Mas
Un mas o masia (en plural masos) és el nom que reben en diverses comarques de la Comunitat Valenciana les explotacions agràries de tipo tradicional, incloent les terres i els edificis agrícoles i de residència. El terme deriva del llatí mansus que significa permanéixer. És un tipo de construcció rural, molt freqüent en tot l'est de la península Ibèrica, concretament en l'antic regne d'Aragó[1], que té els seus orígens en les antigues viles romanes. Es tracta de construccions aïllades, lligades sempre a una explotació agrària o ganadera de tipo familiar.
Normalment són construccions sòlides en una doble utilitat, la normal (vida rural) i la tasca defensiva.
El mas té el seu orige en l’alta Edat Mija i es desenrollà principalment en les comarques del nort i les comarques centrals de la Comunitat Valenciana. En estes zones, l’orografia del terreny obligava als senyors feudals a fraccionar les seues terres per a obtindre majors beneficis econòmics. Solien localisar-se en àrees montanyoses (generalment, fins als 1.200 metros d’altura) a on es podien utilisar les terraces naturals per a realisar explotacions variades.
Els habitants del mas
Els masos feudals solien estar explotats per una família, els masers, que treballaven i residien en el mas per mig d’un contracte d’arrendament. Un mateix llaurador podia tindre diversos masos d’un mateix senyor arrendats.
En les comarques centrals valencianes (L'Alcoyà, El Comtat, La Vall d'Albaida, etc.) els masos estaven ocupats per migers, en un sistema d'arrendament nomenat migeria o parceria, en el que el maser habitava el mas i treballava la terra de bades pero obtenia la mitat de les collites a canvi, sense tindre que pagar res pel lloguer de les terres al propietari. Este vell sistema encara està viu i es conserva en estes comarques.
Les construccions del mas se situaven dins de la zona de cultius. L’edifici principal dividia les seues plantes per a diversos usos. La superior servia com a graner o de porche; en la principal es localisava la vivenda dels propietaris; mentres que en la planta baixa es trobava la vivenda dels masers i també el rebost, el forn i la bodega, etc. Ademés, atres construccions anexes servia com a estable, galliner o espai destinat a batre la palla. Contaven en un pou d'aigua que servia per a proporcionar aigua per a us domèstic i per a tota l’explotació agrícola. En ella també es regava l'horta que generalment es cultivava en una zona plana i pròxima a la casa. Generalment també s'almagasenava aigua per a rec en una bassa pròxima al mas.
Arquitectura
Els elements utilisats en la seua construcció han anat variant en el pas del temps; ademés, l'ubicació de les masies ha condicionat també el tipo de material triat. Aixina, en les zones de montanya, el material més usat ha segut la pedra sense polir. En les llindars de portes i finestres s'utilisava la pedra picada. Durant l'Edat Mija, les pedres s'unien per mig de fanc, material que es va substituir més avant per la calç o el ciment. En els llocs en que la pedra escassejava es recorria al atobó per a la construcció.
La majoria de les masies té la seua frontera principal orientada cap al sur. Les construïdes en anterioritat al sigle XVI té una porta d'entrada de dovella mentres que les que es varen construir fins al sigle XVIII són de llindar. La planta no solia superar els cinc metros i el cobriment es realisava per mig d'un entramat de bigues de fusta colocat de forma perpendicular a la frontera. Es recobria en teules o taulells. En la zona de montanya la cobertura solia ser de pissarra.
La teulada solia ser en dos vertents, horisontals a la frontera, encara que també es construïen, de forma menys freqüent, trespols perpendiculars. Al sobreeixir de l'edifici, la teulada protegia els murs de la masia que, fora qual fora el material utilisat en la construcció, eren de pedra fins una altura d'un metro. El grossor de les parets era d'entre 30 i 50 centímetros. En algunes masies importants construïdes en els sigles XVI i XVII, els trespols interiors tenien una volta de creueria, pero en la majoria els sostres interiors són llisos.
Solien ser de dos pisos i la seua distribució interior variava segons les necessitats de la família que l'ocupava. La distribució més usual reservava el primer pis per a les tasques pròpies del camp mentres que el segon pis era el destinat a vivenda. Els animals podien estar en el primer pis o tindre un estable independent. Si la masia disponia d'un tercer pis, este es destinava a graner.
Atres aspectes
En molts cassos, especialment en les masies més pròximes a la costa i no tant en les de les comarques valencianes de l'interior, la masia disponia d'una torre anexa, que junt en el mur que en algunes ocasions rodejava l'edificació, les troneres, etc, protegien als habitants de possibles atacs, molt comuns en zones de frontera o costeres.
A voltes (especialment en el sigle XVI) les torres masies s'associen als colomers que se situen en la coberta adoptant un característic aspecte en pilars a manera de almenes de resonàncies militars. De fet estos colomers podien complir funcions d'avís davant d'atacs.
Numeroses masies s'han transformat en cases adaptades per al turisme rural, la restauració o l'hoteleria.
Vore també
Referències
- Real Academia Española. «masía : Casa de labor, con finca agrícola y ganadera, típica del territorio que ocupaba el antiguo reino de Aragón.». Diccionario de la lengua española (23.ª edición)
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Mas.