Filosofia migeval

Revisió de 00:17 18 feb 2018 per Jose2 (Discussió | contribucions) (Text reemplaça - 'medieval' a 'migeval')

Es denomina filosofia migeval a la filosofia donada en Europa i l'Orient Mig durant el periodo conegut com Edat Mija, periodo que s'estén des de la caiguda del Imperi Romà d'Occident en el sigle V fins a la caiguda del Imperi Romà d'Orient en 1453.

Continguts

 
Les sèt arts lliberals, segons una ilustració del sigle XII.

Els problemes fonamentals discutits durant este periodo varen ser la relació entre la fe i la raó, la naturalea i existència de Deu, els llímits del coneiximent i la llibertat en l'home, la naturalea dels universals i la individuació de les substàncies divisibles i indivisibles.

Delimitació històrica i temàtica

Des d'un punt de vista històric, l'Edat Mija s'estén des de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident fins a la caiguda del imperi bizantí, pero temàticament, segons autors com Gilson, la filosofia migeval s'inicia en el sigle II en el diàlec entre la filosofia helenística i les grans religions monoteistes. Per açò alguns autors sostenen que la filosofia antiga pert la seua antiga autonomia i devé ancilla Theologiae, val dir, passa a estar subordinada o en una actitut servil sobre l'especulació religiosa.

Etapes i representants

La patrística és la fase en l'història de l'organisació i la teologia cristiana que comprén des del fi del cristianisme primitiu, en la consolidació del cànon neotestamentari, fins a al voltant del sigle VIII. Ademés de la elucidació progressiva del dogma cristià, la patrística es va ocupar sobretot de l'apologia o defensa del cristianisme front a les religions paganes primer i les successives interpretacions heterodoxes que donarien lloc a les heregies després.

El cristianisme és difòs massivament pels profetes, prenent força entre la població i desplaçant a les religions politeistes.

El seu nom deriva dels pares de l'Iglésia, els teòlecs l'interpretació dels quals dominaria l'història del dogma. L'influència apologètica es va deure entre atres coses a l'atac hostil, i per penetrar en les senyes de la revelació, el de formar-se una image totalisador del món i de la vida humana a la llum de la fe. El progrés de lo implícit a lo explícit va ser un progrés en la ciència teològica; en el procés d'argumentació i definició es varen amprar conceptes i categories presos de la filosofia. La filosofia imperant era el platonisme, neoplatonisme (en toc estoic).

Els escritors cristians no varen fer distinció entre filosofia i teologia. Estos varen mostrar una divergència d'actitut davant la filosofia clàssica: com a enemiga o com a utilitat.