Marcelino Menéndez Pelayo
| Marcelino Menéndez Pelayo | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Filòlec i escritor. | ||
| Naiximent: | 3 de novembre de 1856 | ||
| Lloc de naiximent: | Santander, Cantàbria, Espanya | ||
| Defunció: | 19 de maig de 1912 | ||
| Lloc de defunció: | Santander, Cantàbria, Espanya | ||
Marcelino Menéndez Pelayo (Santander, 3 de novembre de 1856 - 19 de maig de 1912) fon un escritor espanyol, filòlec, crític lliterari i historiador de les idees.
Consagrat, fonamentalment i en extraordinària erudició reconstructiva, a l'història de les idees, l'interpretació crítica i l'historiografia de l'estètica, la lliteratura espanyola i hispanoamericana i a la filologia hispànica en general, encara que també fon polític, va cultivar la poesia, la traducció i la filosofia. Germà de l'escritor Enrique Menéndez Pelayo. Fon propost al Premi Nobel de Lliteratura.
Biografia
Marcelino Menéndez Pelayo naixqué el 3 de novembre de l'any 1856 en el carrer Alto del municipi de Santander; fill de Marcelino Menéndez Pintado, catedràtic de Matemàtiques en l'Institut de Santander i alcalde de la ciutat durant el bieni progressiste, i de María Jesús Pelayo España; tingué tres germans: Enrique, Jesusa i Agustín.
El seu germà Enrique conta en les seues memòries que als dotze anys substituïa al seu pare en la càtedra de matemàtiques, traduïa sense diccionari a Virgili i llegia l'Història d'Anglaterra d'Oliver Goldsmith. Estudià el bachillerat en l'Institut Cantàbric de la seua ciutat natal, a on va destacar per la seua prodigiosa memòria. Posteriorment, va completar la seua formació en l'Universitat de Barcelona (1871-1873) en Manuel Milà i Fontanals, en la de Madrit (1873), a on una arbitrarietat acadèmica del catedràtic Nicolás Salmerón, li feu repetir curs als seus alumnes sense ni tan sols haver-los examinat, li faria enemistar-se a mort en el krausisme postkantià i els hegelians en general, i en Valladolit (1874), a on intimà en el que seria el seu gran amic, el conservador Gumersindo Laverde, que el va apartar del seu inicial lliberalisme i el va orientar cap al partit més conservador, el dels cridats neocatòlics o «neos». Feu un viage d'estudis a biblioteques de Portugal, Itàlia, França, Bèlgica i Holanda (1876-1877) i va eixercir de catedràtic de l'Universitat de Madrit (1878) despuix de passar per un tribunal en el que estava un atre gran cult i crític, Juan Valera, a la tertúlia nocturna del qual, en la seua casa, acodiria posteriorment. De comportament heterosexual, vixqué i va morir fadrí. En aplegar a la cinquantena era un home de complexió obesa, i consumia café en excés. Va fallir en el seu domicili de Santander en maig de 1912. Segons el diagnòstic dels meges que el varen atendre en els últims mesos de la seua malaltia, els doctors Quintana i Rodríguez Cabello, Menéndez Pelayo patia una cirrosis atròfica de Laennec, en abundant ascitis. Rodríguez Cabello per una atra part va descartar un orige alcohòlic.
Obra
- La novela entre los latinos (Santander, 1875). Fon la seua tesis doctoral.
- Estudios críticos sobre escritores montañeses. Telesforo Trueba y Cosío (Santander, 1876).
- Polémicas, indicaciones y proyectos sobre la ciencia española (Madrid, 1876).
- La ciencia española, 2ª edició refundida i aumentada (Madrid, 1887–1880).
- Horacio en España (Madrid, 1877, 2ª ed. 1885).
- Estudios poéticos (Madrid, 1878).
- Odas, epístolas y tragedias (Madrid, 1906).
- Traductores españoles de la Eneida (Madrid, 1879).
- Traductores de las Églogas y Geórgicas de Virgilio (Madrid, 1879).
- Historia de los heterodoxos españoles (Madrid, 1880–1882).
- Calderón y su teatro (Madrid, 1881).
- Dramas de Guillermo Shakespeare traducció (Barcelona, 1881).
- Obras completas de Marco Tulio Cicerón, traducció (Madrid, 1881–1884).
- Historia de las Ideas Estéticas en España (Madrid, 1883–1889).
- Estudios de crítica literaria (Madrid, 1884).
- Obras de Lope de Vega (1890–1902).
- Antología de poetas líricos castellanos desde la formación del idioma hasta nuestros días (1890–1908).
- Ensayos de crítica filosófica (Madrid, 1892).
- Antología de poetas hispano-americanos (1893–1895).
- Historia de la poesía hispano-americana (Madrid, 1911).
- Bibliografía hispano-latina clásica (Madrid, 1902).
- Orígenes de la novela (Madrid, 1905–1915).
- El doctor D. Manuel Milá y Fontanals. Semblanza literaria (Barcelona, 1908).
- Obras completas (començades en 1911).
- «Biblioteca de traductores españoles», en Obras completas (Madrid: CSIC, 1952–1953).