Monduver
 |
Est artícul o secció necessita ser wikificat en un format adequat a les convencions d'estil de L'Enciclopèdia en valencià . Per favor, edita-lo per a complir en elles. No elimines est avís fins que ho hages fet. ¡Colabora! També pots ajudar canviant este avís per u més específic. |
El Monduver es un cim valencià enclavat en la serra del Monduver, en el terme municipal de Xeresa, comarca de La Safor. En només 841 metros, constituix una de les montanyes mítiques valencianes per excelència. Prop d'ella està situada la cova del Parpalló, que està molt ben senyalisada si es pren l'ascens per La Drova (Bàrig).
La serra es tracta d'un massiç cretàcic (roca calcàrea del terciari) a on destaquen les potents formes karstiques com els “poljés” (grans afonaments del terreny deguts al foradament per coves) de la Drova o de Bàrig o la cova del Parpalló. També presenta gran cantitat de dolines (afonament de chicotet tamany per la mateixa circumstància) i profunts alvencs, per a on es filtren les aigües que a poca distancia brollaràn en forma de surgències als peus del Monduver, com la Font de Simat, a on naix el riu Xaraco o riu Vaca.
El seu cim proporciona immillorables vistes: al nort es pot vore la serra de Corbera (d'alçaria més alta) i la de les Agulles (més baixa); i a l'est la costa valenciana en la seua Albufera i la marjal de la Safor.
A nivell històric ha segut ocupat per diversos poblats, degut a la seua altura (defensa) respecte als voltants. En giner de 1097 s'enclavà un eixèrcit almoràvit a les òrdens de Muhammad ibn Tasufin per a fustigar a El Cid, que ocupava Valéncia, i al rei d'Aragó Pere I, propiciant la coneguda com a Batalla de Bairén, en la que les forces cristianes derrotaren als almoràvits.
Entre les comunitats vegetals més comunes s'ha de destacar les del matollar calcàreu en espècies com el romer (Rosmarinus officinalis), el cepell (Erica multiflora), l’argilaga (Ulex parviflorus), el timó (Thymus vulgaris), la pebrella (Thymus piperella), les estepes (Cistus sp.), etc. Moltes d’estes són aromàtiques, molt lligades a la nostra cultura pels diferents usos que d’elles fem, tant medicinals com culinaris.
En les zones a on els incendis no han fet acte de presència hi ha un matollar més desenrollat, en espècies com la carrasca (Quercus rotundifolia), la coscolla (Quercus coccifera), el llentiscle (Pistacia lentiscus), el margalló (Chamarops humilis), l’ullastre o olivera borda (Olea europaea var. sylvestris), l’espinal negre (Rhamnus lycioides), el matapoll (Daphne gnidium), … Dins dels barrancs més profunts, com el de Borrell i Lloret, a on hi ha una alta humitat, es troben espècies com l’alborcer (Arbutus unedo), el fleix valencià (Fraxinus ornus), el lloreral malvarell (Viburnum tinus), etc.
Junt ad estos arbruixells crèixen els pins, entre els quals destaquen el pi carrasca (Pinus halepensis) de corfa blanca, seguint-li en importància el pi pinastre (Pinus pinaster), majoritari en alguns enclaus com el barranc de Borrell, i el pi pinyoner (Pinus pinea), constatat només en els voltants del Monasteri de Sant Jeroni de Cotalba, a on existix algun eixemplar relicte i centenari.
En quant a amfibis es poden vore fins a cinc classes: el renoc comú (Bufo bufo), el renoc corredor (Bufo calamita), el renoc paridor (Alytes obstetricants), el renoquet (Pelodytes punctatus) i la granota comú (Rana perezi). Estos s'han acomodat prou be gràcies al rec i vivers fets pels llauradors.
Respecte als reptils es conten 15 espècies, de les quals 8 son sauris com el sarvacho o fardacho (Lacerta lepida), el mamacabres (Psammodromus algirus), la sangrantana cendrosa (Psammodromus hispanica), la sangrantana comú (Podarcis hispanica), el dragó (Tarentola mauritanica), la bivia o sangrantana menuda (Chalcides bedriagai), etc.
Les restants espècies són o be ofidis o serps, com es el cas de la serp verda (Malpolon mospessulanus), la serp blanca (Elaphe scalaris), el sacre de ferradura (Coluber hippocrepis), i l’escurçó (Vipera latasti). De totes elles destaca la serp verda pel seu extraordinari tamany. Encara que són espectaculars per tamany, no són perilloses i fuig davant de la presència humana. L’únic ofidi verinós es l’escurçó, que no sol superar el mig metro.
En quant a aus es pot dir que hi ha una gran varietat, degut a la diversitat d’ambients que es troben. En les zones protegides de les montanyes habiten les falzies (Apus melba), gralles de cames negres (Corvus monedula), soliguers (Falco tinnunculus), solitaris (Monticola solitarius), merles de coa blanca (Oenanthe leucura), coloms cerrils (Columba oenas), muçols reals (Bubo bubo), etc. En les últimes pinades vergens hi ha aus com el colom roquer o salvage (Columba palumbus), la tórtola (Streptopelia turtur), el caro (Strix aluco), el picasoques o agatejador (Certhia brachydactyla), el ferreret dels pins (Parus ater), etc. En els camps de tarongers abunden les merles (Turdus merula), el gafarró (Serinus serinus) i el barbarroig (Erithacus rubecola), acompanyats de les cagarneres (Carduelis carduelis), les cheres de casquet (Sylvia atricapilla), els mosquiters grocs menuts (Phylloscopus collybita), els verderols (Carduelis chloris), destacant sobre totes està l’àguila real (Aquila chrysaetos).
Font: "Llocs mítics valencians (II): El Monduver"