Filosofia migeval
Es denomina filosofia migeval a la filosofia donada en Europa i l'Orient Mig durant el periodo conegut com Edat Mija, periodo que s'estén des de la caiguda del Imperi Romà d'Occident en el sigle V fins a la caiguda del Imperi Romà d'Orient en 1453.
Contenguts
Els problemes fonamentals discutits durant este periodo varen ser la relació entre la fe i la raó, la naturalea i existència de Deu, els llímits del coneiximent i la llibertat en l'home, la naturalea dels universals i la individuació de les substàncies divisibles i indivisibles.
Delimitació històrica i temàtica
Des d'un punt de vista històric, l'Edat Mija s'estén des de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident fins a la caiguda del imperi bizantí, pero temàticament, segons autors com Gilson, la filosofia migeval s'inicia en el sigle II en el diàlec entre la filosofia helenística i les grans religions monoteistes. Per açò alguns autors sostenen que la filosofia antiga pert la seua antiga autonomia i devé ancilla Theologiae, val dir, passa a estar subordinada o en una actitut servil sobre l'especulació religiosa.
Etapes i representants
La patrística és la fase en l'història de l'organisació i la teologia cristiana que comprén des del fi del cristianisme primitiu, en la consolidació del cànon neotestamentari, fins a al voltant del sigle VIII. Ademés de la elucidació progressiva del dogma cristià, la patrística es va ocupar sobretot de l'apologia o defensa del cristianisme front a les religions paganes primer i les successives interpretacions heterodoxes que donarien lloc a les heregies després.
El cristianisme és difòs massivament pels profetes, prenent força entre la població i desplaçant a les religions politeistes.
El seu nom deriva dels pares de l'Iglésia, els teòlecs l'interpretació dels quals dominaria l'història del dogma. L'influència apologètica es va deure entre atres coses a l'atac hostil, i per penetrar en les senyes de la revelació, el de formar-se una image totalisador del món i de la vida humana a la llum de la fe. El progrés de lo implícit a lo explícit va ser un progrés en la ciència teològica; en el procés d'argumentació i definició es varen amprar conceptes i categories presos de la filosofia. La filosofia imperant era el platonisme, neoplatonisme (en toc estoic).
Els escritors cristians no varen fer distinció entre filosofia i teologia. Estos varen mostrar una divergència d'actitut davant la filosofia clàssica: com a enemiga o com a utilitat.