Carles Salvador
 | |
| Naiximent | 1893 Valéncia |
| Mort | 1955 Valéncia |
| Activitat | Mestre, escritor |
| Nacionalitat | Espanya |
| Periodo | Sigle XX |
| Gèneros | Poesia i prosa |
| Obres principals | Plàstic |
| Influenciat | Pancatalanisme |
| Firma | 
|
Carles Salvador i Gimeno (Valéncia, 20 de giner de 1893 - † Valéncia, 7 de juliol de 1955) fon un mestre, escritor, poeta i gramàtic valencià d'ideologia pancatalanista.
Biografia
Fon mestre en Benassal (Castelló). En l'any 1919 va publicar el fullet El valencià en les escoles i en l'any 1921 va llançar un manifest, Pro associació protectora de l'ensenyança del valencià, sense massa èxit.
A partir de l'any 1934 Carles Salvador es va concentrar en l'activisme cultural en pro del català. Les colaboracions en revistes, els cursos de valencià en el Centre de Cultura Valenciana, les publicacions i les tertúlies lliteràries constituïxen llavors algunes de les activitats principals de l'escritor. En plena Guerra Civil, en 1937 fon elegit membre de l'Institut d'Estudis Valencians (IEV) i tingué una participació destacada en el II Congrés Internacional d'Intelectuals Antifascistes. Despuix de la guerra i durant la dictadura franquista, la seua activitat va minvar de forma notòria. Llavors Carles Salvador va trobar un cert covil en la societat Lo Rat Penat, una institució que fon respectada pel règim. Allí fon president perpetu de la Secció de Lliteratura i Filologia, des de la que organisava els cursos de valencià.
Fon un dels principals promotors de la normalisació ortogràfica pero també de la catalanisació del valencià en el Regne de Valéncia. Fon nomenat director numerari del Centre de Cultura Valenciana, ara Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), a on va ingressar en el discurs titulat Qüestions de llenguatge (sic) (1935).
El 7 de juliol de l'any 1955 moria en Benimaclet.
Obra
Publicà, llavors, diversos opúsculs gramaticals que serien decisius per a la divulgació de la gramàtica del català, promoguda per Pompeu Fabra, en la Comunitat Valenciana. Membre de la Taula de Lletres Valencianes, també va participar en la redacció de les Normes de Castelló.
En la seua producció poètica destaquen Plàstic (1923), Rosa dels vents (1930) i sobretot El bes als llavis (1934). Fon també important la seua prosa, tant la narrativa -La Dragomana dels deus (1920), Barbaflorida professor (1930), El maniquí d'arcilla (1931)- com els asajos: Elogi de la prosa (1928), Elogi del xiprer (1929), Elogi del camp (1930) i Elogi de la vagància (1937).
Despuix de la Guerra Civil, la seua poesia es va tornar més tradicional i austera; va publicar Nadal flor cordial (1943) i El fang i l'esperit (sic) (1951).
En l'any 1951 va promoure dins de Lo Rat Penat els cursos de Llengua i Lliteratura Valencianes i va publicar una Gramàtica valenciana (1951). Escrigué un llibre titulat Parleu be! (1957), que s'edità com a obra pòstuma, unes notes llingüístiques sobre, segons l'autor, la "depuració llingüística" i l'introducció del català en la llengua valenciana.