Bruno Lomas
Emilio Baldoví Menéndez (Xàtiva, 14 de juny de 1940 - Pobla de Farnals, 17 d'agost de 1990), conegut artísticament com Bruno Lomas, fon un cantant de roc valencià. Ven sin temor és una de les seues cançons més recordades.
Muigué el 17 d'agost de 1990 víctima d'un fatal accident de circulació en el seu Mercedes 250 ocorregut en l'autopista A-7, en el terme municipal d'Albuixech.[1]
Trayectòria artística
Los Milos
Emilio Baldoví Menéndez va nàixer en la localitat valenciana de Xàtiva. Fill d'un alt mando de l'Eixèrcit de terra espanyol, Emilio pronte va deixar els estudis de la Facultat de Dret per a dedicar-se a la seua carrera artística com a roquer. Junt en dos antics companyers de colege, Salvador Blesa (guitarra solista) i Vicente Castelló (guitarra acústica) varen formar a principis dels 60 el seu primer grup al que varen posar de nom Los Milos. Les seues influències estaven clares: el roc que aplegava d'els Estats Units junt als cantants italians i francesos.
Los Milos es varen donar a conéixer al gran públic gràcies a guanyar un festival de conjunts organisat pel programa de Radi Valéncia "Darrere de la fama" de Juan Granell en la cançó "Tintarella vaig donar lluna". En esta época sofrixen l'abandó de Salvador Blesa de la formació (sent substituït per Pascual Olives) i coincidixen en alguns ensajos en el gran compositor valencià Raimon.
En agost de 1960, Los Milos graven el seu primer disc en el sagell discogràfic Discophon, en el que varen gravar 16 cançons en 4 EP. Entre ells, destaquen les versions de "Be bop a Lula" de Gene Vincent, "Ballant en mi" ("Danse with m'Henry", de Etta James), "Sabates de gamuza blava" ("Blue suede shoes" de Carl Perkins), "Rave on" de Buddy Holly o "Lucila" ("Lucille" de Little Richard).
Durant la Fira de Julio de Valéncia, Los Milos varen tocar junt al gran roquer francés Johnny Hallyday. Ell i el seu mánager Johny Star s'interessen pel grup i els oferixen la possibilitat de realisar unes actuacions en França. Bruno Tossals accepta i prepara un viage al país veí per a estudiar el terreny, deixant gravat abans d'anar-se el quint disc del grup, encara que este ya eixiria publicat en una atra Companyia, EMI.
Pero ací varen començar els problemes de la banda. Primer, el restant del grup va preferir quedar-se en Valéncia mentres el seu cantant viajava a França i, posteriorment, Vicente Castelló troba problemes en el nom del grup, que havia segut registrat per Discophon i opta per canviar-ho pel de els Top Són. Açò molesta a Bruno a la seua tornada de la gira francesa, aixina que deixa el grup i forma un de nou, partint d'alguns components dels Diábolos de Burjassot, adoptant el nom de les Estreles de Fòc, que despuix serien renombrats com Bruno i els seus roquers. Holly o "Lucila" ("Lucille" de Little Richard).
Bruno i els seus roquers
La vida del nom Les Estreles de Fòc és molt curta. Bruno Lomas fa en ells una sola actuació com a debut del grup prop de Valéncia: En França i entre els anys 1963 i 1964, actuen en la localitat de Sant Joan dones Pres i, posteriorment, en el Teatre Olympia de París. Allí el productor Johnny Stark li presenta a l'empresari i productor musical Bruno Coquatrix, qui sugerix al grup el canvi de nom pel de Bruno i Els seus Roquers. Graven un únic disc per al sagell Barclay en dos temes ("Perfidia" i "Sí sí nene"). Seguixen actuant per França aplegant a actuar en la festa que es va celebrar per a anunciar el festeig de Johnny Halliday en Sylvie Vartan.
Bruno i els seus roquers tornen a Espanya i fichen pel sagell EMI. Va ser en aquell moment on adopta el seu fictici llinage de Lomas, inspirat en uns tossals que es troben entre Valéncia i Bétera. En esta época que va des de principis de 1965 fins a 1966, graven diversos discs entre els que destacant les versions de "Ara sé", "Per eixe amor", "Plany" o versions de "It's not unusual" de Tom Jones, "Memphis Tennesse" de Chuck Berry i "I know a plau" de Petula Clark.
A pesar de l'èxit, EMI va considerar majors possibilitats d'èxit si Bruno Lomas llançava la seua carrera en solitari, cosa que va iniciar en 1966.
Bruno i els seus roquers
La vida del nom Les Estreles de Fòc és molt curta. Bruno Lomas fa en ells una sola actuació com a debut del grup prop de Valéncia: En França i entre els anys 1963 i 1964, actuen en la localitat de Sant Joan dones Pres i, posteriorment, en el Teatre Olympia de París. Allí el productor Johnny Stark li presenta a l'empresari i productor musical Bruno Coquatrix, qui sugerix al grup el canvi de nom pel de Bruno i Els seus Roquers. Graven un únic disc per al sagell Barclay en dos temes ("Perfidia" i "Sí sí nene"). Seguixen actuant per França aplegant a actuar en la festa que es va celebrar per a anunciar el festeig de Johnny Halliday en Sylvie Vartan.
Bruno i els seus roquers tornen a Espanya i fichen pel sagell EMI. Va ser en aquell moment on adopta el seu fictici llinage de Lomas, inspirat en uns tossals que es troben entre Valéncia i Bétera. En esta época que va des de principis de 1965 fins a 1966, graven diversos discs entre els que destacana les versions de "Ara sé", "Per eixe amor", "Plany" o versions de "It's not unusual" de Tom Jones, "Memphis Tennesse" de Chuck Berry i "I know a plau" de Petula Clark.
A pesar de l'èxit, EMI va considerar majors possibilitats d'èxit si Bruno Lomas llançava la seua carrera en solitari, cosa que va iniciar en 1966.
Bruno Lomas com a soliste
L'elecció de Bruno Lomas li dona una popularitat sense llímits. Ya des del principi el Duo Dinàmic, en pertànyer a la mateixa casa discogràfica, li oferixen a Emilio defendre una cançó d'ells en el Festival del Mediterràneu, "El mensage", quedant en segon lloc i conseguint el Premi de la Crítica. A l'any següent participa de nou en un atre tema del Duo, "Com ahir", que resulta vencedor.
A partir d'ahí, se succeïxen els èxits de Lomas. Tals com a "Amor amarc", "Colze en colze" (del que després es realisaria una película en ell com a protagonista) o "En l'andana antiga de la meua yaya". En 1968 canvia de companyia discogràfica, Discophon, sagell en el que començara en Els Milos. En esta discogràfrica grava el primer àlbum gravat en directe del roc espanyol, realisat en el Teatre Calderón de Barcelona.
En la década dels anys 70, la popularitat de Bruno Loma comença a decaure pel canvi de gusts musicals que sofria Espanya. D'esta forma, posa punt final a la seua carrera en 1979 en l'últim disc en Discophon.
D'eixa época, val recordar la cançó, "Veuen sense temor", que va ser gravada en l'any 1972 i va tindre repercussió internacional.
En la década dels anys 80, actua ocasionalment en algunes ciutats d'Espanya. Obté alguns èxits puntuals gràcies a programes de Ràdio Nacional d'Espanya i en varis programes de televisió. Paralelament a açò, enfoca els seus últims anys a la seua afició als coches deportius. El 17 d'agost de 1990 fallix víctima d'un fatal accident de circulació en la seua Mercés-Benz W123 en l'autopista A-7 entre el seu domicili d'Puebla de Farnals i Valéncia.
Referències
- ↑ Javier Pérez de Albéniz (1990). «El cantante Bruno Lomas muere en accidente». El País.