Emilio G. Segrè

Emilio Gino Segrè (Tívoli, Lacio, Itàlia, 1 de febrer de 1905-Lafayette, Califòrnia, Estats Units, 22 d'abril de 1989) va ser un físic ítalo-nortamericana que, juntament en Owen Chamberlain, va guanyar en 1959 el Premi Nobel de Física, pel descobriment del antiprotón.

Fill de pares sefardíes, va estudiar en l'universitat romana de La Sapienza ingenieria. En 1927 va canviar de carrera per la física i es va doctorar en 1928 en una tesis dirigida per Enrico Fermi. Pertanyia al cridat Grup de Roma.

Despuix de fer el servici militar, des del 1928 fins al 1929 va treballar en Otto Stern en Hamburc i en Pieter Zeeman en Ámsterdam, com a membre de la Fundació Rockefeller (Rockefeller Foundation). Segrè va ser professor de física de la Universitat de Roma "La Sapienza" de 1932 fins a 1936. De 1936 fins a 1938 serà director del laboratori de física de la Universitat de Palermo. Despuix de la visita que va fer en el Laboratori de Radiació de Berkeley (Berkeley Radiation Laboratory) a Ernest O. Lawrence. Ernest li va enviar en 1937 a Segrè una mostra de molibdeno que havia segut bombardejat en núcleus de deuteri (deuterones) en el ciclotrón de Berkeley per a que l'analisara, ya que estava emetent formes anómales de radioactividad. Despuix de cuidadosos anàlisis químics i teòrics, Segrè va ser capaç de provar que partix de la radiació estava sent produïda per un element químic desconegut que va ser cridat tecnecio per haver segut el primer sintetisat artificialment (del grec tecnetos, que significa "artificial"). A posteriori ha segut trobat en la naturalea, encara que en molt menudes dosis.

Mentres Segrè estava de visita a Califòrnia, en estiu del 1938, el govern fasciste de Mussolini va expulsar de les universitats als judeus en les seues lleis antisemites. Com a judeu, a Segrè se li va otorgar un permís d'emigrant per temps indefinit. En el Laboratori de Radiació de Berkeley, Ernest O. Lawrence li va oferir un lloc de treball com a Assistent d'Investigació (una posició prou baixa per a algú que havia descobert un element) en un sòu de 300 dólars al més. Ademés, quan Lawrence es va enterar de que Segrè estava llegalment atrapat en Califòrnia, li va baixar el sòu a 116 dólars (molts, inclós Segrè, varen vore en açò una situació d'explotació). Segrè, empero, va poder trobar un atre treball com a professor del departament de física en la Universitat de Califòrnia en Berkeley. Mentres estava allí, va ajudar a descobrir l'element conegut com astato i el isòtop plutoni-239 (que després es va utilisar per a crear la bomba atòmica llançada en Nagasaki).

Des de 1943 a 1946, va treballar en el Laboratori Nacional dels Àlbers / Els Alamos National Laboratory, dins del grup encarregat del proyecte Manhattan. En 1944 va obtindre la ciutadania nortamericana i, quan va retornar a Berkeley en 1946, va treballar com a professor de física allí fins a 1972. En 1974, va tornar a la Universitat de Roma "La Sapienza" com a professor de física nuclear.

Segrè, ademés, va anar un fotógraf aficionat i les seues instantànees varen documentar events i varen retratar persones per a la història de la ciència moderna. El Institut Americà de Física (American Institute of Physics) va donar el seu nom a l'Archiu Fotogràfic de la Història de la Física en el seu honor.

Va morir a l'edat de 84 anys, d'un atac cardíac, en Lafayette, Califòrnia (Estats Units).

Inici de la seua carrera

De 1928 a 1929 va servir en l'eixèrcit italià. En 1929 va ingressar en l'Universitat de Roma com a professor ajudant d'Orso Mario Corbino. Va obtindre una beca en 1930 de la Fundació Rockefeller i va treballar en el professor Otto Stern en Hamburc (Alemània) i en el professor Pieter Zeeman en Ámsterdam (Holanda). En 1932 va retornar a Itàlia i va ser nomenat professor adjunt en l'Universitat de Roma, a on va participar en els proyectes d'Enrico Fermi i atres destacats científics italians. En 1936 va ser nomenat director del laboratori de física de la Universitat de Palermo i va permanéixer allí fins a 1938.

La seua vida en Estats Units

Emilio Segrè desaprovava el règim fasciste de Benito Mussolini. ya que era judeu, no va poder retindre el seu lloc en l'universitat per les lleis antisemites. Aixina que va acceptar el treball d'assistent d'investigació que li va oferir Ernest Lawrence. En 1938, Emilio Segrè va marchar a Berkeley (Califòrnia), primer com a investigador associat i després com a professor en el Departament de Física. De 1941 a 1942 va impartir cursos de física en este departament i va ensenyar òptica, mecànica quàntica, física atòmica i la termodinàmica i mecànica estadística de postgrau. En 1943 va acceptar una invitació de Robert Oppenheimer per a unir-se al grup d'Els Àlbers. I de 1943 a 1946 va dirigir el grup de radiactivitat del seu Laboratori Nacional, treballant en el proyecte Manhattan. El seu descobriment de la fissió espontànea del plutoni va revelar tindre conseqüències de llarc alcanç dins d'este proyecte i va conduir a la reorganisació del laboratori en l'estiu de 1944. Edward Teller, Enrico Fermi, David Bohm, Robert Oppenheimer, Niels Bohr, James Franck, Leo Szilard i l'espia infiltrat Klaus Fuchs varen ser els atres famosos científics involucrats en este proyecte que va desenrollar la bomba atòmica i les dos que varen ser llançades sobre les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki. En 1944 va ser naturalizado com a ciutadà nortamericà.

En 1946 va retornar a la Universitat de Califòrnia en Berkeley com a professor del seu Departament de Física i va permanéixer allí fins a 1972, ensenyant mecànica quàntica i física nuclear. Durant esta llabor va formar a trenta estudiants de doctorat. I, encara que es va retirar en 1972, va passar de forma activa la seua jubilació viajant i escrivint, i en els anys següents inclús va continuar donant classes de tant en tant sobre temes històrics en un curs especial de grau com a emèrit. En 1974 va retornar a l'Universitat de Roma i es va convertir de nou en professor de física nuclear.

El seu treball

El professor Segrè va treballar principalment en física atòmica i nuclear. Dins de l'atòmica, es va centrar en la espectroscòpia atòmica, a la que va fer contribucions útils; va estudiar ademés el efecte Zeeman en metalés alcalinos. Durant este periodo, també va fer alguns treballs sobre enllaços moleculars.

En 1934 va començar la seua investigació en física nuclear en colaboració en el professor Enrico Fermi en matèria de neutrons. Este treball incloïa experiments en els que elements com el urani varen ser bombardejats en neutrons per a crear elements més pesats. En 1935 va descobrir els neutrons llents, posseïdors de propietats importants que es varen aprofitar ulteriormente per a fer funcionar els reactors nuclears. Este treball pioner sobre els neutrons es va portar a terme en Roma entre 1934 i 1935.

També es va interessar en radioquímica. Despuix d'una visita al Laboratori Nacional Lawrence Berkeley li varen enviar una tira de molibdeno que provenia del deflector del ciclotrón instalat en el laboratori. Est emetia formes anómales de radiactivitat. Despuix d'un anàlisis químic i teòric Segrè va ser capaç de demostrar que partix de la radiació provenia d'un element prèviament desconegut, que va cridar tecnecio. Aixina, en 1937 es va descobrir el nou element tecnecio (número atómico Z = 43) junt en el químic de la Universitat de Palermo Carlo Perrier. Est va ser el primer element sintetisat artificialment que no apareix en la naturalea, ya que tots els seus isòtops són inestables. En 1940, mentres estava en Berkeley, va descobrir junt a Corson l'element químic astato. També va descobrir el isòtop plutoni-239 i les seues propietats de fissió junt a McMillan, Glenn Seaborg, Joseph W. Kennedy i Arthur C. Wahl. El plutoni-239 es va utilisar en la primera bomba atòmica en Els Àlbers i també en la llançada en Nagasaki.

També va estudiar i va investigar en atres camps de la física nuclear, com isomerismo, la fissió espontànea. Més vesprada es va concentrar en la física d'alta energia. Junt en els seus associats i els estudiants que varen realisar aportacions a l'estudi de les interaccions entre els nucleones i els fenomens relacionats en la polarisació. En 1955, junt en Owen Chamberlain, Wiegand i Ypsilantis va descobrir el antiprotón en el nou accelerador de partícules bevatrón. Este descobriment va conduir al descobriment de moltes antipartículas adicional. Açò els va dur el Premi Nobel en 1959. Este descobriment també s'elimina qualsevol dubte sobre la simetria partícula-antipartícula de la naturalea. La seua àrea principal d'investigació va ser l'estudi d'antinucleones.

Premi Nobel

En 1959, Emilio Gino Segre va rebre el Premi Nobel de Física junt en Owen Chamberlain pel seu descobriment del antiprotón. Un antiprotón és una antipartícula en la mateixa massa que un protón, pero en càrrega elèctrica de signe contrari. Va obtindre llavors el guardó que se li havia negat vint anys abans en descobrir el primer element artificial que coneix la humanitat.

Atres Honors

El professor Segrè era membre de la Acadèmia Nacional de Ciències de EE. UU.. També ho era de la Acadèmia de Ciències de Heidelberg i de la Accademia Nazionale dei Lincei d'Itàlia. Va ser guardonat en la medalla Hoffmann de la Societat Química Alemana i la Medalla Cannizaro de l'italiana Accademia dei Lincei. Va ser Professor Honorari de la Universitat de Sant Marcos (Perú) i l'Universitat de Palermo també li va otorgar un doctorat honorari.

Carrera docent

El professor Segre va ser professor visitant en moltes de les universitats de fama mundial. Algunes de les principals universitats que es varen beneficiar dels seus servicis varen ser la Universitat de Columbia en Nova York, la Universitat d'Illinois i la Universitat de Riu de Janeiro entre unes atres.

Mort i escrits

Emilio Segre va morir el 22 d'abril de 1989, d'un atac al cor. Va deixar un durador llegat en els seus llibres i en els estudiants que recorden el seu magisteri en les seues vides i carreres. Segrè va editar els documents d'Enrico Fermi, del que més vesprada va publicar una biografia: Enrico Fermi: Physicist (1970). Va publicar ademés les seues pròpies notes de conferències, com De rajos X a Quarks: físics moderns i els seus descobriments (1980) i Dels cossos que cauen a les ones de ràdio: físics clàssics i els seus descobriments (1984). També va editar la Revista Anual de Ciència Nuclear i de Partícules de 1958 a 1977 i va escriure una autobiografia, A Mind Always in Motion (1993), que es va publicar pòstuma. El seu fill Claudio Segrè va escriure un llibre en honor del seu pare, apropiadament titulat Els àtoms, les bombes i els besos esquimal. Un recort del pare i del fill, per a mantindre viva la seua memòria.

Enllaços externs

Commons

• Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Emilio G. Segrè.
• Biografia d'Emilio G. Segrè en l'Acadèmia Nacional de les Ciències (National Academy of Sciences) (en anglés)
• Premi Nobel de Física de 1959 (en anglés)

• Emilio G. Segrè (en anglés)

[[Categoria:Candidats al Premi Nobel de Química ]] [[Categoria:Descobridors d'elements químics ]] [[Categoria:Doctores honoraris de l'Universitat de Tel Aviv ]]