Partició de Bèlgica
Oficialmente bilingüe Comunidad francófona Comunidad germanoparlante]] La partició de Bèlgica o dissolució del estat belga consistix en la separació de les regions de Flandes —de parla neerlandesa— i Valònia —de parla francesa—. La tensió entre les dos comunitats ha sorgit a raïl de profunts conflictes culturals i econòmics, ya que la primera regió és més propenca als Paisos Baixos i la segona, a França. Segons estimacions, el 60% de la població belga parla neerlandés, cridat coloquialment flamenc, mentres que el 40% parla francés. La majoria dels 6,23 millons de parlants de neerlandés viuen en la septentrional regió de Flandes, mentres que els 3,32 millons de francoparlants es concentren en el sur, en la regió de Valònia. La Regió de Brusseles-Capital és oficialment bilingüe; no obstant, el 85% de la seua població parla francés. Ademés, 73 000 persones de l'est de Valònia formen part de la menuda comunitat de parla alemana. Gràcies al poder polític i econòmic de l'aristocràcia francesa, el francés es va convertir en llengua oficial de tota Bèlgica en 1898. A pesar de la forta reacció de Flandes, el neerlandés no va ser declarat oficial en esta regió fins a 1921. A açò es va sumar el afrancesament de Brusseles, ciutat on fins a 1950 el neerlandés va ser la llengua majoritària, i que hui només és parlada pel 15% de la població. Per una atra part, si be la regió francesa va fitar el creiximent econòmic durant el sigle XIX, l'indústria valona va entrar en decadència al mateix temps que la de Flandes va créixer ràpidament a lo llarc del sigle XX i va donar lloc a una excessiva dependència del sur respecte al nort. Actualment, tant l'ultradretà Vlaams Belang ('Interés flamenc') com la conservadora Nieuw-Vlaamse Alliantie (N-VA, 'Nova Aliança flamenca') recolzen el separatisme de Flandes.