Lliteratura victoriana
Es denomina lliteratura victoriana a aquella produïda en el Regne Unit durant el regnat de Victoria (1837–1901). La denominada era victoriana constituïx en l'història de Anglaterra i en la de Europa una etapa cultural importantíssima. És el gran moment d'Anglaterra, si ben no alcança el lluent esplendor del periodo isabelí i jacobí ―la mort de Lord Byron senyala l'ocàs d'una edat heròica―.
Les característiques essencials d'aquella época són: una indiscutible preocupació per la decència, en la consegüent elevació del nivell moral; un creixent interés per les millores socials i el despertar d'un fort esperit humanitari; certa satisfacció derivada de l'increment de riquees, de la prosperitat nacional i de l'immens desenroll indústrial i científic; consciència de la rectitut, i un sentit extraordinari del deure; indiscutible acceptació de l'autoritat i de l'ortodòxia; notable carència d'humor. L'era victoriana és época de transformacions polítiques i socials, inquietuts religioses, ferma travada moral, expansió ràpidíssima del comerç anglés i culminació de la Revolució Industrial.
En llínees generals, la lliteratura britànica, a diferència de la francesa, consta, abans de res, d'individus i no d'escoles.
En lliteratura, el llarc regnat de Victoria és un dels més gloriosos de la història anglesa. L'era victoriana cobrix pràcticament des del Romanticisme fins a finals de sigle, i representa lliteràriament un canvi d'estil en un sentit realiste. La data fronterera entre el Romanticisme i l'era victoriana és l'any 1832. En realitat, Victoria no va ascendir al tro fins a 1837, pero en 1832 moria Walter Scott; Keats, Shelley, Byron i Hazlitt ya no existien; Coleridge i Lamb estaven aplegant @al fin dels seus dies, i Wordsworth, encara que viuria encara prou anys, havia escrit ya lo millor de la seua producció. Al mateix temps, apareixien els primers volums de Tennyson, el futur poeta laureat representant de la poesia victoriana. Encara que de fet perdurava el Romanticisme, la seua energia creadora estava agotada, i la lliteratura buscava atres fonts d'inspiració. En les alternances rítmiques del fenomen lliterari, la reacció sicològica contra els excessos del Romanticisme inclinava el gust cap a la concreció i l'orde. Despuix del regnat de l'emoció i dels somis i les tempestats de l'ànima romàntica, començava a manifestar-se una época raonadora i realista, que emparentava millor en l'actitut mental del sigle XVIII (el sigle de les llums). La nota predominant era la racionalisació de l'impuls lliterari. Davant els postulats del Romanticisme, els escritors victorians varen considerar la veritat concreta com un dels motius essencials de la creació lliterària. En conseqüència, el seu to d'expressió general va ser el realisme; i, en conjunt, es varen preocupar més que els seus antecessors romàntics per la perfecció estilística i l'organisació formal de l'obra d'art.
Lluent en poesia i ric en pensament, el victorià és un periodo en que la novela apareix en el seu màxim esplendor, florint també en ell un grup d'eminents dònes novelistas. Ademés, cap a 1860, el teatre experimenta una renovació saludable. Més avant, a partir de 1875, les influències franceses varen ser preponderants en el esteticisme del ensagiste Walter Pater i, sobretot, en l'obra poètica, narrativa i dramàtica de Oscar Wilde. Per la seua banda, la poesia del noveliste Thomas Hardy hauria d'esperar al sigle XX per a ser valorada en la seua justa mesura. En la novelística, destacarien en eixe últim periodo victorià els noms de Samuel Butler, George Meredith i, sobretot, Robert Louis Stevenson, Arthur Conan Doyle i Bram Stoker, mestres respectivament dels gèneros de aventures, policíac i de terror.