Estructuralisme
L'estructuralisme és una escola teòrica de les ciències socials i humanes originada en Ferdinand de Saussure. Considera l'objecte d'estudi com un sistema dividit en elements que es relacionen entre si. Per analisar-lo científicament, cal puix estudiar estes relacions i com afecten a la globalitat, que adquirix un significat més allà de la suma de les parts.
L'estructuralisme dispon ademés d'un corrent important en art i arquitectura, desenrollat bàsicament entre els anys 1950 i 1970 (estructuralisme (art)), aixina com una posició teòrica científica (estructuralisme científic) dins de la filosofia analítica.
L'estructuralisme en llingüística
Saussure propon l'estudi de l'estructura de la llengua en un moment donat, contrastant-lo en la llingüística diacrònica, que s'encarregaria d'estudiar l'evolució de la llengua a lo llarc del temps.
Una de les aplicacions més reeixides de l'estructuralisme va ser a la fonologia. Roman Jakobson i l'escola de Praga varen analisar les característiques articulatòries de cada so, dividint-los en parelles que contrastaven per un sol tret (per eixemple + sonor - sonor), sent la base de l'AFI que hui s'utilisa. Aixina es va poder estudiar la distància objectiva entre els diversos fonemes en el global de les llengües.
Pel que fa a la morfosintaxi, l'estructuralisme introduïx la noció de sintagma, oposta a la de paradigma. Un sintagma estudia una paraula i les relacions gramaticals que establix a la frase ("en horisontal"), per vore com canvia el sentit si està en una posició o en una atra, si depén d'alguna atra paraula o no i si es veu afectada pels mots del voltant. En canvi el paradigma es fixa en les relacions "en vertical", és a dir, entre una paraula i totes aquelles que podrien ocupar el mateix lloc (per eixemple entre els noms comuns que tenen sentit en un context donat).
L'estructuralisme en lliteratura i pensament
La lliteratura comença a ser interdisciplinària, ya que qualsevol estructura social es torna un text susceptible de ser llegit i interpretat pels estudiosos i en este sentit es pot considerar que l'estructuralisme va donar pas a la semiòtica o semiologia. Va tindre molt d'èxit en la narrativa, on analisava els elements estructurals que formaven una història fent abstracció de les seues concrecions. És dir, moltes històries tenen uns tipos de personages i una manera de desenrollar l'argument que les fa variants d'una protohistòria, no obstant que l'ambientació, els noms o l'estil siga diferent. Roland Barthes, Northrop Frye, Louis Althusser i el primer Michel Foucault varen usar est enfocament.[1]
De la mateixa manera, es crea que la ment i el coneiximent es podien descompondre en una série d'elements atòmics universals, en una idea deutora de la tradició de Demòcrit i precursora dels memes.
En lliteratura es crea el concepte d'intertextualitat, pel qual cada obra té elements dels texts anteriors, que formen part de l'estructura cultural, encara que l'autor no haja llegit aquelles fonts. L'obra concreta es definix justament per com integra la tradició anterior i com es relaciona en els atres elements del sistema, aixina com les innovacions que aporta.
L'estructuralisme en sociologia i antropologia
Claude Lévi-Strauss va estudiar les relacions de parentiu com un sistema on els membres podien opondre-se per una série de trets i aportaven significació al conjunt social. També va estudiar com estructures fixes els mits, comprovant que a diferents societats es donaven històries similars i puix havien de jugar una funció semblant. En posterioritat va estendre els seus estudis a la nutrició i atres camps en la idea que totes les cultures són variacions d'una série fixa de sistemes.
Pervivència de l'estructuralisme
L'estructuralisme va supondre una revolució perqué va acostar les ciències socials i humanes a la investigació en identificar les estructures objecte d'estudi. Moltes de les seues troballes continuen vigents. Pero des dels anys 60 han sorgit reaccions en contra, com la gramàtica generativa en llingüística (Noam Chomsky) o la deconstrucció (en Jacques Derrida). Jacques Lacan i Louis Althusser són també deutors del moviment.
Les crítiques passen per la sobreinterpretació (s'assimilen fenòmens obviant el context, i que potser no haurien de comparar-se), la poca aplicabilitat a qüestions quotidianes i la negació de les aportacions individuals al sistema. Ademés, denuncien l'etnocentrisme de l'escola, ya que supon que els esquemes occidentals són extrapolables a atres cultures, fent dels europeus els universals.
Vore també
Referències
- ↑ "Coneiximent cultural i històric” de Gonçal Mayos (UB).