *Avelino *Pi i *Arimón, que contribuiran, en els *Bofarull (i molts atres més) a presentar-nos una història de Catalunya passada pel filtre de la mentira i la manipulació. Eixemple d'això ho trobem en la seua obra “Barcelona antiga i moderna” publicada en 1854, on nos introduïx per eixemple sobre l'existència d'un Estat Català que va durar més de mil anys, també sobre un naiximent inequívoc de Catalunya en l'any 988 (no és pioner en tal afirmació pero és contundent en la mateixa), pero ademés nos introduïx en l'idea que en eixa mateixa época, des de Felipe V, Catalunya està ocupada militarment. Afirmacions desgavellades i/o molt qüestionables, que han persistit fins a hui, encara sabent de sobres que es tracten en la seua major part d'autèntiques falsetats, o veritats a miges.
Aixina que,una Acadèmia, fundada en temps de Felipe V, i una família que va recolzar al mateix, sent despuix *ennoblecida per Carlos III, es varen convertir, conjuntament a les noveles històriques a l'estil de Walter Scott, en l'orige patètic, i irònic, del greu problema que hui sofrim en Catalunya: “el nacionalisme català”. Despuix de més d'un sigle i mig, ningú ha segut capaç, a pesar d'intentar apartar d'una volta per totes l'història falsa i inventada que es comença a explicar en aquella época, sent per contra àmpliament difosa i convertida en dogmàtica. Ademés d'ampliada de forma periòdica en noves teories *hispanofóbicas.
El catalanisme “acultural” i intransigentEditar
Els fans de Walter Scott catalans, els “historiadors” com els *Bofarull o *Pi i *Arimon, van a influir en les futures publicacions que aniran sorgint a lo llarc del S.XIX. Tant és aixina que aniran apareixent autors cada volta més radicals, en plantejaments molt agressius respecte als que iniciaven els *Bofarull. De fet esta família hui poden semblar-nos més be pertanyents a un catalanisme molt “*light”. Aixina que, no molt més vesprada de la restauració dels *Jocs *Florals apareixen autors com *Mateu Bruguera, curiosament *carliste, membre de la Real Acadèmia dels *Bones *Lletres de Barcelona, que en 1871 nos presenta “una *abominable conquista castellana” a lo llarc de la seua “Història del memorable lloc i bloqueig de Barcelona i heròica defensa dels furs i privilegis de Catalunya en 1713 i 1714”. L'image adjunta pertanyent a dita obra és més que *ilustrativa. Es tracta d'un document que arreplega informació extreta de “les Narracions Històriques del *austracista exiliat, *Castellví”, sent este l'únic aspecte d'interés. Pero escrit durant una ofensiva *carliste, es tracta d'un intent d'introducció del “virus catalaniste” en el *carlismo, introduint-los en l'odi a lo castellà. No obstant no serà verdaderament fins al S.XX, i passat 1898, quan verdaderament partix dels *carlistes es faran catalanistes conservadors, ya que els decepcionats partidaris dels “Carlos” en reclamar furs, convergiran en este punt en el moviment catalaniste, sobretot quan este es passe també a la política conservadora.
Lo cert és que despuix d'esta publicació va aparéixer en Barcelona, en 1872 un panflet anònim en el títul de “Els *catalans i *sos *furs. *Llibret *dictat *per un *fill de la *terra; tot ell escrit en català”, en un to agressiu que conté una apologia de la llengua catalana, radicals mostres d'odi contra Castella com *opresora i *expoliadora de Catalunya, una vora a les glòries medievals, i una reivindicació de les llibertats perdudes davant els francesos, l'orgull dels catalans per ser “espanyols” i un militant “catolicisme”. Tenim aixina que, un eixemple de contaminació del *carlismo a través del catalanisme cultural més intransigent, iniciat per l'us i abús de la confrontació interessada de Catalunya contra Castella en noveles escrites en l'estil de Walter Scott, noveles que faran que s'escriga l'història de Catalunya adaptant-se a les mentires i falàcies explicades en dites obres. El virus catalaniste comença a contagiar a atres àmbits de la societat catalana, ara el *carlismo, despuix l'economia, la religió, etc…
Un atre membre de la ya citada Real Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, i ademés membre de la Real Acadèmia Espanyola de l'Història, va anar Josep *Coroleu, el qual en 1878 publica “Els Furs de Catalunya”, en la qual intenta construir una Constitució per a la Nació Catalana, basant-se principalment en constitucions d'atres països, *incluída l'espanyola i inspirant-se en els antics furs catalans. Dita obra arreplega absurts com considerar la Nació Catalana la formada pels territoris a on segons ell es parla català: Catalunya en els Comtats del Rosselló i Cerdanya, Valéncia i Mallorca. Ademés nos parla d'un complex *confederativo *espeluznante: La Nació Catalana estarà *confederada entre sí i també en el Regne d'Aragó, *peró ademés el Principat de Catalunya estarà també *confederado en els Comtats del Rosselló i la Cerdanya. És dir tres nivells de confederació, que nos ve a indicar el *estupidismo heretat de la família *Bofarull i el seu nul enteniment del feudalisme i el fi de l'Antic Règim. Ademés de *Coroleu i *Mateu Bruguera aniran sorgint atres publicacions en les que cada volta, en més despropòsits es va extremant el catalanisme *acultural, arreplegant de fet atres idees que s'estaven donant en Europa, en l'unificació d'Alemanya i Itàlia, les demandes nacionals de *Hungria, Sèrbia, etc.. No només es parla d'unitat llingüística, sino també de raça, buscant en este àmbit el fet diferencial, per si l'idioma no fora prou, i aixina trobem ya en 1878 autors com Salvador *Sanpere que nos parlen de la “*rassa catalana”. També a destacar el Bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, impulsor del catalanisme tradicionaliste i catòlic, i la seua frase “Catalunya serà cristiana o no serà”.
Aixina que tenim una corrent del catalanisme que apartant-se de l'amor per la cultura, i per la pròpia Catalunya, només buscar centrar-se en odiar i odiar i odiar a tot lo Castellà, i eixe odi serà el motor de dita corrent. I és eixe odi el que els portarà a inventar o a *rebuscar qualsevol clavill del passat o inclús del present que els servixca per a *victimizar a Catalunya, #lo que es traduirà en una justificació per a odiar a Castella. Esta corrent res cultural, *acultural, serà la que, una volta passada de la cultura a la política, a partir de 1898 triumfarà, i la que hui nos ha aplegat i nos governa. Eixemple d'esta *intransigencia *acultural centralisada en la *castellanofobia la veem en acollir-se a donar per certa l'història de que un Conseller de Barcelona, un tal *Fivaller va obligar al primer Rei *Trastámara d'Aragó, Fernando I, a respectar les lleis catalanes. Dita història que si be és molt anterior al S.XIX no té soport documental i és més que qüestionable la seua veracitat, no obstant cal dir que el tal *Fivaller no representava a la Generalitat, sino al Consell de *Cent de Barcelona, per #lo que la seua reclamació s'acollia únicament a l'àmbit barcelonés, no podent ser considerada en conseqüència una reivindicació “catalana” en contraposició al poder “castellà” que ha usurpat el poder dels Reis “catalans”. Pero ademés d'eixe matís, és que antigament també circulava l'història de com *Fivaller, en caure malalt Fernando de *Antequera en Igualada (Barcelona), encara a risc d'emmalaltir va intentar sanar al seu Rei chuplant-li les llagues, #lo que era venut en Catalunya, com un símbol de fidelitat dels catalans al seu Rei, el Rei d'Aragó i despuix també Rei d'Espanya. Pero això últim no es comentava, ni es comenta hui en dia, ya que s'ix de la llínea *castellanófoba del nacionalisme català.
Un clar eixemple de com la *acultura catalanista va quallant poc a poc en la societat catalana, ho trobem en esta obra de 1868, de Luis *Cutchet, en el qual nos narra a partir de la fugida d'Isabel II, que model és millor per a Espanya, recorrent a una explicació de l'història de Catalunya en la que arreplega tots els *bulos inventats. La mentira iniciada pel Romanticisme, ya en eixa época s'havia convertit en dogmàtica. La difusió de la mentira *hispanofóbica no només es farà a través de publicacions i concursos lliteraris, o a través d'institucions acadèmiques. La mentira i l'odi tindran per a cada una de les corrents en les que s'anirà dividint el catalanisme, un periòdic, semanari o revista satírica en el que s'intentarà inculcar l'ideologia sectària al llector.