Lliteratura isabelina
El terme lliteratura isabelina es referix a la lliteratura produïda en Anglaterra durant el regnat de la reina Isabel I (1558 - 1603). Sol senyalar-se que este floriment lliterari va ocórrer entre els anys 1578 i 1660, prolongant-se per lo tant més allà de la mort de la reina, puix les característiques lliteràries es varen mantindre durant els regnats de Jacop I i Carles I, sent realment la Guerra civil anglesa la que va determinar una ruptura estètica. L'época isabelina va vore un gran florir de la lliteratura, especialment en el camp del teatre.
Teatre
L'Itàlia renaixentista hi havia redecovert l'antic teatre grec i romà, que començava per llavors a evolucionar a banda dels vells misteris i milacres de l'Edat Mija. Els italians varen estar inspirats, en particular, per Sèneca, el destacat dramaturc tràgic i tutor de Neró, aixina com per Plauto en els seus clichés còmics, especialment el del soldat fanfarró varen tindre una poderosa influència sobre la Renaixença i en posterioritat. No obstant, les tragèdies italianes seguien un principi contrari a la moral de Sèneca: mostrar sanc i violència sobre l'escenari. En el teatre de Sèneca eixes escenes només eren simulades pels personages. Pero els dramaturcs anglesos varen quedar molt intrigats per la versió italiana: una conspicua comunitat d'actors italians s'havien establit en Londres, i Giovanni Florio havia dut allí gran part del idioma italià i la seua cultura a Anglaterra. També és cert que la época isabelina era molt violenta i que l'alta incidència d'assessinats polítics en l'Itàlia del Renaixença (personificada en El príncip de Maquiavelo feyen poc per calmar els temors d'uns complots papistes. Com a resultat de tot això, representar eixe tipo de violència sobre el escenari era provablement més catàrtic per a l'espectador isabelí. Les primeres obres isabelines com Gorboduc de Sackville i Norton i The Spanish Tragedy de Kyd varen proporcionar molt material al Hamlet, de William Shakespeare.
Shakespeare destaca en esta época com poeta i dramaturc no superat. Shakespeare no era un intelectual de professió, i provablement només va tindre una educació bàsica. No era un advocat ni un aristócrata, com els "ingenis universitaris" que havien monopolisat l'escena anglesa fins que va escomençar a escriure. Pero tenia un enorme talent i era increiblement versàtil, superant als "professionals" com Greene que es burlaven de les seues escenes de baix orige. Encara que la major part de les seues obres varen tindre gran èxit, és en els seus anys postrers (marcats pel principi del regnat de Jacobo I) quan escriu lo que es consideren les seues millors obres: Hamlet, Otelo, El rei Lear, Macbeth, Antonio i Cleopatra, i La tempestat, una tragicomèdia que presenta un episodi de ‘teatre dins del teatre’: una mascarada en homenage al nou rei. Este gènero és un interludi en música i dansa en l'afegitó dels nous efectes especials propis dels teatres tancats. Els crítics demostren que esta la seua obra mestra, que pot ser considerada una obra dramàtica per dret propi, va ser escrita per a la cort de Jacobo, si no per al propi rei. Les arts màgiques de Pròsper, sobre les que descansa la resolució de l'assunt, apunten a una fina relació entre el art i la naturalea en la poesia. Significativament per a aquella época en que es produïa l'arribada dels primers colons a Amèrica del Nort, La tempestat està ambientada (encara que no de manera evident) en una illa de les Bermudes, com ha demostrat una investigació en els Bermuda Pamphlets (1609), unint a Shakespeare en la Companyia de Virgínia. Les "News from the New World", com senyala Frank Kermode, ya es divulgaven i l'interés de Shakespeare al respecte és destacat.
Atres importants figures del teatre isabelí varen ser Christopher Marlowe, Thomas Dekker, John Fletcher i Francis Beaumont. De no haver mort Marlowe (1564-1593) en una bregue de taverna als 29 anys, diu Anthony Burgess, hi hauria rivalisat, quan no superat, al propi Shakespeare pels seus talents poètics. És destacable que només naixquera unes poques semanes abans que Shakespeare i va deure conéixer-ho be. La temàtica de Marlowe, no obstant, és diferent: se centra més en el drama moral de l'home renaixentiste que en cap atra cosa. Marlowe se sentia fascinat i aterrat per les noves fronteres que la ciència moderna creuava. Basant-se en una història alemana, va introduir al doctor Faust en Anglaterra, un científic i mac que està obsessionat en la set de coneiximent i el desig de dur els poders tecnològics de l'home fins als seus llímits. Adquirix poders sobrenaturals que inclús li permeten viajar en el temps per a casar-se en Helena de Troya, pero al final del seu pacte de 24 anys en el diable deu entregar-li el seu ànima. Els seus héroes obscurs deuen tindre alguna cosa del propi Marlowe, la precipitada mort del qual seguix sent un misteri. Se sabia que era un ateu, homosexual, en una vida dedicada a l'alcohol i les baralles, vivint dels baixos fondos londinencs. Pero molts sospiten que açò puga ser un tap per a les seues activitats com a agent secret para Isabel I, sugerint que la ‘punyalada accidental’ sofrida en la taverna de Depford fòra en realitat un assessinat premeditat per part dels enemics de La Corona.
Beaumont i Fletcher són menys coneguts, pero és casi segur que varen ajudar a Shakespeare a escriure algunes de les seues millors obres, i eren molt populars en l'época. En esta época es va desenrollar el gènero de la comèdia urbana.