Anar al contingut

Monquirasaurus

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Monquirasaurus

Monquirasaurus és un gènero extint de plesiosaurio pliosáurido els restants del qual es varen trobar en la Formació Palla en Colòmbia. Solament es coneix a una espècie, M. boyacensis, anteriorment coneguda com Kronosaurus boyacensis.[1] Era un animal gran, que media 9.4 metros de llongitut i pesaria unes 9.1 tonellades de massa corporal.[2]

Descobriment i denominació

L'espècimen holotip i únic conegut de Monquirasaurus és un esquelet majorment complet i articulat en una llongitut preservada de 7.3 metros pertanyent a un individu adult jove, descobert en 1977 per Samuel Vargas, Enrique Zubieta i Germán Zubieta en les terres de Tito Hurtado. Les excavacions varen ser realisades per un equip de geòlecs, arqueòlecs i paleontòlecs de l'Institut Colombià de Geologia i Mineria (ara conegut com Servici Geològic Colombià), l'Institut Colombià d'Antropologia i Història i l'Universitat Nacional de Colòmbia. Pronte l'espècimen va aplegar a ser conegut localment com "El Fòssil", abans de ser formalment descrit com l'espècie Kronosaurus boyacensis per Oliver Hampe en 1992,[3] si ben anys abans va ser atribuït de manera informal al gènero Kronosaurus.[4] Esta descripció va ser portada a terme usant fotografies i tècniques d'escanege remotes, ya que la Junta d'Acció Comunal i la comunitat local no varen permetre l'accés a l'espècimen holotip, donant com resultat una descripció insuficient i poc confiable. No va ser sino fins a 2021 que l'espècimen va ser reexaminado de primera mà i descrit com un gènero distint, Monquirasaurus boyacensis. L'espècimen holotip encara permaneix en el seu lloc de descobriment, havent-se construït el "Museu El Fòssil" al voltant de la troballa.[1]

El nom del gènero deriva de Monquirá, la vereda (divisió administrativa) en la qual l'holotip havia segut trobat. Per la seua banda, el nom de l'espècie es referix al departament de Boyacá.[1]

Descripció

Reconstrucció en vida

Cràneu

El cràneu de Monquirasaurus és gran i romo, medint 2.45 metros de llarc des de la punta del morro fins a l'extrem posterior de l'os escamosal dret (i 2.65 metros fins a l'extrem posterior del procés retroarticular de la mandíbula) i 1.2 metros d'ample a lo llarc del marge lateral dels ossos quadrats. En ser vist de costat, el cràneu és allargat i baix, si be està sumament esclafat. Les mandíbules de l'holotip estan completament tancades i gran part de la dentadura es va preservar in situ. El cràneu no solament va sofrir de aplastamiento, sino que la major part de la superfície dorsal es troba prou erosionada i li falten varis ossos, fent casi impossible observar la majoria de les sutures craneanas. El cràneu té vores ondulades, en 3 expansions laterals visibles en vista dorsal. La primera es presenta a lo llarc de les vores laterals del premaxilar, seguida per una expansió al voltant de les grans dents caniniformes anteriors i una atra més just baix les òrbites oculars. Una quarta expansió provablement estava present en l'àrea posterior del cràneu, al voltant de les vores laterals de la fenestra temporal. Abdós expansions anteriors són seguides immediatament per una constricció medial del cràneu. Les fosses nassals s'ubiquen a 1.13 metros de la punta del hocico, just abans de les òrbites oculars i al mateix nivell que l'undècima dent maxilar. La mandíbula està preservada en millor condició que el cràneu, en haver resistit millor el aplastamiento que va afectar a este últim. Aixina i tot hi ha certa comprensió dorsoventral present al voltant dels rams mandibulars.[1]

Tamany comparat en el d'un humà

La mandíbula és robusta i recorda a la clàssica morfologia dels pliosáuridos, en grans dents caniniformes estajats en la vora anterior de l'os. La part anterior està lleument tornada cap a dalt i s'expandix com en Simolestes i Acostasaurus. Les dents de Monquirasaurus són redonejats en secció travessera i els majors són els caniniformes. La dentadura anterior és marcadament anisodonta (dents desiguals) i es intercalaba, mentres que les dents de les zones posteriors del cràneu es disponen en files que se superponen. Les dents anteriors caniniformes del maxilar per eixemple oculten a les dents del dentario d'eixa mateixa zona, mentres que més alvance les dents del dentario formen una pronunciada sobremordida que oculta a les dents maxilars posteriors. Tot açò fa també difícil determinar el número original de peces dentals. L'expansió anterior del premaxilar conté quatre dents de cada costat, sent les segones dents premaxilares els més grans, que s'estenen cap a avall alcançant la mitat de la mandíbula. Les dents tercer i quarto són també grans per sí mateixos, aixina i tot resulten menors que les dents precedents. Hi ha certs dubtes sobre la presència d'una chicoteta dent justa darrere de la quarta dent premaxilar. Esta àrea queda casi completament amagada per la quarta dent caniniforme del dentario, no obstant hi ha un indici d'un chicotet alvéolo en eixa àrea. Mentres que l'absència de sutures visibles fa incert reconéixer la separació de la dentadura premaxilar i maxilar, Noè i Gómez-Pérez sugerixen que, si en realitat hi havia una chicoteta dent en eixa zona, este provablement hauria segut del maxilar.[1] Estos autors sugerixen que tots els pliosáuridos de la Formació Palla estan vinculats per la presència de 4 dents premaxilares, senyalant ademés que la primera dent maxilar en els pliosáuridos és en freqüència molt més chicotet i seguit d'una gran dent caniniforme (tal com ocorre en el següent preservat en Monquirasaurus). Entre l'últim caniniforme premaxilar preservat i el primer caniniforme maxilar s'estén un espai sense dents o diastema, equivalent en diàmetro a l'àrea ocupada per una dent gran. La primera dent maxilar preservat (que és potencialment el segon en general) és el major en la boca, encara que està trencat de cada costat, es infiere que esta dent hauria sobrepassat el marge ventral de la mandíbula. Seguint esta dent seguix una série de dents caniniformes progressivament més reduïts que són seguits per vàries dents maxilars menudes, que a la seua volta disminuïxen constantment fins a aplegar a la zona posterior. Les dents mandibulars anteriors són grans i s'entrellacen en les dents premaxilares. El major d'estos és el quarto dentario, el qual és aixina i tot menor que les dents maxilars caniniformes que li seguixen, pero és major que qualsevol de les dents premaxilares. Les dents del dentario despuix del chicotet quinta dent queden ya amagats pels caniniformes maxilars, i se supon que seria menors que estos. Les dents majors del dentario es varen preservar en la zona posterior a esta superposició. En general Monquirasaurus pot haver tingut un mínim de 19 dents superiors mentres que en la mandíbula es varen preservar 19 posicions dentals en la dreta i 23 a l'esquerra.[1]

Diagrama esquelètic i estimació del tamany del pliosaurio Monquirasaurus boyacensis, en els elements conservats en blanc i els elements reconstruïts en gris

Esquelet postcraneal

Vista posterior de l'holotip

El cos de Monquirasaurus medix 4.65 metros de llarc a lo llarc de la columna vertebral, sense incloure el cràneu i la coa perduda. En el seu estat preservat, el cos és ample, pero donat el aplastamiento, en vida va deure ser més estret. La major part de la columna vertebral es va preservar articulada, en alguns elements faltantes cap a l'extrem posterior del cos. El coll de Monquirasaurus era curt, en 8 vèrtebres articulades preservades excloent el conjunt de l'atles-axis, el qual queda amagat pel cràneu (la presència d'una tercera vèrtebra invisibilizada pel cràneu és possible, encara que incerta). La série cervical és seguida per 3 vèrtebres pectorals, 22 dorsals i 3 sacrales. D'estes vèrtebres, l'última dorsal i les dos primeres sacrales solament es varen preservar com a impressions. L'arc neural preservat de les vèrtebres dessetena i dihuitena (les dorsals 5 i 6) són casi triangulars dorsalment, estretes anteriorment i aplanadas posteriorment, lo que sugerix una disposició d'entrellaçament "machihembrado". Açò faria que l'esquena fora molt rígida, com en atres plesiosaurios. La major part de coa no es va preservar, i solament es té la presència de 3 vèrtebres cabals que s'articulen en les sacrales. L'esquelet apendicular es va conservar parcialment, faltant en totes les extremitats l'extrem distal de les aletes i les cintures escapular i pèlvica queden a penes visibles en ser cobertes pel tors.[1]

En ser medit a lo llarc de la columna vertebral, l'holotip de Monquirasaurus va alcançar una llongitut precaudal de 6.74 metros (sense incloure els elements perduts de la coa). Açò permet una estimació de la llongitut completa d'al voltant de 8 metros per a un individu jove adult que ya hauria alcançat la madurea sexual.[1]


Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 Noè, L.F.; Gómez-Pérez, M.(2021).«Giant pliosaurids (Sauropterygia; Plesiosauria) from the Lower Cretaceous peri-Gondwanan sigues of Colòmbia and Austràlia».Cretaceous Research.132: 105122.doi:10.1016/j.cretres.2021.105122.
  2. ↑ Paul, Gregory S. (2022). The Princeton Field Guide to Mesozoic Siga Reptils, Princeton University Press, pp. 116. ISBN 9780691193809.
  3. ↑ Hampe, O(1992).«Ein großwüchsiger Pliosauride (Reptilia:Plesiosauria) aus der Unterkreide (oberes Aptium) von Kolumbien».Courier Forschungsinstitut Senckenberg.145: 1–32.
  4. ↑ Acosta, C.E.; Hortes, G.; Ruiz, P.M.(1979).«Notícia preliminar sobre la troballa d'un presunt Kronosaurus (Reptilia: Dolichorhynchopidae) en el Aptiano superior de Vila de Leiva, Colòmbia».Lozania (Acta Zoológica Colombiana).28: 1–7.