Sardenya

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Revisió de 16:44 12 set 2024 per Reval (Discussió | contribucions)
(difs.) ← Revisió anterior | Revisió actual (difs.) | Revisió següent → (difs.)
Anar a la navegació Anar a la busca
Sardenya

Sardigna, Sardinna
Sardegna
Sardenya

Regió autònoma
Bandera de
Bandera
Escut de
Escut
 
Situació de

Sardenya en Itàlia
Capital Cagliari
Entitat
Regió autònoma
Superfície
 • Total

24.090 km² km²
Població
 • Total
 • Densitat

1.671.001 habs. hab. (2008)
Gentilici Sart[1]

Sardenya (Sardegna en italià, Sardigna o Sardinna en sart i Sardenya en alguerés) és una illa en el centre de la mar Mediterrànea occidental, situada entre Còrsega al nort, la península itàlica a l'est, Tunísia al sur, i les Illes Balears a l'oest. La seua capital és Cagliari

Història

En els sigles XII i XIII, Gènova, Pisa i els Estats Pontificis varen lluitar llarc temps per impondre el seu poder en les Jujadoríes. A finals del sigle XIII el papa Bonifaci VIII va establir que Sardenya passara a la Corona d'Aragó, formalisant-se la cessió en l'any 1324, quan el llavors infant Alfons, futur Alfons IV, «el Benigne», presa Sardenya durant els últims anys del regnat de Jaume II.[2]

Geografia física

Esta illa es troba en el centre de la mar Mediterrànea occidental, entre Còrsega al nort de la que la separa l'estret de Bonifaci, la península italiana a l'est, Tunis al sur, i les illes Balears a l'oest. Ocupa una superfície de 24 090 km².

L'illa té una geoformació antiga i, a diferència de Sicília i l'Itàlia continental, no té risc sísmic. Les seues roques daten del Paleozoic (fins a 500 millons d'anys d'antiguetat). Les terres altes de l'illa estan formades de granit, esquist, basalt (nomenats gerres o gollei) i calcàrea dolomítica (nomenats tonneri), en una altitut mija entre 300 i 1000 metros.

L'illa és molt ventosa; el vent dominant és el mistral, que procedix del noroest a lo llarc de tot l'any, encara que sobretot bufa en l'hivern i la primavera. Normalment és sec i fresca, i a voltes alcança velocitats molt altes. També es troba en certa freqüència el xaloc. Estos vents han favorit l'implantació d'alguns parcs eòlics sobre les crestes d'alguns relleus i en algunes plantes industrials (Macchiareddu i Fiume Sant).

Referències

  1. Cfr. «La expansión: el Casal d'Aragó (1213-1412) / L'expansió: el Casal d'Aragó (1213-1412)», en Ernest Belenguer, Felipe V. Garín Llombart y Carmen Morte García, La Corona de Aragón. El poder y la imagen de la Edad Media a la Edad Moderna (siglos XII - XVIII), Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior (SEACEX), Generalidad Valenciana y Ministerio de Cultura de España - Lunwerg, 2006. ISBN 84-9785-261-3

Enllaços externs

Commons