Sobirania nacional
La sobirania nacional és un concepte que li dona tot el poder de la nació als ciutadans. Estos deixen constància en constitució que la cedixen el poder a l'Estat. Ara el rei es convertix en un mer representant ideològic sorgit de la teoria política lliberal, que pot remontar-se a Locke i Montesquieu (finals del sigle XVII en Anglaterra, sigle XVIII en França). Fa pertànyer la sobirania a la nació, una entitat abstracta i única, vinculada normalment a un espai físic (la "terra pàtria"), a la que pertanyen els ciutadans presents tant com els passats i futurs, i es definix com a superior als individus que la componen. El mateix concepte de ciutadà (subjecte de drets, en igualtat de drets en els demés membres de la nació, i no súbdit o objecte passiu de pertinença a una entitat política que se li impon) està associat al principi de sobirania nacional. En la teoria clàssica, la sobirania nacional es traduïx en un règim representatiu, perque la nació no pot governar-se a sí mateixa directament (ni tan sols en els sistemes de democràcia directa, donada l'impossibilitat de reunir de fet a la "nació sancera"). La simple majoria del poble (concepte també difús, pero més equivalent al conjunt dels habitants d'una nació) no és necessàriament la voluntat de la nació, si esta és superior als ciutadans individuals.
En prendre el cos civil com un cos polític organisat, en vida pròpia i necessitats comunes, es falca el terme sobirania nacional en la Revolució francesa (1789) desgallant l'individu de la capacitat individual de decisió i portant-ho al cos nacional. En els debats previs, fon notable l'aportació de l'abat Sieyès en el seu panflet Qué és el Tercer Estat, en que identificava els interessos d'este (el Tercer Estat o també, els no privilegiats, en la pràctica la burguesia), en els de la nació francesa. La formulació que es va falcar en l'artícul 399 de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà va determinar que "tota sobirania residix essencialment en la nació". Aixina la sobirania nacional es concebrà com una, indivisible i inalienable, que no pot confondre's en els individus que la conformen.
En conformar aixina el concepte, l'individu és part de la nació, pero esta és un tot que no li representa directament. No serà puix automàtica l'aplicació del sufragi universal igual per a tots i en poder de decisió, tal com es pretendrà en el concepte de sobirania popular.