Primer ministre
El primer ministre (primera ministra, en femení[1]) o premier (del anglés ‘primer, principal’[2]) és un polític que servix com a cap del poder eixecutiu en alguns Estats com un càrrec diferenciat del cap d'Estat. És el cap del gabinet i el líder dels ministres en la branca eixecutiva del govern, a sovint en un parlamentari o sistema semipresidencial. En estos sistemes, el primer ministre no és el cap d'Estat, sino el cap de Govern, i sol estar a les órdens d'un monarca en una monarquia constitucional democràtica o d'un president en una república.
En els sistemes parlamentaris inspirats en el sistema de Westminster, el primer ministre és el president i verdader cap de Govern. En estos sistemes, el cap d'Estat o el seu representant oficial (per eixemple, el monarca, el president o el governador general) sol ocupar un càrrec principalment ceremonial, encara que a sovint en poders de reserva.
En alguns sistemes presidencials, com en Corea del Sur i Perú, el primer ministre lidera el gabinet, pero no ostenta la jefatura del Govern.
En molts sistemes, el primer ministre selecciona i pot destituir a atres membres del gabinet, i assigna llocs als membres del govern. En la majoria dels sistemes, el primer ministre és el membre que presidix el gabinet. En una minoria de sistemes, especialment en els sistemes semipresidenciales, el primer ministre és el funcionari designat per a gestionar la administració pública i eixecutar les directrius del cap d'Estat.
En l'actualitat, el primer ministre sol ser, encara que no sempre, membre del poder llegislatiu o del seu cambra baixa, i s'espera que, junt en atres ministres, garantise l'aprovació dels proyectes de llei en la llegislatura. En algunes monarquies el monarca també pot eixercir poders eixecutius (coneguts com prerrogativa real) sense l'aprovació del parlament.
Ademés de ser cap de Govern, el primer ministre pot requerir l'eixercite d'atres funcions o càrrecs: el primer ministre del Regne Unit, per eixemple, és també primer ministre del Tesor i ministre de l'Administració Pública.[3] En alguns casos, els primers ministres poden optar per ocupar càrrecs ministerials adicionals (per eixemple, quan la cartera és fonamental per al mandat d'eixe govern): durant la Segona Guerra Mundial, Winston Churchill va ser també ministre de Defensa (encara que llavors no existia el Ministeri de Defensa). Un atre eixemple és el trigèsim quart govern d'Israel (2015-2019), quan Rebuig Netanyahu va eixercir en un moment donat com primer ministre i ministre de Comunicacions, d'Assunts Exteriors, de Cooperació Regional, d'Economia, de Defensa i de l'Interior.
Història
Orige
Els monarques d'Anglaterra i del Regne Unit tenien ministres en els que depositaven una especial confiança i que eren considerats el cap del govern. Eixemples d'això varen ser Thomas Cromwell, comte de Essex baix Enrique VIII; Guillermo Cecil, lord Burghley baix Isabel I; Edward Hyde, comte de Clarendon baix Carlos II i Sidney Godolphin baixe la regna Ana. Estos ministres ocupaven diversos càrrecs formals, pero comunament se'ls coneixia com a «ministre», «ministre principal» i, finalment, «primer ministre».
El poder d'estos ministres depenia totalment del favor personal del monarca. Encara que la gestió del parlament era una de les habilitats necessàries per a ocupar un alt càrrec, no depenien d'una majoria parlamentària per a tindre poder. Encara que existia un gabinet, este era nomenat íntegrament pel monarca, i este solia presidir les seues reunions.
Quan el monarca es cansava d'un primer ministre, este podia ser destituït, o alguna cosa pijor: Cromwell va ser eixecutat i Clarendon expulsat quan varen perdre el favor. Els reis a voltes dividien el poder a parts iguals entre dos o més ministres per a evitar que un d'ells adquirira massa poder. A finals del regnat d'Ana, per eixemple, els ministres tories Robert Harley, comte d'Oxford i Mortimer i Henry St John, vescomte de Bolingbroke compartien el poder.
Evolució
A mitan de el
| Sigles: | [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]] |
| Décades: | [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]] [[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]] |
| [[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]] | |
, despuix de la guerra civil anglesa (1642-1651), el Parlament va reforçar la seua posició front al monarca i després va obtindre més poder per mig de la Revolució Gloriosa de 1688 i l'aprovació de la Declaració de Drets en 1689.[4] El monarca ya no podia establir cap llei ni impondre cap impost sense el seu permís, per #lo que la Cámara va passar a formar part del govern. És en este moment quan comença a sorgir un estil modern de primer ministre.[5][6]
Un punt d'inflexió en l'evolució del càrrec de primer ministre es va produir en la mort de la reina Ana en 1714 i l'ascens al tro de Jorge I. Jorge no parlava anglés, passava gran part del seu temps en la seua casa d'Hanóver i no tenia ni coneiximent ni interés en els detalls del govern anglés. En estes circumstàncies era inevitable que el primer ministre del rei es convertira en el cap de Govern de facto.
A partir de 1721, va anar el polític whig Robert Walpole, comte de Orfold, que va ocupar el càrrec durant vintiun anys. Walpole presidia les reunions del gabinet, nomenava a tots els demés ministres, dispensava el patrocini real i omplia la Cámara en els seus partidaris. En Walpole es va desenrollar la doctrina de la solidaritat en el gabinet. Walpole exigia que cap ministre, llevat ell mateixa, tinguera tractes privats en el rei, i també que quan el gabinet haguera acordat una política, tots els ministres devien defendre-la en públic o dimitir. Com va dir un primer ministre posterior, William Lamb, lI vescomte de Melbourne: «No importa lo que digam, cavallers, mentres tots digam lo mateix».
Walpole sempre va negar que anara primer ministre, i a lo llarc de el
| Sigles: | [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]] |
| Décades: | [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]] [[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]] |
| [[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]] | |
els parlamentaris i juristes varen seguir negant que tal carregue fora conegut per la constitució. Jorge II i Jorge III varen fer denodados esforços per recuperar el poder personal del monarca, pero la creixent complexitat i la despesa del govern feyen cada volta més necessari un ministre que poguera contar en la llealtat dels Comuns. El llarc mandat del primer ministre en temps de guerra William Pitt el Jove (1783-1801), combinat en la malaltia mental de Jorge III, va consolidar el poder del càrrec. El títul es va mencionar per primera volta en els documents governamentals durant l'administració de Benjamin Disraeli, pero no va aparéixer en la orde de precedència formal britànic fins a 1905.
El prestigi de les institucions britàniques en el
| Sigles: | [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]] |
| Décades: | [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]] [[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]] |
| [[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]] | |
i el creiximent del Imperi britànic varen fer que el model britànic de govern de gabinet, encapçalat per un primer ministre, fòra àmpliament copiat, tant en atres països europeus com en els territoris colonials britànics a mida que desenrollaven l'autogovern.[7][8][9] En alguns llocs es varen adoptar títuls alternatius com a «primer ministre», «ministre principal», «primer ministre d'Estat», «president del consell» o «canceller», pero lo essencial del càrrec era lo mateix.
Us modern
A finals de el
| Sigles: | [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]] |
| Décades: | [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]] [[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]] |
| [[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]] | |
,[10][11] la majoria dels països del món tenien un primer ministre o ministre equivalent, que ocupava el càrrec baix una monarquia constitucional o un president ceremonial. Les principals excepcions a este sistema han segut Estats Units i les repúbliques presidencials de Llatinoamèrica que seguixen el model del sistema nortamericà, en les que el president eixercix directament el poder eixecutiu.
L'ex primer ministre de Baréin, el xeic Jalifa bin Salman Al Jalifa va ocupar el càrrec des de 1970 fins a novembre de 2020, #lo que li convertix en el primer ministre no elegit que més temps ha estat en el càrrec.
[[Categoria:Jefatura de govern ]] [[Categoria:Primers ministres ]]
- ↑ . Consultat el 2022-11-15.
- ↑ . Consultat el 2022-11-15.
- ↑ Els dos càrrecs són independents i no tenen per qué ser ocupats per la mateixa persona, encara que l'últim primer ministre que no va ser primer ministre del Tesor va ser Lord Salisbury a principis del sigle XX. El número 10 de Downing Street és en realitat la residència del Primer Ministre, no la del Primer Ministre. Com Salisbury no era Primer Lord, va tindre que viure en un atre lloc com a primer ministre.
- ↑ «Constitució no escrita de Gran Bretanya». British Library. «La fita clau és la Carta de Drets (1689), que va establir la supremacia del Parlament sobre la Corona.... La Carta de Drets (1689) va establir la primacia del Parlament sobre les prerrogatives del monarca, disponent la reunió periòdica del Parlament, la llibertat d'elecció dels Comuns, la llibertat d'expressió en els debats parlamentaris i alguns drets humans bàsics, el més famós dels quals és la llibertat de "castics cruels o inusuals".»
- ↑ Dr Andrew Blick i Professor George Jones - Serie d'historiadors invitats del nº 10, Els primers ministres i el nº 10. «L'Institució del Primer Ministre». Govern del Regne Unit: Blog d'Història del Govern.
- ↑ «The Historical Development of the Office of Prime Minister», com/books?aneu=ez7WCgAAQBAJ Office of the Prime Minister, Princeton University Press. ISBN 9781400878260.
- ↑ Reforming parliamentary democracy, McGill-Queen's University Press, p. 3. ISBN 9780773525085.
- ↑ Els fonaments històrics de l'orde mundial, Leiden: Martinus Nijhoff Publishers, p. 571. ISBN 978-9047423935.
- ↑ (1990) Settler self-government, 1840-1900 : el desenroll del govern representatiu i responsable, 1. publ. edició, Nova York: Greenwood Press, p. xxi. ISBN 9780313273261.
- ↑ «¿? Views from the Postcolony, 1945-2000», Constitucionalisme i reconstrucció política, Brill, pp. 92-94. ISBN 978-9004151741.
- ↑ «uk/research/features/how-the-westminster-parliamentary-system-was-exported-around-the-world Cóm el sistema parlamentari de Westminster es va exportar a tot lo món». University of Cambridge.