Anar al contingut

Batalla de l'illa de Wake

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Batalla de l'illa de Wake

La batalla de l'Illa Wake va ser una batalla de la Segona Guerra Mundial, entre Japó i Estats Units ocorreguda des del 8 al 23 de decembre de 1941, en el recent obert escenari de la Guerra del Pacífic oriental. Dita batalla va ocórrer en l'illa-atolón de Wake, situada en mig de l'oceà Pacífic.

Preliminars

l'Armada dels Estats Units contava en una base aérea en l'illa de Wake des de giner de 1941. La pista aérea havia segut establida per Panagra (Pa-American Grace Airways), com una pista d'emergència per als vols transoceànics, pero en la década del quaranta se li va donar caràcter militar per la seua excelent posició tàctica. Encara que pobremente defesa. La creixent situació d'hostilitat en el Pacífic va dur a l'almirant Husband I. Kimmel a reforçar les defenses de l'atolón de Wake a mitan d'agost. Kimmel suponia fundadamente que Wake seria un dels primers objectius de Japó.

En la base residien 68 efectius de l'Armada i 1.221 treballadors civils de la companyia Morrison-Knudsen, encarregats de construir des de principis d'any una base militar en lo que havia segut una pista d'emergència de l'aerollínia Panagra. Es prevea l'instalació d'una estació de radar, alambrado de les plages i instalació de mines antipersona en les seues plages, el reforç del grup aéreu i més artilleria costera. El 19 de novembre, es va establir la primera guarnició militar permanent en l'illa, composta d'un destacament del ORD Batalló de Defensa de Marines[1] que contabilisava un total de 450 efectius,[2] baix les órdens del major James P. S. Devereux. També es va millorar la potència de fòc de la base, dotant als Marines de sis bateries costeres en canons de 127 mm i canyes de 51 calibres (procedents d'un acorazar desguazado); dotze canons antiaèreus de 76 mm (en tan sol un director antiaèreu operatiu); díhuit ametralladores pesades Browning M2 i trenta ametralladores pesades, miges i llaugeres de 7,62 mm.

El 28 de novembre, el capità de fragata Winfield S. Cunningham va aterrisar en Wake per a prendre el mando de les forces nortamericanes en l'illa, en a penes dèu dies per a examinar les defenses i la guarnició de l'illa. A penes uns dies despuix, el 2 de decembre, i davant la situació de guerra imminent, la base rebria un anhelat respal aéreu en l'arribada de 12 F4F Wildcat i 13 pilots de l'esquadró VMF-211 al mando del comandant Paul S. Putnam, provinents del portaavions USS, lo que va incrementar la dotació a 449 efectius.[3] S'esperava ademés l'arribada d'un equip de radar actualisat des de Pearl Harbor.

La travessia japonesa Yubari, nau insígnia del contralmirante Kajioka.

El 3 de decembre, una formació naval de destructors, llanches i transports al mando del contralmirante Sadamichi Kajioka, l'insígnia del qual s'arborava en la travessia Yubari fondejava en l'estany de Kwajalein en la missió de prendre l'atoló de Wake. El poder ofensiu relativament exigu de les forces de Kajioka reflectia que el mando japonés desestimava la capacitat defensiva nortamericana i se suponia una fàcil victòria nipona.

El destructor Hayate.

Desenroll de les operacions

Ataque aéreu

El 8 de decembre de 1941, 5 hores despuix de l'atac a Pearl Harbor, cap al migdia en mig d'un aiguada, 36 bombarders mijos Mitsubishi G3M "Nell", de la 24.ª Escuadrilla de Bombardeig, provinents de bases en les illes Marshall varen bombardejar l'illa Wake, destruint part de la pista i 7 dels 12 caces Grumman F4F Wildcat, Els cinc caces restants varen conseguir desapegar en busca dels bombarders, pero no varen conseguir entaular contacte per l'escassa visibilitat.

Tots els emplaçaments defensius de la guarnició varen ser deixats intactes per l'atac, que es va concentrar en els avions. L'incursió va causar 23 morts (3 d'ells, pilots) i 11 ferits, ademés de la mort de 10 civils chamorros, treballadors de Panagra. El 9 de decembre, casi a la mateixa hora es va registrar un nou atac casi idèntic al primer, pero esta volta, els 5 Wildcat supervivents varen conseguir desapegar a temps i varen causar un derribe, sumat a un atre aparat japonés derribat per fòc antiaèreu, per la pèrdua de dos aparats. Eixe mateix dia, i despuix de rebre informes de l'Alt Mando que dien infundadamente que les defenses de l'illa estaven anulades, el contraalmirante Sadamichi Kajioka va ordenar l'inici de l'invasió amfíbia.

Primer intent

La força d'invasió de Wake, que havia aplegat als voltants de Wake el 10 de decembre, va aparéixer en l'horisó a primeres hores del matí de l'11. Pronte va escomençar el cañoneo d'ablandament previ al desembarc que va durar uns 45 minuts. Deveraux va ordenar no respondre el fòc a l'espera de que els transports estigueren dins de l'alcanç dels seus canons de 127 mm. El contraalmirante Kajioka, al vore que no hi havia resposta enemiga, va supondre que l'enemic estava sense poder defensiu i va cometre un error tàctic de confiança en acostar imprudentment les naus de desembarc, creent que la guarnició estava diezmada.

En quant el gros de la flota de desembarc japonesa va estar a l'alcanç de les bateries costeres, estes varen obrir fòc. El travessia llaugera Iūbari, buc insígnia de Kajioka, va ser alcançat per dos proyectils en la llínea de flotació i una oportuna cortina de fum llançada des d'un destructor va evitar la destrucció i afonament del navío. La Bateria L, situada en l'illot de Peale, va conseguir dos impactes directes en els pañoles de munició del Hayate des d'uns 3.700 metros, que varen fer botar pels aires al destructor, afonant-se sense supervivents en uns dos minuts, sent el primer buc de guerra japonés afonat en la Segona Guerra Mundial. Els dos F4F Wildcat sobreviviente comandados pel capità Henry T. Elrod varen conseguir alcançar i afonar al destructor Kisaragi a 48 km al suroest de l'illa. Una bomba va alcançar la popa del destructor, a on s'almagasenaven les càrregues de profunditat, provocant una enorme explosió que ho va afonar casi immediatament i també sense supervivents dels 150 hòmens que ho tripulaven.

Kajioka davant la enconada resistència nortamericana va tindre que postergar el desembarc amfibi i va donar l'orde de retirada dirigint-se a Kwajalein, solicitant reforços a la 1.ª Flota Aérea del vicealmirante Chūichi Nagumo, que venia de tornada des de Pearl Harbor. Nagumo va destinar la 2.ª Divisió de Portaavions del contraalmirante Tamon Yamaguchi, composta pel Hiryū i el Sōryū, per a silenciar les defenses de l'illa i recolzar un segon intent d'invasió.

Operació de rescat

Pese a l'èxit inicial en la defensa de Wake, les forces de Cunningham es trobaven totalment aïllades, sense suministraments i someses a constants atacs aéreus redactors.

L'Armada nortamericana va organisar una operació de rescat a càrrec del contralmirante William Satterlee Pye enviant este a la Task Force 11 de l'almirant Frank Jack Fletcher i en el respal de la Task Force 14, de l'almirant Wilson Brown. La gosada maniobra consistia en una acció combinada; la TF 11 portaria a terme un atac de distracció en les Illes Marshall mentres la TF 14 es dirigia al rescat de Wake en munició, equip, l'esquadró de caces Brewster F2A Buffalo VMF-221 i el 4.º Batalló de Defensa de Marines. No obstant, i despuix de rebre informació de la presència en les rodalies de Wake de dos portaavions d'esquadra redactors, el vicealmirante William Satterlee Pye, Comandant en Cap en funcions de la Flota nortamericana del Pacífic, va cancelar abruptament la missió i va ordenar la tornada a Pearl Harbor de la TF 11 i 14 quan ya estava molt prop del seu objectiu.

Segon intent

Les patrullero japoneses 32 i 33 destruïdes per fòc nortamericà.
Civils capturats en Wake pels redactors són obligats a treballs forçats (1941).

El segon assalt japonés sobre la guarnició nortamericana en Wake va aplegar el dia 23 de decembre, compost principalment pels mateixos barcos que en el primer intent, pero en una dotació extra de 1500 efectius de les FED. El desembarc va escomençar a les 02:35, despuix d'un bombardeig preliminar, i despuix d'una feroç oposició en terra va caure davant les Forces Especials de Desembarc japoneses el mateix dia del 23 de decembre de 1941, no sense abans conseguir que les patrullero 32 i 33 i quedaren encallades i destruïdes pel fòc de les bateries costeres.

Referències

  1. ↑ 1st Marine Defense Battalion
  2. ↑ Solament 449 marines varen participar en la batalla, degut a que el major Walter Baylor va deixar Wake el 20 de novembre per a presentar en Pearl Harbour informes oficials.
  3. ↑ Aixina va ser la Segona Guerra Mundial,fascículo 30, pàgina 330

Commons

Bibliografia

  • Burton (2006). Fortnight of Infamy: The Collapse of Allied Airpower West of Pearl Harbor, US Naval Institute Press. ISBN 1-59114-096-X.
  • Devereaux, Colonel James P. S., USMC (1947). The Story of Wake Island, The Battery Press. ISBN 0-89839-264-0.
  • Sloan, Bill. Given up for Dead: America's Heroic Stand at Wake Island. Bantam Books, 2003. ISBN 0-553-80302-6
  • Uwrin, Gregory J. W. (1997). Facing Fearful Odds: The Siege of Wake Island, University of Nebraska Press. ISBN 0-8032-9562-6.
  • Moren, Jim (2011). Wake Island 1941; A battle to make the gods weep. Osprey Campaign Séries #144; Osprey Publishing. Illustrator: Peter Dennis. ISBN 978-1-84908-603-5
  • Urwin, Gregory J. W. Victory in Defeat: The Wake Island Defenders in Captivity, 1941–1945, (2010) Naval Institute Press, ISBN 978-1-59114-899-9