Guerra dels cents anys

La guerra dels cent anys representa el periodo d'enfrontaments que sostingueren França i Anglaterra durant la nomenada Baixa Edat mija.

Com qualsevol conflicte les causes son variades i a vegades confuses pero en este cas te dos protagonistes clau per a entendre la situació de tensió que se fon creant entre les dos potencies europees: per un costat el rei Felip IV en França i per atre Eduart I en Anglaterra. Abdos intentaren incrementar el seu domini real i especialment realisar maniobres diplomatiques i despres intervencions armades en espais pròxims (els Països Baixos en el cas dels francesos, Gales i Escocia en els britanics).

Causes

Les intencions franceses d'impulsar la sublevació escocesa en 1290, tingue una rapida resposta anglesa en un apoyo interessat a la reacció antifrancesa que s'estava originant en Flandes en 1297. L'estrategia pensada per Felip IV residia en exigir les seues drets com sobira pels feus de Normandi­a i Aquitania, lo que chocava en els plans d'Eduart I d'impondre la seua autoritat en les Illes, lo que tingue com resultat l'invasió francesa del ducat de Gascunya. La tensió es va apaciguar un tant en el matrimoni entre Eduart I i el germa del monarca frances en la cridada firma de la pau de Paris (1303), encara que els problemes no estaven solucionats.

Els successors tampoc vixqueren tempss de pau, en França se convocaren Estats Generals que permeteren als Valois arribar al poder en Felip VI despres de l'agotament dels Capetos, i poc despres se produi una rapida intervenció en Flandes en la batalla de Cassel. En Anglaterra Eduart II tingue que soportar les sublevacions escoceses i l'oposició de la regina Isabel, germà de Carles IV de França, que a la seua volta estava enfrontada a el seu marit i acabà en el rei angles vigent per a colocar al seu fill Eduart III d'apenes quinze anys. En este panorama de tensió i el benefici que podia supondre per als ingresos de la noblea el començament d'un conflicte, en 1337 donara començament la denominada Guerra dels Cent Anys.

Primera etapa

En la primera etapa, que dura fins 1360, Eduart III se sent pressionat pels francesos des d'Escocia per lo que decidix reclamar el titul de rei de Franci com hereu de la seu ti­o Carles IV, buscant un clima d'inestabilitat en Flandes. Se produi una important batalla naval en Sluys que supuso la primera derrota francesa i la destrucció de la seua flota, pero mes sanguinosa encara fon la sucesió en el ducat de Bretanya, lloc estrategic entre abdos paï­sos, i a on Anglaterra torna a donar un dur colp en la presa del port de Brest.

En 1346 el rei angles desembarà en Normandia acompanyat d'uns quinze mil homens en l'intenció d'arribar fins Pari­s. Abans se feren en la ciutat de Calais, lo que facilitava el trafic de tot tipo de mercancies des de Dover. La situació era cada vegada mes favorable per als anglesos, fins i tot en Escocia el rei Davit II havia segut presoner, pero la pesta negra aplaçà un temps les intencions angleses, fins que el primogenit del rei, el Pri­ncep Negre tornà a la carrega i se anexionà Burdeus, Toulouse, Poitiers, mentres el nou rei frances Joan II fon capturat i traslladat a la Torre de Londres. Esta primera etapa conclou en l'acort de Bretigny, en el que se cedix una gran part de França ad Anglaterra: Aquitania, Normandia, Maine, Turena i Anjou i tres millons de corones d'or per a lliberar al rei. Aixo si,­ Eduart III renuncià a les seues drets sobre la corona francesa.

En qualsevol cas França ix molt perjudicat en la primera part de la contienda. Despres haura un periodo de pau. En França pujara al tro Carles V, que intentarà animar a la població per metodos propagandistics i reformar l'administració, mentres que en Anglaterra puja al poder Ricart II, de deu anys, moment en que l'impuls triumfant s'anava apagant poc a poc, i fins i tot començaren a apareixer algunes derrotes importants en la mar, ajudades per l'aliança franc-castellana, que aniquilà als anglesos en La Rochela (1372).

En 1380 puja al tro en França el menor d'edat Carles VI, que una vegada adult te accesos de locada que li incapacitarà per a governar; en qualsevol cas un nou matrimoni entre Ricart II en Isabel, fill de Carles VI donara en la firma de 28 anys de pau.

Segona etapa

Entre els anys 1399 i 1422 se produix un nou periodo de batalles, en lo que supone atra etapa del conflicte. Comença de manera sanguinosa en l'assessinat de Ricart II i finalisa en la mort d'Enric V d'Anglaterra i Carles VI de França. De nou en 1415 França patix una severa derrota en Azincourt, en Somme, a on moriren una gran quantitat de nobles. Ademes hi ha una gran desorganizació interna en conflictes continus, el mes important entre Lluïs d'Orleans, germa del rei, i el duc de Borgonya. Finalment este firmara en Enric V el tractat de Troyes entregant França als anglesos a canvi d'ajuda per a destronar al rei frances.

En 1422 Enric VI controla abdos països. França estava dividida en tres parts i en este ultim periodo de batalles estara dirigit per Carles VII, figura que se vera totalment eclipsada pel mit de Joana d'Arc, que va conseguir alçar el sitiament d'Orleans. Pese a la seua mort en la fogata, l'impuls nacionaliste que generà no se apagà i les sublevacions en els territoris ocupats pels anglesos foren constants, en part tambie per la presió fiscal que tenien que soportar els habitants. Aixina les tropes de Carles VII recuperaren Pari­s en 1436, Normandi­a en 1449, Bayona i Burdeos en 1451, i tot el paï­s dos anys despres, excepte Calais. La guerra havi­a terminat.

A partir d'eixe moment França va procedre a una restauració estatal prenent com centre principal el rei i la seua administració, organisant una unica cancilleri­a i controlant les assamblees locals. A finals del sigle XV haura una clara recuperació demogràfica. Per atre costat, en Anglaterra, les conseqüencies de la guerra son menys tangibles, encara que sobre tot se notà en l'economia, el comerç exterior descendià, lo que provocà el descens de preus. En el terreny poli­tic derivà en una rivalitat que se prolongà varis anys entre els Lancaster i els York, lo que debilità de manera important la moralitat de la monarqui­a.