Escultura del Renaiximent
L'escultura del Renaiximent s'entén com un procés de recuperació de l'escultura de l'Antiguetat clàssica. Els escultors consideraren els restos artístics i els descobriments de jaciments d'esta época passada com la inspiració perfecta per a les seues obres. També es varen inspirar en la Naturalea. En este context, cal tindre en conte l'excepció dels artistes flamencs en el nort d'Europa, els quals ademés de superar l'estil figuratiu del gòtic varen promoure un renaiximent alié a l'italià, sobretot en l'apartat de la pintura.[1]
Renàixer l'antiguetat en l'abandonament de lo migeval, que per a Giorgio Vasari «havia estat un món propi de gots»,[2] i el reconeiximent dels clàssics en totes les seues variants i matisos fon un fenomen casi exclusivament desenrollat en Itàlia. L'art del Renaiximent conseguí interpretar la Naturalea i traduir-la en llibertat i en coneiximent a gran multitut d'obres mestres.[3]