Anar al contingut

Modalitat

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Plantilla:No confundir En llingüística, la modalitat[1] pot entendre's des d'un sentit ampli o des d'un sentit estricte. Des del sentit ampli, la modalitat es referix a qualsevol manifestació llingüística de la presència del parlant en lo que expressa; des del sentit estricte, la modalitat es referix a la manifestació llingüística de l'actitut del parlant cap a lo expressat per mig de la coneguda com força ilocutiva. Una de les manifestacions gramaticals de la modalitat en les llengües és el modo verbal.[2][3][4]

En el sentit ampli o laxo de modalitat s'inclouen fenomens gramaticals diversos com els adverbis de fase (encara en La chiqueta encara no ha aplegat, que reflectix que el parlant esperaria que ya haguera aplegat la chiqueta), els conectors discursivos (no obstant en És jove i, no obstant, té les idees clares, que reflectix que el parlant esperaria que una persona jove no tinguera les idees clares) o la deixis (este en ¿De quí és este llibre?, que reflectix la presència física del parlant i la rodalia que presenten este i el llibre referit). És possible, per tant, que una mateixa oració present vàries marques de modalitat (en este sentit ampli).[5][4]

En el sentit restrictiu o estricte de modalitat es diferencien dos tipos, la modalitat de l'enunciació i la modalitat de l'enunciat:[5]

  • Modalitat de l'enunciació: es referix a l'intenció del parlant sobre el contingut expressat. Un mateix contingut pot adoptar diverses modalitats: Està llo

veent, ¿Està plovent?, ¡Està plovent!

  • Modalitat de l'enunciat: es referix a l'actitut del parlant sobre el contingut expressat. Es diferencien fonamentalment dos subtipos, la modalitat epistémica, referida al grau de certea que es té sobre el contingut expressat (Provablement està plovent), i la modalitat deóntica, en la que s'expressa la necessitat o l'obligació de lo expressat (Deus permanéixer callat).

Es poden combinar la modalitat de l'enunciació i la de l'enunciat (¿Provablement estiga plovent?), pero en general no es poden combinar varis subtipos (*¿Calla't?, que mescla modalitat de l'enunciació imperativa i interrogativa, lo que no és possible, llevat que s'entenga que s'estan repetint les paraules de l'interlocutor, que constituïen una orde, preguntant per elles), puix en això es produïx el conegut com a choc de modalitat.

En térmens de modalitat, tradicionalment la divisió principal entre enunciats distinguia els reals (el parlant entén que el contingut de l'enunciat és cert, és dir, coincidix en la realitat) i els no reals. El contingut pot ser no real quan es tracta de l'enunciat d'un desig, una orde, una suposició, etc. Per a referir-se a esta oposició s'usen a sovint els térmens llatins realis i irrealis.

Per a la semàntica i la semiòtica, la modalitat és la manera com el locutor es relaciona en el seu món i pot definir-se com el predicat que rig i modifica a un atre predicat» d'un enunciat i permeten saber «si un predicat és verdader o fals; si és necessari, contingent o possible; si és cert, incert, provable o improvable».[6]


Principals distincions

En l'estudi de la modalitat hi ha dos distincions principals:

  1. La primera és la que distinguix realis de irrealis.
  2. La segona distinguix la modalitat deóntica de la epistémica.


Modalitat i Modo

Encara que a voltes s'usen de forma intercanviable, la modalitat és distinta del modo. El modo designa l'expressió gramatical (en cada llengua) de la modalitat, i esta es referix als sentits que expressa l'enunciat. Totes les llengües poden indicar distintes modalitats de l'enunciat, pero solament algunes posseïxen recursos gramaticalizados per a fer-ho (per eixemple, morfemes verbals). Modo i modalitat estan per tant relacionats de la mateixa manera que aspecte i aspectualidad.


Relacions en atres categories gramaticals

La modalitat és una categoria que pot interseccionarse en unes atres, principalment la aspectualidad, el temps, la evidencialidad i la condicionalidad.


Formes d'expressar la modalitat

Morfologia verbal

En moltes llengües la modalitat s'expressa per mig de morfemes verbals (cridades morfemes de modo). És el cas de moltes llengües indoeuropeas com l'espanyol, el llatí, el grec antic, etc. En les llengües flexivas com l'espanyol, les morfemes de verbals expressen vàries categories simultàneament (en el cas de l'espanyol, el temps i el modo, per eixemple).


Partícules

En llengües com el grec antic, la modalitat pot expressar-se per mig d'una partícula, en relació en un determinat modo verbal.


Auxiliars

Llengües com l'anglés o l'alemà ampren verps auxiliars (com may, ca, per a l'expressió de certs tipos de modalitat.


Referències

  1. ↑
  2. ↑ Palmer, F.R. 2001 [2 ed.] Mood and modality Oxford: Oxford University Press, p. 1
  3. ↑ Le Querler, Nicole Typologie des modalités, Presses Universitaires de Caen, 1996
  4. ↑ 4,0 4,1 RAE (2025-12-22). «Introducción. Interpretaciones de la modalidad | Nueva gramática de la lengua española» (en es). «Nueva gramática de la lengua española». Consultat el 2026-03-25.
  5. ↑ 5,0 5,1 ASALE, RAE y (2025-12-22). «modalidad | Glosario de términos gramaticales» (en es). «Glosario de términos gramaticales». Consultat el 2026-03-25.
  6. ↑ Universidad Nacional Autónoma de México. Instituto de Investigaciones Filológicas, Helena (1997). Diccionario de retórica y poética, 8. ed., 1. ed. corr. y aum edició, Editorial Porrúa. OCLC 38146772. ISBN 970-07-0909-4. Consultat el 2021-10-29.


Bibliografia

  • Asher, R. I. (ed.), The Encyclopedia of language and linguistics (pp. 2535–2540). Oxford: Pergamon Press.
  • Blakemore, D. (1994). Evidence and modality. In R. I. Asher (Ed.), The Encyclopedia of language and linguistics (pp. 1183–1186). Oxford: Pergamon Press. ISBN 0-08-035943-4.
  • Bybee, Joan; Perkins, Revere, & Pagliuca, William (1994). The evolution of Grammar: Tense, aspect, and modality in the languages of the world. Chicago: University of Chicago Press.
  • Calbert, J. P. (1975). Toward the semantics of modality. En J. P. Calbert & H. Vater (Eds.), Aspekte der Modalität. Tübingen: Gunter Narr.
  • Callaham, Scott N. (2010). Modality and the Biblical Hebrew Infinitive Absolute. Abhandlungen für die Kunde dones Morgenlandes 71. Wiesbaden: Harrassowitz.
  • <cite aneu=chungTimberlake1985>Chung, Sandra; & Timberlake, Alan (1985). Tense, aspect and mood. En T. Shopen (Ed.), Language typology and syntactic description: Grammatical categories and the lexicon (Vol. 3, pp. 202-258). Cambridge: Cambridge University Press.</cite>
  • <cite aneu=elliott2000>Elliott, Jennifer R. (2000). Realis and irrealis: Forms and concepts of the grammaticalisation of reality. In: Linguistic Typology (Vol. 4, pp. 55-90).</cite>
  • <cite aneu=kaufmannetal2006> Kaufmann, S.; Condoravdi, C. & Harizanov, V. (2006)Formal approaches to modality. En: Frawley, W. (Ed.). The Expression of Modality. Berlin, New York: Mouton de Gruyter</cite>
  • Kratzer, A. (1981). The notional category of modality. In H.-J. Eikmeyer & H. Rieser (Eds.), Words, worlds, and contexts: New approaches in word semantics. Berlín: Walter de Gruyter.
  • <cite aneu=kratzer1991>Kratzer, A. (1991). Modality. In: von Stechow, A. & Wunderlich, D. (Eds.) Semantics: An International Handbook of Contemporary Research. Berlin: Walter de Gruyter.</cite>
  • <cite aneu=mithun1995> Mithun, M. (1995). On the Relativity of Irreality. En: Bybee, J. & Fleischman, S. (Eds.) Modality in Grammar and Discourse John Benjamins</cite>
  • Palmer, F. R. (1979). Modality and the English modals. London: Longman.
  • Palmer, F. R. (1994). Mood and modality. Cambridge Univ. Press. 2ª ed. 2001.
  • <cite aneu=portner2009>Portner, P. (2009) Modality. Oxford: Oxford University Press</cite>
  • Saeed, John I. (2003). Sentence semantics 1: Situations: Modality and evidentiality. En J. I Saeed, Semantics (2nd. ed) (Sec. 5.3, pp. 135–143). Malden, MA: Blackwell Publishing. ISBN 0-631-22692-3, ISBN 0-631-22693-1.
  • Sweetser, I. I. (1982). Root and epistemic modality: Causality in two worlds. Berkeley Linguistic Papers, 8, 484-507.

Enllaços externs