Bernat Artola

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca

Bernat Artola Tomàs (Castelló de la Plana, 20 de decembre de 1904 - Madrit, 8 de maig de 1958). Fon un escritor i poeta valencià.

Biografia

Bernat Artola naixqué en el carrer Cavallers de la ciutat de Castelló de la Plana, fill de Bernat, delineant de l'Ajuntament de la ciutat i professor de dibuix, i de Carmen. Els varen posar els noms de Bernat, Manuel, Francesc i Vicent. Des de chiquet va viure envolt per un ambient d'amor a la cultura; el seu pare, a part de les arts plàstiques cultivava la música com a aficionat. Pronte, Artola destaca per la seua destrea en el dibuix que se li afiançaria a partir de l'ingrés en l'Institut General i Tècnic de Castelló. En l'Institut tingué l'oportunitat de gojar de destacats professors, molt influents en l'ambient cultural del Castelló de les primeries del sigle XX, com Eduardo Juliá Martínez, Salvador Guinot Vilar i Lluís Revest i Corzo. La passió pel dibuix i la pintura varen ser anteriors a la seua carrera lliterària; l'any 1914 fundà en companyia de Joan Batiste Porcar l'Agrupació Ribalta, una associació de jóvens artistes. Estes activitats li varen permetre establir llaços en els més destacats representants de la cultura local, molts dels quals serien en el pas del temps imprescindibles intelectuals de l'important generació cultural castellonenca de d'abans de la guerra, com Enric Soler i Godes, Vicent Sos Baynat o els ya referenciats Julià, Guinot i Revest.

En els primers anys dels anys 20 es va traslladar a Barcelona per a iniciar els estudis d'arquitectura, espentat per la seua família. No obstant, no tardarà en descobrir la seua verdadera vocació en les lletres, canviant d'estudis a pesar de les preferències familiars. En Barcelona va començar a escriure els seus primers poemes, obtenint l'any 1925 el seu primer èxit, en guanyar la Viola d'Or en els Jocs Florals de la ciutat de Valéncia en el seu poema L'Ermità, que el proyectà com una promesa de la poesia més allà de sa ciutat natal. L'any següent (1926) va guanyar la Flor Natural dels Jocs Florals de Lo Rat Penat en les dotze Cançons d'Amor.

L'any 1929 publica el que pot calificar-se com la seua primera colecció de madurea: Elegies, obra que va ser alabada per Miguel de Unamuno, en qui Artola va mantindre una amistat epistolar, i Eduart Martínez Ferrando, i que va fer aumentar més encara l'estima de la seua ciutat pel seu poeta. També va participar en les Taules de Poesia, organisades en Valéncia per la revista Taula de Lletres Valencianes els anys 1928 i 1929.

En tornar de Barcelona i fins a l'any 1936 en que va començar la seua activitat com a professor (en realitat en Barcelona no havia conseguit el títul de llicenciat, que obtindria l'any 1936 per l'Universitat de Salamanca) Artola es va dedicar de ple a la creació, portant una vida de bon vivant lliure de preocupacions econòmiques. Són anys d'una gran activitat, en viages a Barcelona, Valéncia, Madrit i Salamanca, en que va produir una gran cantitat d'obra en valencià i en castellà i en que també es va dedicar al disseny industrial, menester que Artola es prenia més com a afició que com a ofici. L'any 1930 va dibuixar la portada i les capçaleres de l'edició del Tombatossals de Josep Pasqual Tirado feta per l'editorial Armengot, treball que va ser guardonat en el premi anual de la Cambra Oficial del Llibre de Madrit. L'any 1931 publica L'art novell, un estudi d'estètica on manifesta el seu pensament artístic. En 1935, publica una de les seues obres més importants, el poemari Terra, mentres conclou els seus estudis en Salamanca.

L'any 1936 fa els cursos per a convertir-se en professor encarregat de cursos en l'Institut on treballava el seu pare. En 1937, a pesar de no agradar-li molt les manifestacions de caràcter colectiu, per gojar d'un esperit independent i no estar molt interessat per la política, participa en el II Congrés Internacional d'Escritors per a la Defensa de la Cultura, celebrat en Valéncia, formant part de la delegació valenciana junt en Carles Salvador, Enric Borrás, Adolf Pizcueta i Ricart Blasco.

A l'acabar la guerra va ser depurat i fins i tot va estar encarcerat durant una nit, sent posat en llibertat per les gestions que ràpidament va fer el seu germà. Inicia llavors un periodo marcat per les dificultats econòmiques, provocades en part pel no reconeiximent del nou govern del seu ranc de professor guanyat per mig dels cursos de 1936 i en part per la seua personalitat lliure i inconstant. A partir de 1940 s'implica en la vida social de Castelló de la Plana, com a assidu membre de diverses tertúlies i com a organisador d'acontenyiments festius, com serà l'establiment de les Festes de la Magdalena que començaven a adquirir la fisonomia i el caràcter actual. La seua obra pren dos vies divergents: per una banda es dedica a la poesia popular (per eixemple llibres de gayates i de falles); i per una atra a la producció més introspectiva. L'última quedarà pràcticament inèdita fins a la seua publicació a finals del sigle XX. Aixina mateix colabora en diversos diaris i manté la seua activitat en els Jocs Florals. L'any 1943 colabora en l'estrena en Castelló de l'òpera La filla del rei Barbut, de Matilde Salvador. La compositora castellonenca musicaria també alguna de les seues poesies.

L'any 1952 desencantat de l'ambient provincià que percebia en Castelló i en la necessitat de trobar una ocupació estable, es trasllada a Barcelona on esperava contar en el respal de Juan Iglesias, companyer de Salamanca i vicerector de l'Universitat de Barcelona. Despuix d'uns mesos es trasllada a Madrit. El seu periodo madrileny es va caracterisar per una creixent desconexió del món lliterari valencià i les dificultats econòmiques, en tindre que guanyar-se la vida en colaboracions puntuals en revistes, ràdios i alguna aventura editorial. Va gojar d'algunes ocupacions temporals gràcies al soport de Juan Iglesias i de José Camón Aznar, en qui va desenrollar una gran amistat. L'any 1955, en 51 anys, es casa en Enriqueta Castellets Folch i a l'any següent naix el seu únic fill en Valéncia, a on es va traslladar la seua dòna per a l'ocasió.

L'any 1956, un decret del govern que reconeixia als professors de cursets li va fer percebre la possibilitat d'obtindre una plaça de professor i conseguir una situació econòmica més estable. La desijada plaça, no va aplegar abans de la seua mort la vesprada del 8 de maig de 1958 a causa d'una afecció cardíaca. Les mostres d'homenage al poeta es varen succeir en la seua ciutat natal, on la Societat Castellonenca de Cultura li va dedicar un estudi en el seu bolletí d'abril-juny de 1959. En Valéncia se li va rendir un homenage pòstum en l'Universitat i en Lo Rat Penat.

Obra

Poesia

En sa poesia Bernat Artola tracta els temes eterns de l'amor, el paisage, el ser humà, la soletat i el conflicte entre el món exterior i el món interior. La seua obra destaca pel seu riquíssim coneiximent del lèxic de la Plana, que no dubta en incorporar a la seua producció més intimista; per l'incorporació d'elements d'atres tradicions lliteràries, principalment de la castellana, pero també de Rabindranath Tagore i Schopenhauer i pel seu sincretisme expressiu per mig del qual intenta casar la poesia culta i la popular.

Enllaços externs

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Bernat_Artola&oldid=120725»