Cecilio Pla i Gallardo
Cecilio Pla i Gallardo (Valéncia, 1860 - Madrit, 1934). Fon un pintor valencià.
Biografia
Cecilio Pla, de ben menut estudià música en l'Escola d'Artesans de Valéncia, seguint els desijos del seu pare que era director de banda i encarregat de partitures del Teatre Principal, continuant els seus estudis posteriorment en l'Institut San Pablo i en l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles en Valéncia. Despuix de conseguir la medalla d'argent en l'Exposició de Valéncia de 1879 i atres premis, l'any 1880 es trasllada a Madrit en el seu amic Carlos Mateu.
Començà els seus estudis de pintura en l'Escola de Bellas Arts de Sant Carles de Valéncia i els va continuar en Madrit, en l'Escola de Belles Arts de San Fernando, on va ser discípul d'Emilio Sala.
Durant els anys 20 va continuar la seua formació viajant per Europa, es va traslladar a Roma, viajant per Itàlia, França i Portugal.
Des d'Itàlia comença a enviar obres, la majoria d'elles escenes de gènero costumistes en les que s'observa l'influència de Marià Fortuny, en les que participa en les Exposicions Nacionals de Belles arts i en les que conseguix numerosos guardons. Els primers reconeiximents en dites mostres, terceres medalles, varen aplegar en 1884 i 1887 per Dante i El entierro de Santa Leocadia, pintures de clara inspiració italiana. En 1892 i 1895 va rebre segones medalles, i en 1899, 1901, 1904 i 1912 atres guardons i condecoracions. També va resultar premiat en una Medalla d'Honor en l'Exposició de Valéncia de 1899 i en l'Exposició Universal de París de l'any 1900 i en l'Exposició de Valéncia de 1910.
La seua obra, a voltes decorativa, goja d'un dibuix propenc a la sensibilitat modernista, que alterna en atres eixemples de pinzellada impressionista.
L'any 1910 va iniciar la seua carrera com a docent en la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando substituint a Emilio Sala al front de la càtedra de Estètica del color i procediments pictòrics, que eixerciria fins a la seua jubilació en 1931. En dita càtedra té com a discípuls a Cossío, Juan Gris i José María López Mezquita. La seua llabor teòrica es va vore completada en la publicació de l'ensaig Llibreta de l'Art Pictòric. En 1924 és nomenat acadèmic de San Fernando, eixercint el seu magisteri notable influència en els círculs artístics conservadors.
Va destacar àmplament com a dibuixant, tal i com atesten els calendaris de Unión Española de Explosivos de 1906, 1907 i 1908. En ells unix el retrat burgués i el folclor valencià en el caràcter festiu de la pirotècnia i el lúdic de la caça.
Alternà les seues activitats acadèmiques en Madrit en estàncies en Valéncia i en la pràctica pictòrica, colaborant durant anys en revistes com La Ilustración Española i Americana, Blanco y Negro o La Esfera, fent cartells com el del Carnestoltes del Círcul de Belles arts de 1892 i participant en la decoració de murals, com en el sostre de l'hotel de l'infanta Isabel de Borbón, el Cassino de Madrit, el Círcul de Belles arts o el palau dels ducs de Dènia. Està considerat el màxim exponent de la pintura modernista valenciana, encara que és capaç de combinar diferents tendències, des de l'academicisme i costumisme dels primers anys, fins al wagnerianisme i el lluminisme de les numeroses escenes de plaja pintades en Valéncia.