Palau del Real de Valéncia
“Almunia” dels reis de Taifa, seu règia dels monarques de la Corona d'Aragó i dels Àustria, no va ser tan apreciat pels Borbons.
Valéncia, que va ser Regne durant segles, va tindre en la seua capital, en el cap i casal del regne, el Palau del Real, que va permanéixer des del segle XI al XIX i va ser seu règia per als reis de la Taifa musulmana, per als monarques de la Corona d'Aragó i els Àustria, pero no va gojar tant del favor dels Borbons, davall l'imperi dels quals, en la primera década del segle XIX, va ser desgraciadament derruït.
No hi ha massa descripcions de la “Almunia” valencià-musulmana; el gran arabista Henri Pérès mostra el Palau com una Alhambra primigènia del segle XI.
En tants sigles, naturalment el Palau Real de Valéncia va patir els avatars dels temps i va patir assalts guerrers, destruccions i reconstruccions, i ampliacions. Unes d'estes últimes i de les més importants va ser la duta a terme per Pere el Cerimoniós, que havent-lo conegut abans del seu saqueig per les tropes castellanes en 1364, el qualificava de “alberg delictós”, i lo va rehabilitar en tot el seu esplendor i en el seu ranc de lloc real. En en palau van nàixer infants i reis.
Historia
El Palau del Real que no Palau Real com algunes vegades se li sol nomenar, ya que el seu nom prové de l'àrap "rahal" (casa de camp) o del castellanisat "Reial". Sobre el solar del Jardins del Real o Viveros, en el seu sector més antic s'alçava la vila de recreació Omunya Rahal, manada construir en el segle XI pel Rei Moro Abd al-aziz, i que El senyor Jaume el conquistador va ampliar i va transformar a Alcàsser Regi. En este palau, després nomenat del Real, reedificat en els temps de Pere IV, es van estajar Juan I, Martín L'Humà, Alfons el Magnànim i la seua esposa la reina la senyora Maria, entre atres monarques, per als que va ser una de les seues residències favorites; circumstancialment es van estajar també en este palau Carles I, Felip II i Felip III, en les bodes del qual en Margarita d'Àustria va servir de marc admirable.
Durant l'época virreinal fon el centre cultural que va propiciar l'aparició de multitut d'escritors i intelectuals que varen desenrollar el sigle d'or de la llengua valenciana.
Destacar ademés de l'extens jardí, existia ya en el segle XV una important colecció zoològica, precedent per tant de l'actual parc zoològic instalat des de fa anys en els mateixos vivers municipals. Esta atra denominació en que es coneix als Jardins del Real procedix de l'horta del Vivel, per la llacuna o viver que els regava, pero s'utilisa en realitat des de que en 1903 este parc va ser Donat a l'ajuntament per a planter o vivers d'arbres. Anteriorment havia pertanygut a la Diputació Provincial, organisme a que havia sigut cedida la propietat dels Jardins del Real pel Real Patrimoni en 1869. La seua utilisació com a viver està documentada ya en 1560, data en que Felip II va dispondre li foren remesos de l' “Almaciga” del Real de Valéncia infinitat de tarongers i llimeres així com més de quatre mil plantes florals pera embelliment dels jardins del seu Palau d'Aranjuez.
En 1810, i en motiu de la guerra de la independència, el Palau del Real va ser totalment derrocat per presuntes raons estratègiques, salvant-se de la seua grandiosa fàbrica tan sols algun fragment de teginat que es conserva en l'Archiu del Regne. Fins eixa data va ser residència oficial dels virreis, primer, i dels capitans generals després. En 1814 el capità general de Valéncia, el senyor Francisco Javier Elio, va ordenar amontonar les runes del derrocat palau real i va formar en ells dos chicotets montículs que va rodejar de massiços sustentadors, ombrejos d'arbust i de flors. Este és el vestigi més antic dels actuals jardins que, destinats a jardí d'aclimatació i escola d'agricultura durant el segle passat, des de principis d'este han anat sent progressivament embellits en andanes, emparrats, fonts, massiços, umbràculs, glorietes, bancs revestits de "manisetes", adorns, estàtues, etc. El preclar llinage històric d'este parc, la seua extensió i cuidada jardineria, i la mateixa relativa profusió de monuments escultòrics o d'un atre tipo que realcen el seu entorn, lo convertixquen en el més notable de la ciutat.
Recorts del Palau
Del recort d'este palau, a banda dels gravats que lo representen, mos queden alguns noms; així tenim el Pont del Real (que permetia l'accés de la ciutat al palau), el nom de la plaça en que desemboca el pont (El pla del Real) i sobretot els Jardins del Real o Vivers que en el seu moment ocupaven una chicoteta part del que foren els jardins del palau. Recentment (ene07) s'han redescobert uns plans del palau realisats en 1802 i que es troben en la Biblioteca de Paris (França) i que foren sostrets en els temps de les guerres napoleòniques
Construcció extramurs
Era habitual en els prínceps andalusins tindre un lloc a distància premeditada pera controlar la capital i defendre's de revoltes, pero també pel seu gust pels alberges dotats d'amplis i esplendorosos jardins.
Apunts descriptius
Tornem a insistir que va nàixer com a finca de recreació musulmana, va continuar a partir del segle XIV com a palau dels reis d'Aragó, més tard seria residència oficial dels virreis de Valéncia per a acabar sent Capitania General fins a la seua destrucció en 1810.
Pareix que es tractava d'un gran edifici, la seua fachada principal va arribar a conseguir els 200 metros, se li ha nomenat el Palau de les 300 claus en alusió al número d'habitacions que va arribar a tindre, i sempre va dispondre d'unes quantes torres ben fortificades, certament pel fet que la seua condició d'estar situat extramurs de la ciutat lo feyen fàcilment vulnerable en cas de guerra.
Els estudiosos del tema, afirmen que es componia de dos cossos el nomenat palau vell i el palau nou. El palau vell seria l'antiga Almunia musulmana àmpliament reformada, mentres que el nomenat palau nou seria una ampliació de nova planta del vell palau. En abdós casos els dos cossos giraven al voltant d'un pati, de dos patis en el cas del palau nou. Albergava numerosos jardins, part d'ells hui són els Vivers i a més contava en una colecció zoològica composta de lleons, ossos, cervos, faisans, etc.
La part mes antiga del palau girava al voltant d'un pati, en una de les seues dependències s'albergava la capella del palau, disponia de quatre torres, una en cada cantó, i si be durant anys va servir com a dependències d'us exclusiu de la reina, en el temps arribaria a ser un espai destinat a vivendes de l'alcailde i personal de servici.
La part nova Girava al voltant de dos patis, en el mas gran es trobava l'escala principal que donava accés als salons principals. El pati chicotet disponia d'una escala que donava accés a la nova capella del palau dedicada a Santa Caterina. Estes salons estaven dedicats per a servici dels reis, audiencies, festes o recepcions segons les époques.
Les habitacions del rei se situaven en la torre principal nomenada dels Àngels i facilmente visible en els gravats antics perque en ella campejava un gran escut real. Ya hem indicat que les habitacions de la reina se situaven en un atre lloc del palau.
Seria en el segle XVII quan se va acometre una gran transformació en el palau modificant la seua estructura interna i sobretot l'externa, afegint una galeria d'arcs en la seua fachada principal i eliminant les finestres de tradició gòtica que donaven al palau un aspecte excessivament medieval.
Els gravats i pintures que disponem hui dia corresponen a este periodo de la història del palau.
Entre els mestres pedrapiquers els noms dels quals han arribat fins a nosatres i que d'una manera o una alta van treballar en la fabrica del palau podem citar a Joan Franch (segle XIV) que també va treballar en les obres del convent de Santo Domingo i al "Piquer" Mateu Teixidor que va treballar en les obres del Pont de la Trinidad.
Derrocament i l'infructuós intent de reconstrucció
En primer lloc cal destacar que este palau hui en dia, ya no existix, va desaparéixer l'any 1810 en un conflicte bèlic i encara que parega estrany no per obra de les tropes franceses de Napoleó, sino pels propis espanyols que davant de la possibilitat que el palau poguera convertir-se en una plaça forta dels assaltants va anar demolit abans de l'arribada d'este davant les muralles de la ciutat. Açò ocorria un 12 de març de 1810 seguint les ordenes del general espanyol Blake.
Encara que molt pocs anys després de la seua demolició, pareix que va haver-hi un intent de reconstruir-ho. Això és el que diu Vicente Vidal Corella en una de les seues cròniques en Las Provincias, y que arreplega en el llibre La Valéncia d'atres temps . Diu Vidal que el general Elío, nomenat capità general de Valéncia per Ferran VII en 1813 “en trobar-se davant de les runes del Palau Real, derrocat durant la Guerra de la Independència, va pensar a reedificar-lo, pero davant dels inconvenients que se li van posar, va ordenar reunir les restes del memorable i gloriós monument, formant en ells dos montículs immediats, que les gents van denominar “els montanyetes d'Elio”.
La veritat és que no estaven els temps a favor de l'existència d'un Palau Real en Valéncia. Teodoro Llorente dona la clau de la “incomoditat política” del Palau Real en els temps de la uniformitat borbònica que convertiria els antics regnes en meres províncies.
Llorente va escriure: “Que va ser de tu, Palau Real? Noble mansió dels monarques valencians, centre i símbol del nostre antic i gloriós regne (...) Desaparegut tot, en les institucions que representaves, l'autonomia ilustre d'aquell regne de que vas ser cap...”
Les raons oficials de la seua demolició durant la Guerra d'Independència –El 12 de març de 1810 va començar el seu derrocament– van ser de suposta estratègia bèlica, per a no deixar un bastió com eixe on es pogueren fer forts les tropes napoleòniques invasores.
La veritat és que a eixa discutible concepció tàctica –Atres estudiosos diuen el contrari, precisament, que el Palau podia servir de punt des d'on batre als atacants de la muralla–, va donar ales a l'enemiga borbònica a eixos “restes”, en forma de Palau, del “Antic Règim” derrotat en Almansa.
Josep Vicent Boira, en el seu anàlisis inclòs en el llibre El Palau del Real de Valéncia. Els plans de Manuel Cavallero (1802) editat per l'Ajuntament de Valéncia i imprés per Rotodomenech, i que ell coordina, apunta: “Podríem pensar que l'enderrocà va obeir a una conjunció de factors: una fallida estratègia militar hi podia estar present, pero també hi intervindria la necessitat econòmica de la Junta de Defensa i la percepció de ser el símbol per excelència del passat, vist a ulls dels forces burgueses i lliberals que sorgien en aquell moment”.
L'historiador Josep Vicent Boira, descobridor en un archiu francés dels plans del Palau Real, propon una excavació selectiva i quirúrgica en el jardí de Vivers pera traure a la llum restes del conjunt d'edificis. En França hi ha més documents de Valéncia durant l'ocupació napoleònica sense catalogar.
El Plans furtats
Els plans del Palau Real de Valéncia es van expondre ahir al palau de Cervelló darrere de les negociacions que ha realisat el geógraf Josep Vicent Boira i l'Ajuntament de Valéncia en el Centre Historique dónes Archives Nationales de París.
Estes valiosos documents només van venir a la ciutat durant els tres mesos que durà l'exposició, pero la intenció que té l'Ajuntament és adquirir-los. “Hem iniciat les conversacions en el museu francés i vorem si podem comprar-los perque és un llegat important del nostre passat”, va explicar l'alcaldesa de Valéncia, Rita Barberá, darrere d'inaugurar l'exposició.
La negociació ja ha començat i l'alcaldesa espera obtindre està informació gràfic molt pronte, encara que hauran de comprovar si el seu cost és viable per a l'economia municipal, perque estan valorats en 800.000 euros. Així ho va confirmar ahir la representant del museu francés, Maria José Fras, qui va assegurar que els plans estan assegurats per esta quantitat.
Estos documents oferixen detalls que mai fins ara s'havia conegut del Palau Real ubicat en els jardins de Vivers.
Els plans es van realisar en 1802 per l'ingenier militar Manuel Cavallero i anys després van ser traslladats a França pel mariscal Suchet, governador de Valéncia.
Fins ara es coneixia la primera planta del palau, pero es desconeixia les diferents altures que tenia, la distribució de les habitacions i l' ubicació dels patis on descansava la família real. “Sens dubte és un gran troballa i és el punt de partida per a noves investigacions que tinguen com a protagonista a qui durant molt de temps va ser la residència dels reis en les seues estades”, va senyalar el geógraf Boira.
La residència real va acollir els reis de la Corona d'Aragó i per a comentar tots i cada un d'estes detalls Boira ha publicat un llibre El Palau Real de Valéncia finançat per l'Ajuntament.
En 1986 i a arrel d'unes obres realisades en els colectors de la ciutat, va anar alçat l'asfalt del carrer General Elio, i davall ella van aparéixer les restes del palau, cosa que d'atra banda es coneixia. Després d'una forta polèmica sobre si les restes devien tornats a ser soterrats o deixats al descobert, es va optar després de fer els tastes i investigacions corresponents per tornar a soterrar les restes ya que el carrer és una de les artèries principals de la ciutat. Per tant les restes tronaven novament a ser soterrats davall l'asfalt de la nostra ciutat.
Proyectes de noves excavacions
En el llibre El Palau Real de Valéncia. Els plans de Manuel Cavallero (1802), apareixen dos alçaments topogràfics que contrasten l'antiga residència dels Reis d'Aragó en la guia de carrers actuals. Gràcies a esta definició, Boira va estimar ahir que podrien fer-se excavacions quasi “quirúrgiques” per a afectar com a mínim possible al jardí de Vivers.
“La nostra percepció ha canviat en els plans i ara és possible excavar en dos metros quadrats per a descobrir determinades coses, sense necessitat campanyes enormes. Yo destacaria la porta principal i este pati, gòtic i molt bonico.” El llibre ha sigut imprés per Rotodomenech S.L. i l'Ajuntament hi ha dispost una primera edició de 1.500 eixemplars (mil en castellà i cinc-cents en valencià) a un preu de 30 euros.
Les excavacions puntuals anirien acompanyades, segons la proposta de Boira, amb tècniques de figuracions virtuals, monolits, senyalisacions en el sol i alguns panels. Esta completa bateria d'iniciatives serviria per a donar a conéixer els passejants de Vivers que davall es troben les restes del Palau Real.
Un conjunt de palaus, va matisar l'historiador, a causa de la profusió de patis interiors, sales i habitacions. Durant l'época musulmana ya va haver-hi una residència en el dit lloc, entre Vivers i l'actual carrer General Elio, que no va parar de registrar canvis fins a la seua demolició total en 1810, a causa de la invasió de les tropes napoleòniques.
Rita Barberá va negar que s'estiguera pensant a tornar a actuar sobre les restes. “No mos ho plantegem. A més, acabem de traure a la llum l'Almoina i tot haver d'anar al moment oportú
Fonts: RACV, web de J.Diez Arnal, artículs y/o llibres de F. Herrero, Giner Boira, Paco Moreno y Fernandez, en Las Provincias y Valéncia Hui y atres fonts menors.