Historia del catalanisme

El nacionalisme català procedix del Romanticisme, moviment cultural el qual aplega a Catalunya a principis del S.XIX. Este moviment caracterisat per l'interés per lo exòtic, per lo tradicional, per l'irracionalitat i el sentimentalisme, és el que inicia el catalanisme. És per mig de la llectura de les noveles històriques de Walter Scott, en les que veem històries d'escocesos bons, heròics, oprimits pels malvats anglesos, que en Catalunya, en intentar buscar paralelismes en eixos relats, es trasllada eixe ambient britànic a la Península i se nos parla des de llavors de catalans bons, heròics, víctimes, oprimits pels malvats castellans, que en el temps ya seran els malvats espanyols.

Els fonaments del nacionalisme català

El catalanisme polític s'inicia a partir del fracassat proyecte federaliste de Pi i Margall durant la primera República Espanyola. Un amargat Valentí Almirall serà el principal protagoniste en el que el catalanisme “acultural intransigent” donarà el bot a la política. Almirall és principalment un federaliste “d'esquerres” (a pesar de ser ric i aristócrata) que, per la seua frustració, perseguix la seua meta federalista mesclant, per a justificar la seua utilitat, lo pijor del catalanisme cultural: “l'odi a Castella i a lo castellà”, aixina com “les mil i una mentires del nacionalisme” ya convertides en dogmes de fe. Este personage mai va a contar en molt respal popular, sent el poc que tindrà prou mediocre. Pero pel contrari si tindrà molta influència en una nova generació de nacionalistes, que seran els verdaders apòstols del catalanisme en la seua branca política. La forma de guanyar adeptes a la seua causa serà similar a la d'una secta: prometent una vida millor (en una Espanya federal), introduint les idees del catalanisme intransigent com l'odi a lo castellà, culpant a Castella de tots els mals haguts i per haver, aprofitant els moments de debilitat “personal” en moments de crisis econòmiques, etc.. Pero també senyalant, a aquells que no combreguen en la seua ideologia, de no ser bons catalans, o lo que és lo mateix, “o estàs en nosatres o contra nosatres”. Aixina Almirall en l'any 1882 impulsa la creació el Centre Català, organisme que es constituïx en “partit polític” en l'any 1884 despuix de tindre lloc el primer congrés catalaniste. En 1886 un grup d'estudiants forma el Centre Escolar Catalaniste, a modo de “filial” del Centre Català, i del com eixiran Prat de la Riba, Narcís Verdaguer Callís, Pere Muntanyola, Francesc Cambó, Josep Puig i Cadafalch, Joan Josep Permanyer. Este grup d'estudiants universitaris conservadors provocaren l'escissió del proyecte catalaniste de Almirall el qual havia pretés agrupar a les diferents corrents que havien segut atrapades pel catalanisme cultural intransigent, ya anaren carlistes, federalistes, o d'un atre “color”. Serà esta generació la que inicia la pijor (encara pijor) cara del catalanisme: victimisme, arrogància, prepotència, hipocresia, maquiavelisme, calumniadors, odi, fanatisme…. El catalanisme polític ya des dels seus origens i fins a l'actualitat es resumixen en castellanofobia

El Catalanisme polític de Almirall és “un proyecte federal per a Espanya”, pero per a justificar la necessitat d'esta reforma de l'Estat Espanyol, no se li ocorre una atra cosa que recórrer a la pijor cara del catalanisme és dir: parlar de lo mals que són els castellans, a els que etiqueta de “Quixots”, opresores, etc.. en contraposició a les bondats dels catalans i el seu caràcter. Estem davant una postura clarament xenòfoba, que arreplega lo que s'ha anat cultivant en l'àmbit de la cultura. No té reparacions este subjecte en afirmar que el que un català parle castellà és una marca d'esclavitut, no dubta en dir que Catalunya és un país conquistat. Tot este “pensament” grotesc ho va arreplegar Almirall en 1886 en un llibret titulat “Lo Catalanisme”, hui considerat una fita pel nacionalisme, pero que no deixa de ser una recopilació de imbecilitats que deurien ser hui més que mai denostada. Per a curiositat podem vore que llavors, també per al propi Almirall, Espanya era una Nació i Catalunya era denominada Regió. Per lo que hui cridem nacionalisme, llavors era Regionalisme. Almirall mai serà antiespanyol, pero sí demostrarà odi visceral a Castella i als castellans. Una atra mostra més de com el nacionalisme català va canviant en el temps els seus propis arguments a mesura que es va radicalisant, en lo que els primers catalanistes serien considerats uns fascistes pels nacionalistes de hui.

Almirall organisaria els dos primers congressos catalanistes on buscaria l'unió de totes les corrents catalanistes de l'época, ya fòra des del punt de vista lliterari, de federalistes com ell, del carlisme, etc.. Dit primer congrés en el que es presentava un escut de Catalunya travessat en un punyal en el blasó de Castella i Lleó, va tindre resposta per part dels catalans de l'época com la de Joan Mañé i Flaquer que s'arreplega a continuació. A pesar de que hui es comenten estos fets com a rellevants, ya que hui nos governen nacionalistes, la realitat és que estos primers catalanistes eren molt poquets, de fet no contaven en molt respal popular i pràcticament es podien contar en els dits de la mà.

Pel panflet “Lo Catalanisme” entenem perfectament que açò de el “catalanisme” es tracta d'una doctrina xenòfoba, que busca avivar odis entre comunitats germanes, i que per lo tant és un moviment populiste en estar culpant de tots els mals haguts i per haver a uns atres que verdaderament poca culpa tenen. No existix l'autocrítica en este moviment. Ho sabem de sobres, i ho sofrim actualment. Aixina que esta ideologia populista anirà creixent aprofitant qualsevol moment de crisis, ambient ideal per a aumentar en adeptes. Realment funcionen com una secta ya des del principi. Una de les primeres ocasions que té el catalanisme polític per a inocular el seu virus a atres àmbits de la societat catalana, li ve quan es produïx el temor de que en 1885 Espanya puga posar fi al règim proteccioniste que tants beneficis va donar a Catalunya en detriment del restant de províncies Espanyoles. Aixina en l'any 1885 Almirall, en els seus feligresos de llavors, i part de la burguesia catalana entreguen al Rei Alfonso XII un memorial d'agravis, en on ademés de demanar que se seguixca protegint a l'indústria catalana (el monopoli més be), se li explica per a justificar la descentralisació, tota la llista de mentires històriques difoses pel catalanisme cultural, i de com els catalans són @victimar, estan maltractats, etc.. Es produïx ací el naiximent del plorar victimist agressiu del nacionalisme, alguna cosa que a dia de hui encara persistix.

Durant estos anys huitanta en els que Almirall té el seu paper protagoniste, aniran creant-se els símbols del catalanisme com La diada, 11 de setembre, en 1886 (que va consistir en una missa), l'himne Els Segadors, en 1882, o la sardana que aplegarà una miqueta més vesprada, ya en 1892. Símbols que no gojaran de l'estima de totes les corrents del catalanisme i que s'aniran acceptant en les següents décades. Valentí Almirall serà apartat pronte com a cap del catalanisme. Les escissions del Centre Català, en el que s'agrupaven diferents corrents del catalanisme, conservadors i d'esquerra, l'accés al mateix del multimillonario de llavors Eusebi Güell varen relegar a Almirall a l'ostracisme del catalanisme. Anys més tarde el ya oblidat primer apòstol del catalanisme intentarà ser recuperat pel hui tan mencionat (gràcies a Artur Mes en alusió a C’s), Alejandro Lerroux. En l'any 1902 en la traducció al castellà del seu panflet “Lo Catalanisme” Almirall redacta un pròlec en el que acusa als catalanistes de l'época (els seus discípuls) de precisament lo que ell havia fomentat: odi, fanatisme, insultar. En fi el tal Almirall va ser un autèntic pocavergonya, xenòfop, hipòcrita, que va donar orige al catalanisme polític. Anys abans una família d'iguals característiques havia fomentat estes idees en l'àmbit de la cultura.

El Romanticisme catala

A Catalunya, el Romanticisme aplega ya ben iniciat el S.XIX, a través de publicacions com L'Europeu (1823-1824). És llavors quan apareixen autors com *Buenaventura Carles Aribau, autor de “Oda a la Pàtria” i escritors com el *manresano Ramón López Soler. Els primers escritors “romàntics” catalans escriuen en castellà i no es pot apreciar en ells l'exaltació patriotera i l'émfasis anticastella dels autors que els van a precedir. No serà més vesprada, en l'aparició de Joaquim Rubió i *Ors quan es pot considerar que s'inicia realment el moviment denominat “*Renaixença”, (Renaixença), en el qual apareixeran una série d'autors que una volta restaurats els Jocs Florals de Barcelona en 1860 van a contribuir a difondre de forma clara les idees bàsiques de:

• Catalans: bons, passat gloriós, víctimes…
• Castellans: malvats, opresors…

En 1833, apareix publicat un poema en la publicació “El Vapor”, que sembla ser una fita en el despertar Romàntic de Catalunya. No obstant l'autor, Aribau, ho va escriure en Madrit per al seu cap, Gaspar de *Remisa, la principal fortuna de llavors en Espanya (la qual cosa ve a ser un eixemple irònic de *cuan oprimida estava la societat catalana), i no va mostrar, ademés, mai cap interés algun pel moviment cultural que li precediria. De fet Aribau si va ajudar a fomentar realment algun idioma seria el castellà en colaboració en un atre català, *Rivadeneyra. També nos crida l'atenció la forma que té Aribau de cridar a l'idioma català, “llemosí”, nom utilisat de forma habitual des de feya sigles i “censurat” pel nacionalisme intransigent posterior (De fet fins a 1934 encara se seguia utilisant sense problemes, pero a Pompeu Fabra li molestava). És Aribau una prova més de les mil i una mentires a les que nos tenen acostumats els nacionalistes. I és que dit moviment nacionaliste és fill del S.XIX i sobretot de 1898.

No serà fins a 1841, quan en Joaquim Rubió i *Ors, s'inicie verdaderament l'interés dels romàntics catalans per recuperar el “idioma català per a l'escritura”. En lo *Gayté del Llobregat, veem com ya han quallat en este mateix autor les noveles romàntiques a l'estil de Walter Scott, quan per eixemple nos relata en singular estil el lloc de 1714 i nos parla de “muralles @teñir de sanc catalana”…En dita publicació advertim per a sorpresa del nacionalisme que segons l'autor són els catalans els que s'avergonyixen de parlar català i per lo tant els culpables de l'abandó del mateix. Alguna cosa més que mencionat des del S.XVI i durant el S.XVIII, #lo que no impedix que el nacionalisme seguixca explicant que el castellà es va impondre per obligació despuix de la “conquista” de Catalunya per part dels malvats castellans, quan no la malvada Espanya que al mateix temps no existia encara. cal mencionar que el propi Rubió no va ser *antiespañol, ni *anticastellano, com no ho seran fins a prou temps despuix varis autors catalanistes. Al contrari, Rubió i *Ors parla en nostàlgia d'un passat “gloriós”, pero no és contrari a Espanya. Eixe sentiment *hispanófobo no es manifesta encara en esta época d'inicis del S.XIX, pero la *castellanofobia lliterària anirà evolucionant a conte gotes fins que siga realment un principi bàsic del nacionalisme polític que sorgix a finals del S.XIX, el qual s'encarregarà de *inocularlo en l'ADN de part de la societat catalana. Per lo que, tenint en conte que dit sentiment *hispanófobo part originalment de noveles romàntiques, fa que la situació actual que vivim, nos resulte “patètica”, als no nacionalistes que no hem caigut en braços de l'odi irracional.

És puix a partir de les noveles Romàntiques que el nacionalisme ha construït una història INVENTADA de Catalunya. Els nacionalistes no expliquen història a partir de les senyes, o dels fets. Expliquen una història ya “preconcebuda”, en “catalans bons-castellans malvats”, i després adapten als seus dogmes els fets i senyes històriques, ya siga per omissió, manipulació o invenció. Lo que hui expliquen en les escoles, són noveles, ¡sí! noveles romàntiques *repintadas en vàries capes de *hispanofobia. Han construït una història que té que encaixar, per nassos, en les falàcies històriques que van inventant. Aixina lo que ensenyen als catalans sobre 1714 procedix de l'invenció romàntica dels autors del S.XIX. Pero no només es parlarà del famós lloc, sino també de molts atres fets com per eixemple la batalla de Muret, en la que Pedro II d'Aragó, ya convertit en Pere I de Catalunya, pert el sur de França i frena l'expansió “catalana” en Europa. És dir no només es va a molejar una història de la bona Catalunya front a la malvada Castella (després ya Espanya com a sinònim), sino que es va a borrar o *ningunear l'història del restant de territoris de la Corona d'Aragó, per a donar exclusiu protagonisme en fets històrics a Catalunya.Tampoc es van a respectar al restant de territoris en l'aspecte cultural. Aixina succeïx en la “*catalanización” d'autors mallorquins, com Ramon Llull, o valencians, com qualsevol del sigle d'or de les lletres valencianes del S.XV. Tot els que siga de l'agrade nacionaliste va a passar a ser català, posant aixina un accent greu de *acomplejamiento i insult a la pròpia Catalunya, per avergonyir-se dits nacionalistes del seu verdader passat, del com, els que no som nacionalistes nos *enorgullecemos sense cap tipo de complex. Comentar que és incorrecte parlar d'una “Renaixença” “*Renaixença” de la lliteratura catalana, com es coneix al periodo que naix a partir de Rubió i *Ors, ya que para això deuria haver una “mort” anterior, i el problema és que mai va existir. I és que en Catalunya l'interés i amor pel propi idioma procedix “verdaderament” d'este mateix sigle, i sense lloc a dubtes l'aferrar-se en irracional *desmesura a l'idioma català com a fet diferencial primordial en el que es puga parlar o no d'una Nació, també.

Que el nacionalisme català procedix del Romanticisme és alguna cosa que no era certament negat fins fa poc en círculs nacionalistes. No obstant hui abunda una àmplia bibliografia nacionalista empenyorada en buscar continuïtat entre 1714, la pèrdua de furs, i el resorgir en força “de la consciència nacional”. Res més llunt de la realitat. Reclamar furs, només és reclamar furs, #lo que ve a ser un interés conservador per les tradicions passades. En cada una de les reivindicacions forals en les que els autors nacionalistes pretenen fer vore una reivindicació nacional catalana, nos trobem en que eixos senyors “supostament nacionalistes” nos manifesten també la seua condició de…”Espanyols”, alguna cosa que no encaixa en el nacionalisme, ya que és un moviment basat en la *hispanofobia, per #lo que no podem parlar de que els eixemples que nos aporten siguen eixemple de nacionalistes. I és que per que es vullga a Catalunya, tampoc s'és nacionaliste, és el cas d'els que volem a la nostra terra catalana, pero no seguim l'ideologia sectària, que és verdaderament lo que és el nacionalisme català. Aixina que si comprovem varis d'eixos eixemples mencionats per la mentira nacionalista vorem que per eixemple els diputats catalans que acodixen les Corts de Càdis en l'objecte de reclamar els furs, per molt que s'empenyoren els *hispanófobos en voler fer vore que eixos diputats eren nacionalistes catalans per defendre l'Antic Règim o reclamar els furs i privilegis perduts, la realitat no va ser eixa. I és que per eixemple, el diputat català, el Sr. *Aner, un dels més actius en eixa reclamació, sentència en una de les seues intervencions en tot un: "En Catalunya tots son patriotes".

Per lo que si era patriota espanyol, el Sr. *Aner, per molt encabotament que li posara en voler recuperar furs perduts, no podia ser al mateix temps un nacionaliste catalaniste, és dir un *hispanófobo. Un atre eixemple de que el recort dels furs catalans, no és sinònim de nacionalisme català, ho trobem en el següent document en el que queda reflectit la @españolidad de l'autor. I és que acordar-se o fer menció simplement de fets històrics passats no poden ser considerats perque sí com a reivindicacions. De fet la major part de les voltes eixos recordatoris o mencions *són només això, acordar-se de fets passats, tal i com ho pot ser qualsevol menció d'un atre acontenyiment. Aixina que trist és comprovar la contínua mesquinea d'autors nacionalistes en pretendre manipular de forma grotesca tals fets en la finalitat de demostrar lo indemostrable. Pero encara aixina, i encara que coste entendre-ho, els creuen, tenen molts feligresos; tal és el grau preocupant al que han aplegat les coses hui en Catalunya, i he ací un atre eixemple de l'irracionalitat que caracterisa esta ideologia, heretada del propi romanticisme, de la qual procedix.