Arquitectura de l'antiga Grècia
L'arquitectura de l'antiga Grècia fixà les bases de l'arquitectura del món occidental durant sigles. A grans trets, l'art grec representà una síntesis transformadora innovadora de les corrents artístics de la cultura egípcia, del pròxim orient i de l'Egeu. Es tracta d'una cultura antropocèntrica que es preocupa per la creació d'un art a la mesura de l'home ("l'home és la mesura de totes les coses". Protàgores).
Els grecs donen un tractament harmònic a tots els seus edificis basat en la repetició sistemàtica d'uns elements: la columna i l'entaulament. La forma i disposició d'estos elements presenta un repertori llimitat de variants que són els nomenats ordens arquitectònics. Aixina, puix, orde és el conjunt de columna (element sustentador) i superestructura (element sostingut). Els ordens es diferencien entre ells per la forma de la columna i el seu capitell, per la disposició de les parts de l'entaulament i les proporcions entre les mides de tots els elements.
Estils arquitectònics
Les normes o cànons de composició arquitectònica a l'arquitectura grega hi destacaren tres órdens arquitectònics majors: dòric, jònic i corinti. de l'arquitectura grega antiga, es fixen en tres estils o órdens clàssics: dòric, jònic i corinti, que es diferencien en la proporció alt/diàmetro de la columna ("stilos" en grec) i les formes del capitell i del entaulament. L'orde és el resultat d'una relació numèrica influïda per les teories pitagòriques. Cada orde relaciona les diferents parts de l'edifici en el tot, determinant al temps la decoració del mateix.
Tipos d'edificis
Els tipos d'edifici que més importància han tingut són el temple i el teatre tot i que en destaquen d'atres.
Temple
- Artícul principal → temple grec.
El temple podria haver tingut el seu orige en el mègaron, l'habitació més important de la casa grega i santuari dels deus familiars, tal com el descriu Vitruvi. Els temples són concebuts per a ser contemplats des de l'exterior. En les invasions i guerres, els guanyadors derrocaven el palau del rei vençut, pero respectaven el mègaron,ya que era la casa del deu de la regió. Així, el temple més antic era el in antis que té tot l'aspecte de ser una habitació que ha perdut la casa que tenia al voltant.
El temple consta d'un local, naos, en una sola obertura, la porta, sense finestres. Davant té un pòrtic, pronaos,en columnes, stylos. De vegades el temple té dos naos,en les portes a les fronteres principals, les més curtes, i en este cas cada naos sol estar dedicada a una divinitat diferent.
En el temps, a este temple, ya aïllat, se li van anar afegint més columnes i decoració; així van aparéixer els temples pròstils (en quatre columnes a la frontera principal), amfipròstil (en columnes a les fronteres més curtes) i perípter (columnes en tot el perímetro).
Tenien sempre a les fronteres principals (les més curtes) un nombre de columnes parell (quan té quatre se l'anomena tetràstil; si són sis, hexàstil; si són huit, octòstil i si fonen deu, decàstil), de manera que marca l'eix en un buit, i en els laterals un número senar, habitualment el doble que en les principals més una. Hi ha alguns casos de temples circulars (tholos).
En el temps, els arquitectes grecs van anar afinant les proporcions i els detalls dels seus temples. Molts consideren que el Partenó d'Atenes, dels arquitectes Ictinos i Calícrates, és el temple que millor expressa el desig de Bellea dels grecs.
A partir del segle IV a C apareixen temples de planta circular anomenats tholos.