Vix pervenit

Vix pervenit: Sobre l'usura i atres beneficis deshonestos és una encíclica, promulgada pel papa Bisbe de Roma Benedicto XIV l'1 de novembre de 1745, el qual va condenar la pràctica de cobrar interés en préstams com usura. l'encíclica va estar dirigida als Bisbes d'Itàlia, és generalment considerat no ex càtedra.[1] La Congregació per a la Doctrina de la Fe de la Santa Sèu va aplicar l'encíclica a la totalitat de l'Iglésia catòlica el 29 de juliol de 1836, durant el regnat del bisbe de Roma Gregorio XVI.[2][1]
l'encíclica codifica les ensenyances de l'Iglésia que daten dels concilios ecuménicos, al mateix temps quàn filosofia escolàstica (la qual no considerava els diners com entrada productiva) cada volta més venia a conflicte en capitalisme. El bisbe de Roma Francisco, en el seu catequesis del Dimecres de Cendra en el 2016, referint-se a l'usura i prenent Levítico 25, 36 va dir: "Esta ensenyança és sempre actual. ¡Quantes situacions d'usura estem obligats a vore i quant sofriment i oix duen les famílies! És un greu pecat que crida en la presència de Deu!"
Context històric
El tema sobre el pagament d'interés en la teologia va escomençar en el Primer Consell de Nicaea (325), el qual va prohibir al clero comprometre's en l'usura.[3] Més tart els concilios ecuménicos varen aplicar este control al laicado.[3][4]
Lateran III va decretar que persones quí va acceptar l'interés en préstams podria rebre tampoc els sacraments ni sepeli cristià.[5] El Bisbe de Roma Clemente V es va manifestar contra l'usura en 1311, i va abolir tota llegislació secular referida a açò.[2][6] El bisbe de Roma Sixtus V va condenar la pràctica de cobrar interés com "detestable a Deu i home, malaïts pels cànons sagrats i contràriament a caritat cristiana."[6] L'historiador teològic John Noonan argumenta que "la doctrina [d'usura] era enunciada pels successors de l'apòstol sant Pedro i expressats per tres concilios ecuménicos, proclamats per bisbes, i ensenyat unànimement per teòlecs."[4]
La encíclica
Títul
És pràctica habitual en les encíclicas, el títul de l'esta comença en les primeres paraules del text. Estes signifiquen "difícilment ha conseguit[...]". La frase d'obertura referix a un debat, aguantat en Itàlia en el temps, sobre la validea de contractes de préstam que aguanten interés, el qual havia aplegat a oïts del successor de l'apòstol Pedro
Doctrina
l'encíclica rehúsa l'interés.[7] Si algú pensa aixina, s'opon no només el juí de l'Iglésia catòlica contra l'usura, sino que també al sentit humà comú i raó natural."
Interés extrínseco
La encíclica, no obstant, va permetre l'interés extrínseco per a ser cobrat, declarant que "sorgixen raons llegítimes per a reclamar alguna cosa damunt i per damunt de la cantitat prevista en el contracte" sempre que aquelles raons són no siguen en absolut intrínseques al contracte."[7] La Santa Sèu més vesprada expandiria a estes justificacions extrínsecas per a interés en 1780 i 1784 per a incloure "compensació" per al risc i retarts de reembós.[8] La encíclica no va prohibir el benefici per l'inversió de no creditícia.
El successor de l'apòstol Pedro, León XIII en la encíclica Rerum novarum (1891) llamenta que l'usura és "encara practicada per codiciosos i hòmens avaros" i Pius XI en l'encíclica Quadragesimo anno (1931) tracta generalment en violència econòmica.[9][10] Per el XIX, el debat damunt deixant dins de l'Iglésia catòlica va desaparéixer, quan el recapte de crèdit havia devingut vista com a assunt d'economia política més que un de teològic.[11]
Notes
- ↑ 1,0 1,1 Turner, Bryan Stanley. 1999. Max Weber: Critical Responses. Routledge (UK). ISBN 0-415-18473-8. p. 143.
- ↑ 2,0 2,1 Plantilla:Cite CE1913
- ↑ 3,0 3,1 Moehlman, 1934, p. 6.
- ↑ 4,0 4,1 Noonan, John T., Jr. 1993.
- ↑ Moehlman, 1934, p. 6-7.
- ↑ 6,0 6,1 Moehlman, 1934, p. 7.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Vix pervenit.
- ↑ McManners, John. 1998.
- ↑ Rerum novarum.
- ↑ Quadragesimo anno.
- ↑ Olegario, Rowena.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Vix pervenit» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.