Escultura del Renaiximent
L'escultura del Renaiximent s'entén com un procés de recuperació de l'escultura de l'Antiguetat clàssica. Els escultors consideraren les restes artístiques i els descobriments de jaciments d'esta época passada la inspiració perfecta per a les seues obres. També es van inspirar en la Natura. En este context, cal tenir en conte l'excepció dels artistes flamencs al nort d'Europa, els quals a més a més de superar l'estil figuratiu del gòtic van promoure un renaiximent alié a l'italià, sobretot a l'apartat de la pintura.[1]
Renàixer l'antiguetat en l'abandonament del medieval, que per a Giorgio Vasari «havia estat un món propi de gots»,[2] i el reconeiximent dels clàssics en totes les seues variants i matisos fon un fenomen quasi exclusivament desenrollat en Itàlia. L'art del Renaiximent conseguí interpretar la Natura i traduir-la en llibertat i en coneiximent a gran multitut d'obres mestres.[3]