El Clarin
Semanari dedicat al mon taurí fundat en 1922 per Vicent Miquel i Carceller (1890 -1940), que a partir de 1930 i fins a la seua desaparició en 1938 tindrà una enorme difusió i èxit en tota Espanya fins alcançar el mig milló de eixemplars de tirada.
La colecció d'este títul en la Biblioteca Nacional d'Espanya està incompleta, i comença en el segon any d'edició, el 13 de giner de 1923, en el “toque” número 39, denominació que donava a la seqüencia de les entregues semanals, que començaren sent de huit pàgines i posteriorment de setze, encara que també editava alguns números extraordinaris en motiu de la fira valenciana i calendaris anuals, aplegant estos a sobrepassar el mig centenar de pàgines.
En el subtítul “semanario taurino defensor de la verdad”, és una publicació de disseny i contingut molt popular –aplegarà a tirar fins a 22.000 eixemplars -, que per a la seua estampa utilisarà la tricromia, principalment en ses portades i contraportades pero també en pàgines interiors, a on també s'utilisen diverses tintes per a la seua impressió.
Publicació molt ilustrada, a on proliferen les fotografies, pero també inserta dibuixos i vinyetes, casi totes elles de caràcter taurí: retratos de matadors i novillers, de ramaders, de cuadrilles, d'empresaris taurins i dels festejos taurins.
Publica cròniques de corrides de bous, informacions, noticies i breus comentaris i chirigotes, utilisant moltes vegades un estil sarcàstic, humorístic i burló. Te seccions com “Palmas y pitos, Avisos, Diccionario taurino, Toques de Clarín o Dietario de Clarín”, i les seues pàgines centrals les dedica generalment a oferir una ficha dels diestros. Conta en corresponsals en províncies espanyoles i en alguns països americans, i entre les firmes dels texts apareixen les de Carlos Quevedo (Don Pamplinas), Alejo Arango, Pedro Mata, Alberto Iranzo, M. Barceló, Eladio Miragaya (delegat en Madrit) o la de Antonio C. Elorza (Granada); pero, com és habitual en les publicacions taurines, molts dels seus colaboradors signen baix seudònims. Entre estos, Latiguillo -Chico, Taleguilla, Juan Verdades, Don Ista, Epifanio, Tranquilo, Juan Taurino, Alberto Sevillano, Ali -Atar, El Caballero Clarín, Curro Faroles, M. del Campo, Franqueza (Barcelona), Don Claro (Bilbao), Pepe Velay (Valladolid) o Don Imparcial (México). Se difundía també en Mèxic, San Francisco, Nueva York, Colombia o Caracas, i els seus corresponsals en Amèrica foren, entre atres, Enrique Azarmendi o el fotógraf El Jarameño.
Generalment, les seues fotografies no van firmades, i va contar en dibuixants com Alvar y Pertegás. Els calendaris anuals, a on publica estadístiques e inserta làmines a color, solen començar en un "Juí de l'any" , escrit en vers i firmat baix el seudònim “Uno del Dos”.
A partir d'abril de 1934 la direcció del semanari l'assumix el sevillà Alberto Escobar Huerta (1882), qui havia sigut prèviament redactor-cap i era autor d'alguns dels artículs, qui a partir de 1936 apareixerà també com a propietari, donant-li al semanari el subtítul “revista gráfica taurina”, en un moment en el que el seu fundador ya era un millonari editor.
L'última entrega d'este títul en la colecció de la BNE correspon al número 686, de onze de juny de 1936. Com a propietari de la capçalera, el citat Escobar solicitarà la seua aparició, i a partir de 1953 començara a publicar-se de nou i seguint la seqüencia, baix la direcció de Rafael Alfaro Taboada.